Tots els dies que no són Sant Jordi

Malgrat es digui el contrari, el segle XXI és ple de dracs, curull de bèsties ferotges. Ja no mengen ovelles ni vedells, ni tampoc s’emporten donzelles. N’hi ha que aixequen murs, altres administren fortunes i misèries; n’hi ha que beuen sang i n’hi ha que xuclen ànimes. Un drac –i no pas dels més ferotges- és el de Sant Jordi. Aquesta bèstia buida caps. Els deixa lluents com la closca d’un cargol després de la xarrupada. Per fer-ho ha d’esborrar el gust pels llibres, l’afició per les lletres. Com ho fa? Doncs amb un assortiment de trucs com ara fixar unes lectures obligatòries, promoure una cultura de l’esforç, enfrontar la ciència a l’humanisme o –una de les més innovadores- mesurar la vàlua d’un llibre pels exemplars venuts.

Anys enrere, els nens i les jovenetes havien arribat a arriscar-se per poder llegir un llibre prohibit, acabat de sortir o difícil de trobar. Se sentien grans quan aconseguien coronar una obra imponent com un Quixot, un Moby Dick o un Crim i càstig. La joventut soviètica es jugava la pell passant-se obres prohibides en edicions clandestines fotocopiades. Els pares del segle XIX havien arribat a preocupar-se i a renyar severament els seus fills i filles perquè passaven massa temps amb novel·les i es distreien de les seves obligacions. Les nenes no aprenien de cosir ni de ballar perquè Baudelaire les tenia abduïdes. Els nois no entraven en els arcans de la comptabilitat i les finances perquè Homer els transportava a un temps de llegenda, d’honor i de sang. Anaven creixent amb els llibres com qui creix en un paisatge, en una llar; i aprenien a jutjar, a suportar treballs, a enfrontar-se a les Erínies, a servir-se de l’astúcia d’Odisseu, a conviure amb John Silver, a patir amb Hamlet. O potser no ho aprenien, perquè hi ha coses que no es poden aprendre, però sí que arribaven a tenir una visió, una talaia des de la qual podien observar la condició humana sense l’impediment de la immediatesa, sense l’obstacle de la gratificació.

Quan la generació de lectors clandestins es va fer gran i van ser pares, van creure que havien de traspassar als joves el seu amor per la lectura. Afany impossible, no hi ha res pitjor que algú que et vol emparellar (les alcavotes concerten matrimonis però no generen enamoraments). Van néixer les lectures obligatòries. Us imagineu que hi haguessin partits de futbol de visió obligada amb un comentari escrit a presentar al final? O una assignatura d’introducció al sexe amb diferents experiències programades, pràctiques i un dossier escrit? Els responsables educatius filtrarien la passió justa, la higiene absoluta, el llenguatge polit, la llenceria correcta, l’entorn adequat, la coherència amb els valors del centre, l’horari… Sorgirien empreses especialitzades en servir un producte perfecte i alhora estúpid -com els ous esterilitzats o la cervesa sense alcohol- programat tenint en compte l’edat de l’alumne i amb activitats de reforç i ampliació. Hi ha milers de lectors segrestats a les escoles a qui els adults els trien els llibres, els obliguen a llegir-los i els imposen treballs; tot pel seu bé. La situació és perversa.

Sant Jordi –patró de les victòries efímeres- arriba carregat de mercaderies, marxa amb llistes d’èxits i desapareix a l’horitzó.

Celebrem-ho, si no és de mal gust

Som incorregibles. Dimiteixo. Aquest és el maleït regne de la insatisfacció permanent, de la frustració vocacional; l’imperi del masoquisme, la vall de llàgrimes on gemegant i plorant ens adrecem a una trista vellesa sense prestacions. L’alegria és sospitosa, la complaença és pecat contra el rendiment. Dir que ja està bé és immoral.

