És una realitat i una preocupació. Quan en una escola el nombre d’alumnes estrangers arriba a un cert nivell, la inclusió deixa de funcionar i passa a ser una escola d’estrangers, un ghetto. Les famílies la perceben com un entorn complicat i els nens del país deixen de matricular-s’hi; la diversitat és enriquidora mentre no arribi al punt de l’embafament, de no poder parlar amb ningú i no fer possible, per cert, la tan discutida immersió ni tampoc la desitjable igualtat d’’oportunitats. Les aules passen a ser un interessant mosaic de les llengües del món i un trencaclosques impossible per als mestres –únics parlants d’una llengua romànica-.
Les mesures correctores topen amb el dret de les famílies a triar centre. No es pot distribuir els alumnes a dit per més intel·ligentment que es faci. L’educació dels fills és feina de la família, no de l’estat, i és la família qui té l’última paraula. Amb aquest dilema –haver de repartir alumnes i no poder fer-ho a gust de tothom- ens havien anat passant els anys més intensos de la immigració sense fer res de positiu en el tema a part de constatar-lo resignadament.
Tot just ara comencem a veure les primeres iniciatives capaces d’harmonitzar els drets de les famílies i la necessitat social de tenir la població estrangera distribuïda més uniformement. Es tracta del projecte de les escoles Magnet. No es tracta de forçar els alumnes a canviar d’escola sinó de fer les escoles més atractives per a la població en general. Només poden adherir-se al projecte les escoles que efectivament pateixen el problema de la segregació, sinó es perdria el diferencial positiu que es busca. Es tracta d’establir una aliança entre una entitat de primera línia en algun àmbit del coneixement o la recerca i l’escola en qüestió. En aquesta aliança, l’entitat de rellevància aporta un compromís en un projecte de quatre anys, coordinació i formació del professorat i accés a instal·lacions i material especialitzat per al desenvolupament del projecte. A tall d’exemple, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona col·labora amb l’escola Josep Maria de Segarra, l’Institut de Ciències del Mar amb l’escola Concepció Arenal o l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) amb l’escola Pardinyes de Lleida. Es tracta de crear valor, de generar una dinàmica atractiva, de potenciar just aquells centres que són menys demandats per les famílies per revertir la situació i, finalment, millorar la cohesió social i la integració de les persones nouvingudes.
És una iniciativa intel·ligent, de la qual només en poden sortir beneficis. Fins i tot en l’improbable cas que no reeixís alhora d’atraure famílies del país, els alumnes haurien aconseguit una formació capdavantera i unes oportunitats que d’altra manera serien inassolibles. Es tracta d’una política realment compensatòria de les desigualtats que genera el sistema sense vulnerar els drets de les famílies. No puc fer altra cosa que aplaudir-ho.
pols de guix 