De pares i mestres

-Papa, papa, papaaaa….

I no és que no li vulgui fer cas, pobre home. És que està pendent que el germà petit no se li caigui del tricicle, de col·locar-li bé la mascareta i d’una trucada pel mòbil que l’està emprenyant. Ell ha sortit a donar un tomb per les vinyes amb la canalla però la realitat mai és tan idíl·lica com a les comèdies romàntiques.

-Papa, papa, PAPA!!!

Res. No hi ha resposta. Només una mirada de cua d’ull per comprovar que no passa res greu. Si no està en perill, no es troba malament o no munta un espectacle desmesurat, obtenir el grau d’atenció que el satisfaria, ara mateix, sembla força difícil. Al final, opta per dir-ho i ja està, potser el missatge tindrà prou força com per atreure l’atenció del pare.

-Mira què bonic papa, sembla un cel dibuixat!

El pare no pot deixar anar el mòbil ni tampoc el tricicle, de manera que durant uns breus segons es mira el fill gran, es mira el cel i diu

-Sí, molt bonic

I torna a la conversa telefònica: “No, no, demà ha d’anar-hi l’Huguet, jo no puc!”

No sé com ha pogut veure un cel dibuixat. No sé com els dibuixa. Avui fa un dia d’aquells que el cel és més aviat una llosa de núvols plans que només deixen un sòcol estret de blau a la línia de l’horitzó. Aquest blau, certament és molt bonic i contrasta amb el gris i amb la pesantor de l’ambient. És un judici estètic, ha caigut en un mal moment i no s’ha pogut recollir, però té la seva importància. Per a ell, aquell cel és bonic. Jo no ho puc entendre però és així. En aquests moments penso que tinc un estrany privilegi agredolç. Com a pare em passa exactament el mateix que al senyor que menava el tricicle. Segur que centenars de petites ocasions de conversa, d’interès, de coneixença m’han passat per alt per culpa de les presses i les urgències absurdes. En canvi, com a educador, em dedico professionalment a recollir tots els moments que puc d’aquesta mena, tot el que es pot espigolar, totes les idees bones per subratllar-les i les no tan bones per a que els donin una altra volta. És una de les coses més boniques d’aquesta feina, trobar-te amb infants i joves, amb el seu pensament i amb els seus assajos, errors i encerts. poder dedicar-los un temps. Són moments com si els haguéssim dibuixat. Però, perdoneu-me, no són els meus fills.

LOMLOE (1) El malalt més saludable del món educatiu resisteix

Cinc anys enrere, a les reunions de preparació de la selectivitat, es deia que no hi hauria canvis en la prova, que no farien cap modificació perquè com que estava en vies d’extinció, no valia la pena trencar-se les banyes per introduir-hi novetats que durarien un any. Però encara és aquí, encara belluga! I fa molt bona cara! La nova llei educativa estatal continua apostant per una prova única d’accés a la universitat, la qual cosa li garanteix corda per uns quants cursos encara. La selectivitat és eterna, incorruptible; arriben pandèmies que amenacen amb la fi del món i la sele resisteix impertèrrita. Què més li hauria de passar? Té anticossos per a qualsevol situació, és immune a tots els canvis legals, és el gran timoner dels currículums educatius, el far inamovible de tot el sistema, la pedra angular ens agradi o no de l’educació secundària. 

La venerable anciana va néixer amb la crisi de la pèrdua de Cuba. Sí. Ho he dit correctament. Fa 120 anys que ens acompanya.  En la seva concepció participaren a parts iguals les idees progressistes de la Institución Libre de Enseñanza, la necessitat de prestigiar els estudis universitaris i la demanda generalitzada de ressorgiment, de millora d’un país que es trobava en hores molt baixes. Així doncs, la “sele” fa la seva entrada en escena per participar en una millora social i col·lectiva de l’ensenyament superior. Tant com se l’ha arribat a criticar des dels sectors més pretesament esquerranosos! 

Giner de los Ríos, que era un abolicionista en matèria d’exàmens, en canvi, aquest el defensava. Just la postura contrària a la que s’expressa sovint avui dia. Si en origen es defensava que el d’ingrés hauria de ser l’únic examen, avui dia sembla que aquest és l’únic que s’ha d’eliminar. Tenim proves de competències bàsiques, exàmens PISA, exàmens dels de tota la vida a l’ESO i el batxillerat i els obsolets exàmens semestrals a les universitats. Un alumne pot arribar a enfrontar-se a milers de proves escrites al llarg de la seva vida escolar, els continguts de les quals són automàticament oblidats a l’endemà. L’escola sembla la gran màquina de l’oblit. No obstant,  l’única que es discuteix és la d’accés a la universitat. Per què?