Jo ja us ho vaig advertir. No tenim cap fotut problema amb l’anglès. Malgrat es vulgui dir que sí, que els joves no en saben gens, que s’hi ha d’esmerçar més esforços, res d’això és cert i, a més, si fos cert tampoc ens hauria d’importar tant. Ara tenim l’estudi que demostra la nostra tesi: Catalunya supera àmpliament els objectius europeus en matèria de coneixement de la llengua anglesa fixats per al 2020 (sembla que sempre hi ha un estudi disponible per demostrar allò que hom necessita). Però era evident, i així ho vam assenyalar, que les dades de la classificació que al gener s’utilitzaven per postular una educació trilingüe eren molt matusserament esbiaixades. Llavors se’ns deia que érem els tercers per la cua  d’Europa, cosa que era falsa literalment i que es podia contrastar senzillament consultant la classificació de països. També era fàcil observar que no tots els països europeus apareixien a la mostra –que era a nivell mundial, per cert- o que estàvem situats en la banda mitjana de coneixement de l’anglès, per sota dels anglòfons –oh! Quina deshonra!- i de les societats que tenen des de fa anys l’anglès com a segona llengua d’ús social –els que no subtitulen pel·lícules per entendre’ns-.

Que ara se’ns digui que hem assolit els objectius abans i tot del termini que ens havíem fixat hauria de ser motiu de legítim orgull i borbònica satisfacció. I d’abandonar la mania malaltissa de fustigar-nos amb l’anglès! Doncs no. Ara es veu que això serveix per redefinir els objectius i ser més ambiciosos. Com quan a classe l’alumne espavilat acaba la feina abans d’hora i el premien amb una altra fitxa en comptes de deixar-lo fer al seu aire una estona. El nou objectiu parla d’un 75% d’alumnes d’educació obligatòria assolint el nivell B2 de llengua anglesa al 2022. I jo em pregunto, el 75% dels alumnes de 4t d’ESO assolirien un nivell B2 de llengua catalana? Tinc els meus dubtes. Ens servirà de gaire que tres quartes parts de la població puguin mantenir una conversa de manera natural en anglès? És aquest un objectiu a nivell de país, de societat, o més aviat és un objectiu de caràcter empresarial? Si l’objectiu s’assoleix, si d’aquí a quatre anys ho hem fet tan “amazing” que els alumnes surten de l’ESO dominant l’anglès, quin serà el següent objectiu? El 100%? “Everybody”? Cantarem the reapers com a himne nacional?

Em rebenta pensar (però estic equivocat, segur) que defensem el català amb més força i determinació enfront del castellà que enfront de l’anglès. Quin és l’objectiu de país en quant a coneixement del català el 2020? Us ho dic: no n’hi ha. I gairebé m’estimo més que no se’n parli, que quan surt el tema sempre acabem defensant-nos dels qui admetrien ja el verb “disfrutar”, la perífrasi “tenir que” o l’ús causal del “doncs”. Deixeu-me ser una mica contracultural. Si som bons, si el que creem és valuós, si la nostra literatura excel·leix… ja ens traduiran! Si ens qüestionem permanentment el nostre nivell d’anglès mentre mai ens preocupa el nostre nivell en la llengua del país és que tenim un problema greu d’identitat. No podem donar per fet el català, seria una irresponsabilitat, una temeritat. Per a quan un pla de millora de la llengua? Uns objectius igual d’ambiciosos? Una exigència de mínims per entrar a la universitat igual com es planteja amb l’anglès?

La política ens farà feliços

Ahir explicava als alumnes de batxillerat que la finalitat de l’acció política segons John Stuart Mill és la felicitat dels ciutadans. Recordo les seves cares d’escepticisme. A filosofia diem coses estrambòtiques, dubtem de les evidències més palmàries, critiquem allò establert, arribem a prendre’ns seriosament la possibilitat que allò que veiem i sentim no sigui pròpiament real… Ara, dir a preuniversitaris que la finalitat de la política no és l’enriquiment personal sinó la felicitat dels altres és excessiu, entenc el descrèdit de la filosofia. (Que ara sigui en Merlí qui la posi de moda efímerament no és més que un símptoma del seu descrèdit) Té un aroma naïf que fa que en comptes d’una classe seriosa, adulta, amb un punt de severitat, agafi l’aire d’una sessió amb plastilina i ceres de colors.

Quan Stuart Mill va aparèixer en els temaris de selectivitat era com aquell personatge nou a l’empresa que ve a substituir una llegenda caiguda en desgràcia. Una espècie de “fill de l’amo” acomodatici que li prenia el lloc ni més ni menys que a Karl Marx. Això era difícil de perdonar. Però d’aquesta substitució ja en fa molts anys. Amb el temps, se m’ha anat fent simpàtic. Avui dia ja no hi ha persones com ell, no hi ha nens ni nenes estudiant llatí, grec, geometria i àlgebra cap als vuit anys, traduint grec quan aquí aprenem les taules, llegint Plató en original als deu anys; un expert en diverses matèries de primera línia en edat juvenil. Aquesta formació la rebé exclusivament a casa, aïllat expressament del contacte amb altres nens i nenes; això sí, amb savis de primera línia com ara el també filòsof Jeremy Bentham. Si avui dia algun pare metòdic i rigorós com el seu es dediqués a preparar tan exhaustivament el cervell del seu fill, la seva conducta entraria de ple en el terreny del codi penal i trepitjaria grollerament la declaració de drets de la infància. I jo que me n’alegro. A veure, que gràcies a l’escolarització universal tampoc hi ha els seus veïns treballant a la fàbrica amb sis anys (almenys aquí, als reductes del món desenvolupat). Stuart Mill, tot i el seu extraordinari rendiment acadèmic –deixaria en ridícul Finlàndia o Singapur a les proves PISA- no va ser un jove feliç. L’acumulació de sabers, la disciplina fèrria, la falta de vida –en un sentit més lliure i personal- el van abocar a la depressió, de la qual només va sortir-ne gràcies a l’amor per una dona excepcional: Harriet Taylor. No hi havia medicaments per al seu mal, sort.

I aquest home excepcional, en cert sentit maltractat, capaç de veure la seva societat amb la claredat dels seus coneixements i la profunditat de les seves vivències, acaba concloent que no és l’economia, ni els resultats de l’IBEX, ni la productivitat, ni la unitat de la pàtria, el sentit de la política. Només la felicitat de la gent. Una felicitat que, per aconseguir-la, ha de basar-se en la possibilitat de creixement de cada persona (l’educació!), la dignitat de tots i de tothom i la llibertat individual per portar la vida com a cadascú li vingui de gust (sense causar danys ni desatendre els compromisos amb la resta de la societat). Un plantejament discret, sense cridòria revolucionària ni grandiloqüències retòriques. Un pensament que apunta al sentit de l’economia, del sistema, de la política. Tot això… Per a què? Doncs per a que siguem feliços essent el que nosaltres vulguem! Ningú pot dir-nos quin és el nostre camí ni què ens convé. Arrisquem-nos a ser feliços!

Banderita, banderita, la, la, la…

Em poso a llegir la lletra del pasdoble per si de cas em toqués a mi haver-la d’ensenyar a algun grup de primària. Els mestres hem d’estar al dia, preparar-nos per a les novetats, per a educar les generacions futures hem d’entendre el seu món –ens deien-. Però si el ministeri creu que això serà útil, escolta, no ho discutiré, que són ministres! Tenen estudis! (i tampoc m’atreveixo a assegurar que en un futur no sigui bo haver après cançonetes del segle passat com aquesta. Què trist!)

Allá por la tierra mora,
allá por tierra africana,
un soldadito español
de esta manera cantaba:

-Professor, i què hi feia un soldat espanyol a l’Àfrica?

No està malament per ser la primera estrofa. Em prepararé per explicar el colonialisme, els objectius de les guerres africanes i culminarem amb el desastre d’Annual. Una mica d’història –i a més d’Espanya- sempre va bé. Fins i tot ho puc amanir amb anècdotes familiars del meu avi rondant per “la tierra mora” i les misèries que n’explicava. Per connectar el missatge amb el món actual podrem reflexionar sobre el paper de l’exèrcit espanyol en conflictes com ara el d’Afganistan o en l’anterior guerra d’Irak. Va bé, ho veig.