La resposta general és que determina massa el futur de l’alumne, o sigui, que pot tancar-te una porta. Cert. Però alerta, el nombre d’aprovats és al voltant del vuitanta per cent des de fa anys. No és precisament una escabetxina. “Si l’alumne té un mal dia condiciona els seus estudis”. Bé, primer un ha de creure en els mals dies, jo no hi tinc gaire fe. Encara no ho he vist això que un alumne tregui una puntuació sensiblement inferior a la que tenia durant el curs. 

A més, voleu eliminar-la? Quin mecanisme posareu que sigui més just per accedir a la universitat? La nota de batxillerat? Molt de compte! Sense les proves PAU els instituts i col·legis privats es queden sense referències! Les qualificacions podrien variar molt d’una institució a una altra. La temptació d’inflar les qualificacions no tindria cap fre efectiu. Proves internes de cada universitat? Compte! Les universitats busquen clients i bons pagadors.  Les PAU són un element garantidor de la igualtat de condicions del sistema.

Ser l’únic aspecte permanent en l’erràtica política educativa d’Espanya és en si mateix un valor. M’apunto a preservar-lo.

Assoliment satisfactori en Islam

Fa gràcia que quan l’Ara publica un article “Contra les religions” de Josep Ramoneda, l’il·lustri amb una imatge  d’uns nens i nenes en una aula en blanc i negre i amb el xaval del primer terme aixecant la mà amb un gest que recordarà tothom la salutació feixista. Com a missatge subliminal és una mica barat. Que la Generalitat iniciï un pla pilot per introduir la religió islàmica a les aules provoca urticària en els opinadors més aferrats als esquemes simples, als de tota la vida. “La religió és de dretes, el laïcisme d’esquerres. La religió no aporta res de bo, el laïcisme, convivència. La religió compromet la llibertat, divideix les persones…” No aporten cap raó, cap prova, cap dada. Senzillament ens dirien que repasséssim la història i veiéssim els disbarats del passat. I sí, és clar, disbarats amb la bandera de la religió se n’han comès a dojo, però aquí a Europa, els últims i més sagnants es cometien amb la bandera de la raça o la de l’estat. Parlen per als qui estaran d’acord amb ells d’entrada, diuen només allò que és fàcil d’escoltar, que promourà l’aprovació acrítica, l’aplaudiment, els likes i els shares. No obstant, els opinadors amb ressò haurien d’entendre com un deure il·luminar una mica més enllà, ser una mica més incòmodes, una mica més alliberats dels hàbits de pensament, de les rutines, dels camins trillats. 

Ens agradi més o menys, la legislació actual catalana preveu que cada alumne rebi formació religiosa d’acord amb les creences de la seva família. Si voleu situem el debat aquí, en si això és el que volem per a la nostra societat. Però si aquesta és la legislació vigent, esquinçar-nos la vestimenta perquè el govern intenta -per fi- donar-li compliment sembla absurd. Hauríem d’aplaudir que alguna de les lleis en vigor sigui respectada, no passa sempre.

L’objectiu en el qual estem tots d’acord és la cohesió social. El problema és que certs sectors, tant a la dreta com a l’esquerra, ja la tenen dibuixada aquesta societat i hi ha realitats que no els encaixen. Hi ha dretes reaccionàries, però també hi ha esquerres reaccionàries tradicionalistes i intransigents. A veure, a efectes d‘un govern, no hi ha musulmans, catòlics o ateus. Hi ha ciutadans catalans de religió musulmana, ciutadans catalans de religió catòlica o ciutadans ateus o agnòstics o budistes. També hi ha catalans que són periquitos o del Real Madrid o seguidors dels Monjos Bàsquet Club. Les apetències espirituals dels ciutadans d’un país, no són de la incumbència d’un govern democràtic. 

I escolta, això de retallar drets als forans, als desfavorits o als que pensen diferent, no sona gaire progressista tampoc. Ni progressista ni efectiu. També podríem eliminar el futbol dels patis de les escoles i això no en minvaria ni un gram la devoció popular que desperten els seus herois. Seguirien essent adorats en penyes, clubs o bars. 