Como el vino de Jerez
y el vinillo de Rioja
son los colores que tiene
la banderita española,
la banderita española.

Aquí tindré més dificultats. En els temps d’absoluta correcció vers els infants, parlar de vins a l’escola em costarà. A més, avui dia el tipus de consum ha variat respecte al de principis del segle XX, i els nens i nenes deduiran ràpidament que algú que només pensa en el vi és un alcohòlic irredent. Si fins i tot la policia de Torredembarra va demanar que els carnavals fossin sense alcohol! Els Carnavals! Imagineu-vos una classe de valors!

-Un soldat, sol cantant pel desert africà… Està borratxo, oi profe?

-Home, no ho sé… Potser… Pensa que…

Banderita tú eres roja,
banderita tú eres gualda,
llevas sangre llevas oro
en el fondo de tu alma.

I aquí entrem en el fons metafísic i teològic de la qüestió. Perquè la cançoneta té un nivell de profunditat gens menyspreable. De bon principi haurem d’explicar el concepte d’ànima. Partiré de la idea d’interioritat, com quan diem que una fusta té ànima de ferro. Potser millor no entrar en disquisicions sobre tipus d’ànimes en Aristòtil o en Plató ni tampoc en l’origen del concepte en la teologia cristiana. Si entenem que es refereix al seu interior més íntim i que alhora el defineix com a persona crec que ja es mereixeran un deu. El problema serà explicar què vol dir –segons aquest concepte- que el que porta dins l’ànima sigui precisament sang i or. Crec que la seva primera interpretació serà la més literal –lògic- i, per tant, el significat –lloable, immaculat i constitucional- que el ministeri vol transmetre podria quedar reduït a una burda caricatura de l’estil:

-O sigui, que va un soldat borratxo pel Magreb amb l’única intenció de fer córrer la sang i quedar-se tot l’or que trobi.

-Noooo! No és això! No ho has entès.

-Sí profe. És com al Call of Duty! Mola.

Però, cap a on va l’educació?

La Fundació Jaume Bofill ha emprès per segon cop una iniciativa –edubarometre.cat- tan de sentit comú com poc habitual: preguntar als implicats sobre educació en comptes de fer-ho als experts, als assessors o a les organitzacions empresarials. D’aquesta manera, ha engegat una enquesta a personal docent i a mares i pares sobre el sistema educatiu; què els preocupa, quines creuen que serien les vies de millora, cap a on ens hem d’encaminar, etc. Jo l’he contestat dos cops, un com a docent i l’altre com a pare. La raó és que així podia veure un petit tast dels resultats. Quan estiguin publicats en la seva totalitat ja els comentarem, ara ens limitarem a dos apunts.

El primer és una constatació. No responc de la mateixa manera com a professor que com a pare. Com a professor he dit, per exemple, que donava tota la informació necessària als pares tant sobre els estudis, com sobre les metodologies, com sobre l’alumne concret. Com a pare no he puntuat tan alt la informació que rebo. La diferència no la vull atribuir a mèrits personals, més aviat deu ser que aquest és un dels punts més delicats del sistema: la comunicació entre professors i famílies. Punt delicadíssim perquè mai parlem des de la mateixa perspectiva.

En segon lloc, una reflexió. Com és que sempre estem intentant millorar l’educació? Ho diem des de que tinc ús de raó. Primer es va aconseguir l’escolarització plena –cap als anys vuitanta-, després s’ha intentat sempre millorar els resultats i disminuir les taxes d’abandonament. Per cert, sempre sense èxit. Quan aconseguirem l’èxit? Què entenem per èxit? Podria ser que ni tan sols estiguéssim tots d’acord en això o que perseguíssim fites impossibles. Per exemple, és impossible que del nostre sistema educatiu obligatori en surti una població que domini tres llengües de manera generalitzada. Impossible. Repto a qui sigui a rebatre-ho. Si la societat no és trilingüe, els alumnes no ho seran. L’èxit podria ser que la preparació escolar donés un índex d’inserció laboral molt alt. Però això és alhora impossible –perquè els estudis no creen llocs de treball- i no desitjat per tothom –encara hi ha idealistes que creuen en l’educació humanista, en la formació en valors i coses d’aquestes. Podria consistir llavors en uns resultats internacionals envejables. No obstant, això ens duria a un règim d’ensenyament per a passar proves més que no pas per aprendre, per integrar. Últimament sembla que l’èxit podria entendre’s com la capacitat d’influir eficaçment en els alumnes: espanyolitzar els catalans, fer-nos tots més emprenedors i menys reivindicadors, abraçar la doctrina neoliberal… Són objectius difícils mentre no convertim l’escola en un camp de reeducació maoista –un temor que no m’atreveixo a descartar-.

Per últim, si les proves d’accés a la universitat les aproven el 96% dels qui s’hi presenten; si, a més, les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO les supera la immensa majoria dels alumnes, si fins i tot la taxa d’abandonament escolar disminueix any rere any des del 2008… el sistema funciona, no? Aconsegueix els objectius. O potser hem de sospitar que les proves no reflecteixen la realitat? O potser és que no tenim gens clars els objectius? Tanta dada, tanta estadística, tantes xifres… i no ens les creiem? Què passa amb l’educació?

Bons temps per a la metàfora

Deia Nietzsche –ho explico de memòria- que fer poesia és com ballar amb cadenes. Carregar-se pesos i traves al damunt en forma de regularitats rítmiques, obligacions mètriques o rimes i, malgrat tot, aconseguir que el text sigui gràcil, eloqüent i bell.

No podia referir-se a traves de tipus polític o ideològic. Al segle XIX, a Europa, podies dir el que et vingués de gust. Nietzsche es va despatxar a gust contra les coses més sagrades –sobretot contra aquestes- i ningú no el va condemnar. Se’m fa estrany, fins i tot, perquè si algú podia ser sospitós de delicte d’odi seria ell: la viva encarnació de l’odi a la mediocritat, a la submissió, a la politiqueta, a la hipocresia… la llista seria inacabable. La societat del seu temps es va limitar a ignorar-lo. Els seus llibres no eren llegits ni comentats, queien en un pou de silenci del qual només començaria a sortir-ne cap al final de la seva vida quan un jove professor danès –si no m’equivoco- va interessar-se per la seva obra.

Avui dia, pel que fa a les idees, sembla que el progrés ha estat només una il·lusió i que tornem a situacions medievals. El delicte d’injúries a la corona pel qual ha estat condemnat un raper mallorquí –Josep Miquel Arenas Beltrán- ens deixa un regust amarg, decebedor. Ara bé, com passava abans, el fet que certes coses no es puguin dir –i en aquest país és així i cal assumir-ho- fa que la cotització dels recursos literaris com ara el símil, la metàfora, la sinècdoque o altres pugi com l’escuma. Si no es pot dir, sempre es pot deixar a la vista, que sigui el lector qui acabi l’obra, qui connecti significats. Tornarem a fer cançons sobre estaques o sobre gallines que diuen que no.

Així, per exemple, si en comptes de cantar “El Rey tiene una cita en la plaza del pueblo, una soga al cuello y que le caiga el peso de la ley”, -un enunciat explícit que al 1789 a França li hagués suposat un premi però no el 2018 a Espanya- hagués dit

Tallarem les flors de lis

per la tija arran del cap

i en farem un guarniment

a la plaça de la vila.

tot hagués quedat ridículament botànic. Vaja, no crec que ningú s’ofengués per un pom de flors. Ell, que és raper, pot posar-hi la rima, però jo sóc més partidari de la tradició simbolista. Ara bé, si us resulta important, també podríem haver  cantat

Amb corbata de cànem,

vestíem un ninot

a qui tots estimàvem

igual que un bibelot.

La literatura viurà una nova edat d’or (i jo no en formaré part, com ha quedat clar). Els dobles sentits, les ironies i la al·lusions recargoladament amagades tornaran a regnar.