Resumeixo: en un societat profundament secularitzada com la nostra, hem de donar resposta a ciutadans no tan secularitzats. Podem fer-ho tractant-los com un ciutadà més, o sigui, seguint el que diuen les nostres lleis, o deixar-los sense empara política. Podem ensenyar religió islàmica a l’escola amb un control públic, a plena llum, en convivència amb totes les altres realitats culturals o podem deixar que siguin imams desconeguts els qui facin aquests ensenyaments amb tota l’opacitat del món en circuits alternatius on ningú sabrà del cert quins missatges es donen, com hem fet fins ara.   

Però si no tot va bé, la culpa serà vostra

Anem a veure, això és tot molt fàcil, només cal seguir les instruccions clares i precises que tenim publicades i tot anirà bé.

L’infant es desperta com qualsevol altre any, fa el ronso, dona mitja volta i quan ja percep que estem al caire del col·lapse es lleva. Si no hi ha cap esternut, ni estossegada, ni tampoc li cal mocar-se podem estar tranquils. Si apareix un d’aquests símptomes, no val embotir-lo de Dalsy i plantar-lo a l’escola com si res, no siguem tramposos. La veritat és que això ja no valia abans, en la vella normalitat, però ara que tots estem més conscienciats i més solidaris, ara que gràcies a aquesta crisi hem millorat com a persones perquè de totes les crisis se n’aprèn alguna cosa, ara, això, ja no passarà.

Pot passar que necessiti un transport per arribar a l’escola. La gent urbanita pensa que el metro i l’autobús són problemes exclusivament seus, que als pobles els nens van a l’escola al camp, xiulant, cavalcant una cabra. La realitat és que als pobles la necessitat de transport acostuma a ser superior per arribar a l’institut o al centre on fan la modalitat professional que l’alumne havia triat. Els nens i les nenes viatjaran seguint els protocols establerts per al transport públic. Fàcil. Els alumnes, si l’autobús va ple, ocuparan tots els seients sempre amb la mascareta posada. Es barrejaran per edats, per grups i per pobles, però això no té cap importància perquè el protocol del transport ho permet.

Quan arribi a l’escola se li prendrà la temperatura -si no ho han fet ja a l’autobús- i si supera el topall el retornaran a casa seva i haurà de fer-se un PCR. A partir d’aquí seguiria el camí marcat des de les autoritats sanitàries. Si supera l’obstacle, haurà de seguir uns caminets marcats a terra per arribar a la seva aula sense barrejar-se ni contactar amb cap altre alumne d’un altre grup. Això, a l’escola, és molt perillós perquè perdríem la traçabilitat, però al transport no cal perquè el protocol ho diu. Als patis també hauran de mantenir-se dins el grup, al menjador i a tot arreu. Estigueu alerta perquè aquests protocols tenen una vida curta, diguem que és major el període d’incubació d’un virus que la durada en vigor d’algun d’aquests documents, o sigui, que s’ha de ser prudent a l’hora de fer afirmacions rotundes sobre què s’ha de fer o com s’ha de fer.

Sortiran de l’escola i tornaran a agafar l’autobús o el metro. Insisteixo que aquí la barreja no és important i baixaran a la parada de la seva acadèmia d’anglès. Allà hi haurà uns altres caminets que portaran a unes altres aules amb uns altres grups que entre ells no podran tenir contacte.

Finalment tornaran a casa, l’espai segur per excel·lència, on es retrobaran amb els seus germans i pares. El germà gran fa unes hores al Mercadona però ara ve de l’entrenament de futbol; la mare és professora d’anglès en una altra escola i ha recollit durant el dia mostres de virus d’unes quatre-centes boques diferents. El pare és taxista, feu números. No faran la trobada amb tota la família el dissabte perquè serien dotze i no és “plan”, si es constituïssin en grup escolar podrien ser fins a trenta, si es registressin com a empresa, uns centenars, però com a família o com a grup d’amics, no, és el protocol. 

No hi ha cap protocol que obligui els diferents protocols a ser coherents entre ells. Ja seria massa. Però si els contagis es disparessin -que espero i desitjo que no- la responsabilitat seria nostra, que per això serveixen els protocols. O què us pensàveu? Que seria per no haver contractat prou professors, no haver trobat espais i no haver concretat res fins quinze dies abans?