Consti que el que he dit és exclusivament teòric, sense cap ànim de molestar les altes dignitats de l’estat; una classe informal de literatura que comparteixo amb tots vosaltres. També és ben trist que aquestes dues quartetes lamentables siguin les meves primeres obres en vers que es publiquen. En fi, em disculpo per endavant, jo mai he ballat bé.

En defensa de la llengua catalana

Johann Gottfried Herder, cap a finals del segle XVIII, va parlar per primer cop del Volksgeist, el caràcter nacional, la personalitat d’un poble expressada en la seva llengua i la seva literatura. El concepte de poble i el de nació esdevingueren centrals per al romanticisme i el romanticisme fou el corrent central del segle XIX europeu. Quan aquest moviment cultural arribà a Catalunya, es produí una onada de creixent interès vers la llengua pròpia del nostre país, les seves arrels i els seus autors. Aquesta onada l’anomenem renaixença i sense ella no existiria res del que tenim avui dia: ni un govern autònom, ni una escola catalana, ni tan sols, amb tota probabilitat, una llengua ben conformada, normativitzada, literària i amb un cert nivell de salut. Després, els conceptes romàntics de la pàtria que cantava Bonaventura Carles Aribau quedaren tots ells desacreditats pels excessos de la nació ària. Tot allò que fou utilitat pel règim nazi ha quedat infectat als nostres ulls: el nacionalisme, Nietzsche, o la música de Wagner (que a Woody Allen li feia venir ganes d’envair Polònia).

No sé fins a quin punt Herder tenia raó. Hi ha nacions com la suïssa que no s’identifiquen amb una llengua, d’altres com França s’han bastit sobre la base d’una sola llengua que esclafi les altres. Potser no és el més important. Ara, el que sí que és cert és que Catalunya, sacsejada durant tant de temps per onades migratòries i governs contraris, necessita mantenir les seves senyes d’identitat i la més potent que té és el seu idioma. No és una identitat excloent, Catalunya no té un nacionalisme divisor. La llengua s’ensenya a tothom i tothom hi és acollit amb el seu accent, de la mateixa manera que tothom pot ser casteller o participar al ball de gegants del poble o acudir a l’escola, la mateixa per a tots. No és que siguem una raça especialment amable, és que hem estat intel·ligents en integrar en comptes d’enfrontar, hem sumat a tothom en comptes de lluitar contra forces que no podíem vèncer.

I això és el que ara pot trencar-se. De fet, amb més intel·ligència de la que habitualment se li suposa al partit governant, el que es busca és precisament dividir, trencar aquest pacte tàcit d’integració. Crear dos comunitats on només n’hi ha una. Atacar el model lingüístic d’immersió només pot tenir com a objectiu destruir les bases de la cohesió social, tallar el circuit d’assimilació a la cultura catalana, acabar amb la identitat i minar el principi bàsic que ens dona personalitat com a poble. Siguem intel·ligents també nosaltres i defensem el que és nostre. Malauradament, no sembla que ningú més ho faci.

Espanya pot ser una nació de nacions però difícilment serà un estat monolític, culturalment homogeni. Pretendre-ho és ignorar la història i voler triomfar on reis absoluts i dictadors moderns van fracassar. No és una tria estre llengües el que s’està dirimint ni tampoc una qüestió de drets familiars: és una tria entre dos models de societat, la cohesionada o la dividida. No badem.

La fal•làcia de la motivació

La motivació em fa mandra. No ho puc evitar. Tothom en diu tantes veritats que no sembla prudent entrar-hi; genera tanta literatura que no motiva a escriure res més. No obstant això, i amb tota modèstia, només vull fer notar a la comunitat pedagògica una qüestió segurament desagradable al respecte: no hi ha ésser humà en bon estat psicològic que resisteixi cinc hores seguides cada dia en estat de motivació permanent. Tampoc hi ha cap persona a qui li motivi tot, des dels nombres naturals fins als complements de règim verbal, passant per la clau de fa, el feudalisme, l’estructura molecular de l’ADN, la course Navette i el tir parabòlic. Si tingués un alumne permanentment motivat, sempre i a tot hora, crec que em preocuparia. No és normal. La gent normal s’avorreix. És, fins i tot, un signe d’intel·ligència.

No pretenc discutir la bondat d’una motivació excel·lent. Només és que em costa imaginar un taxista circulant per Barcelona cada dia vuit hores i mantenint un grau de motivació pels núvols. O una hostessa de vol, o un metge d’urgències constantment pensant en la gran tasca que realitza per a la societat… bufff! Insuportable. Tanta motivació deu cremar.

Com a mesura de prudència, tenint en compte que els estudis són una cursa de fons –una d’ultra fons, fins i tot- crec més raonable mantenir un estat mental més discret. En general, quan s’ho apliquen els adults, acostumen a dir-ne professionalitat. És un sentit de la responsabilitat amb la feina que s’estén més enllà d’allò que en aquell moment ens pugui estar motivant. La professionalitat té, certament, un perfil més baix; no flipes, no vius una experiència acollonant, no et puja l’adrenalina. Potser no queda bé quan elaborem discursos pedagògics. Ara bé, quan treballes amb adolescents, t’agradaria poder anticipar professionals responsables –cosa que sembla possible- abans que motivats impenitents –que sempre són més perillosos-.

Maquiavel deia que per a un governant resulta més útil ser temut que ser estimat. La raó és de tipus pràctic. L’amor se’n va, i un cop ha marxat, recuperar-lo és extremadament difícil. En canvi el temor és més durador i, a més, tornar a fer por resulta senzillíssim quan en tens els mitjans. A la motivació li passa el mateix. Mantenir-la és costós, recuperar-la gairebé impossible; en canvi la responsabilitat pot esdevenir definitiva, pot incrustar-se en la persona com un tret del seu caràcter i, si van mal dades, amb força de voluntat i determinació sempre es pot recuperar.

A més, reconeguem que no som tots intel·ligents per un igual. Què triaríeu: un ximple motivat o un estúpid responsable? Apliqueu-ho a l’àmbit polític i ho veureu clar.

Méndez de Vigo, quan quedem?

Em deu haver pujat la febre. Dec estar desvariejant. Vosaltres també heu llegit que les proves de competències bàsiques potser no es faran ara? Però si són la setmana vinent! Si ja tenim els professors i correctors designats per al sacrifici ritual! Ostres tu, tenir un govern és una molèstia gran, una nosa com un gra al cul. Però tenir-ne dos comença a semblar un càstig mitològic. Començo a experimentar un excés de governació, unes basques, un mareig de mirar amb un ull a Madrid i amb l’altre a Barcelona, un aclaparament per excés de disposicions. Sempre he envejat les mones dalt del seu arbre tranquil·lament tocant-se els pebrots sense haver de llegir ni el BOE ni el DOGC, sense hipoteques ni primes de risc; de debò que no sé per quins set sous havíem de baixar-ne. No em feu cas, el meu cos està carregat d’antibiòtic, ibuprofè, antitussigen i vapors d’eucaliptus. Tantes drogues em deuen haver afectat finalment.

L’aplicació de l’article 155 té aquestes coses. El senyor Méndez de Vigo hauria de desobeir-se a si mateix per fer cas de les disposicions d’un govern de la generalitat amb el qual no té –segons sembla- una afinitat gaire intensa. Què farà? És un misteri. Com tantes altres coses, per cert. Però que vigili perquè podria acabar havent de processar-se a si mateix per desacatament. Vist els procediments habituals podria ser que la qüestió arribés al tribunal constitucional, s’admetés a tràmit i, d’aquí a sis o set anys, el tribunal es pronunciés. No descarto haver de passar les proves amb caràcter retroactiu a pares de família, professionals reputats, lampistes i metges d’urgències.

I si les passem dimarts vinent com estava previst? Serviran d’alguna cosa? Els professors que les hauran de corregir cobraran la seva feina? O serà una partida injustificable per al ministeri? Serem perseguits per desacatament? per rebel·lió? Sedició? Delicte d’odi? Són tan variades avui dia les formes legals per les quals un govern et pot tocar els collons! Potser en farem dos d’avaluacions i així tots contents. Potser els gairebé extints seguidors de la tercera via proposaran fer unes proves que incloguin les de la generalitat i les del ministerio al mes d’abril fent una mitjana aritmètica equidistant i perfecta. Jo, sincerament, no ho veig.

Cert que el món no s’enfonsarà, que el país no depèn d’una prova o una altra, que els alumnes no quedaran traumatitzats ni els professors estabornits, però reconeguem que un desgavell com aquest no és gaire professional. Si en alguna cosa està tothom d’acord és en afirmar que el món educatiu necessita un marc d’estabilitat per rendir al màxim. A la varietat de lleis i disposicions que es van succeint, ara hi hem d’afegir les incerteses pròpies del moment polític particular que vivim. Però no patiu. El futur serà millor. Quan siguem ben espanyols tot anirà bé –diuen uns-. Quan siguem catalans independents tot se solucionarà –diuen els altres… Tothom no pot estar equivocat! Oi?

I el present? Els alumnes només tenen present!

Diguem-li a la minyona

L’educació és l’eina més poderosa per canviar la societat. És la panacea universal,  el remei miraculós que solucionarà tots els mals del món. Tothom ho diu. Masclisme? Educació. Consumisme? Educació. Problemes d’integració? Educació. Consum de drogues? Educació. Després dels esgarrifosos atemptats de l’estiu a Barcelona i Cambrils, els columnistes i opinadors professionals estaven d’acord que el remei més efectiu contra la radicalització i el terror és l’educació. L’Antàrtida es desgela? Expliquem-ho a les escoles! Fem campanyes! Organitzem un taller! Celebrem el dia de la Pau!

Desgraciadament hi ha una raó per a aquest consens universal. Tothom recepta educació perquè no el compromet a res. Així de fàcil. La societat masclista li diu als seus fills que no ho siguin mentre manté la desigualtat salarial i els sostres de vidre, per no parlar d’altres consentiments encara més desagradables. Per cert, probablement qui ho digui a l’escola serà una dona perquè ja se sap, ensenyar criatures és feina de dones. La societat més consumista de la història li diu als seus fills que no han de ser tan goluts, tan depredadors. I ho fa cobrint-los de regals, evitant la paraula “no” durant tota la vida, enfarfegant-los d’estris electrònics, joguines, capricis i al mateix temps fent ostentació de tot: del cotxe, de la casa, de la parella, de l’abric, de la pell que han bronzejat, estirat, planxat i recosit a canvi d’una suma escandalosa de diners. La nostra societat és un aposentat burgès que no té ni esma d’alçar-se i que davant qualsevol molèstia només és capaç de tancar els ulls o bé carregar-li el mort a un altre. En aquest cas, quan alguna cosa demanaria realment acció, canvi, múscul, determinació i visió a llarg termini es limita a dir-li a la minyona que vigili els nens, que no se’ls acudeixi mirar què fan els adults.

I aquest és el trist paper que segons qui vol de faci l’escola. Dirigir la vista dels infants cap allò que és admissible: l’obediència a la llei fins a un cert sentit de submissió, el treball i l’esforç com a úniques vies cap a l’èxit i únics responsables dels fracassos, la desigualtat com a realitat que s’ha de tolerar –una manera civilitzada d’admetre-la i perpetuar-la-, el rebuig absolut de qualsevol mínima forma de violència i la submissió, alhora, a la violència estructural del sistema i a la violència política. Aquest és l’adoctrinament de base, el que de vegades els mestres tracten de despendre de les consciències, el que fa que l’escola sigui gratuïta amb l’esperança que es transmeti i perpetuï l’ordre establert. Per tant, no em vingueu amb l’escola com a eina de transformació del món, la seva funció és perpetuar-lo. La revolta sempre és a títol individual.