El túnel de la por

La vida dels joves no és una alegre successió d’experiències collonudes al paradís del neoliberalisme.

Seguir l’actualitat en qualsevol dels seus epígrafs és com entrar en unes atraccions de fireta. Un espant seguit d’un ensurt i un oblit per a tot. Ara la bruixa, ara un dinosaure, després un ninot de Frankenstein. Sobresalts que deixen una efímera experiència emocional d’una buidor intergal·làctica.

Fa escassament un mes que la premsa anava plena de la darrera plantofada del monstre de torn. Si no dono més pistes ja no el recordarem. Sí, home! Allò de la salut mental dels adolescents! La Generalitat havia passat una enquesta i li havia sortit que un 9% dels xavals tenien pensaments relacionats amb el suicidi. Ens vam posar les mans al cap, vam tornar a donar-li la culpa a la pandèmia -que a la pobra ja li cauen pels costats, li sobresurten, no en pot més de culpes- vam dir que calia fer alguna cosa, vam reclamar una major formació del professorat -de fet, no ho recordo, però apostaria fort que es va dir- i uns dies després ja estàvem terriblement preocupats per… qualsevol altra cosa. Tenim un transtorn social de manca d’atenció i memòria (TSAM) que deu n’hi do. La vida ens passa pel davant com un telenotícies a l’hora de dinar. Escoltem sense gaire atenció, comentem com de malament està el món i passem a la següent secció.

Més o menys quatre de cada deu adolescents van manifestar tenir sentiments de por, tristesa, ira o ràbia durant la pandèmia. Què voleu que us digui. No conec gaire gent que no sentís en un moment o altre del confinament o en els pics de defuncions sòrdides d’avis i àvies un sentiment profund de ràbia. Podem agafar qualsevol segment d’edat. Els sentiments no són en si mateixos patològics o preocupants. Quan hi ha una raó objectiva per sentir-se irat, el que cal és atacar la causa, no pas preocupar-se per l’estat mental. Ara s’ha reduït a dos de cada deu. En fi, no tenim dades anteriors a la pandèmia per poder comparar i, com abans, convé no descartar que hi hagi motivacions ben raonables per estar trist, emprenyat o sentir-se impotent. La vida dels joves no és una alegre successió d’experiències collonudes al paradís del neoliberalisme. Precarietat, emigració, emancipació llunyana… No ho sé, potser exagero però tampoc em sembla un panorama engrescador.

Si us dic la veritat, se me’n fot que siguin quatre, dos o vuit. Són respostes que cal prendre amb molta precaució. El que de debò em fa mal és la indiferència que generen en l’audiència. Si ens passessin una enquesta als adults, estic segur que onze de cada deu afirmaríem que volem un jovent mentalment saludable; fins i tot si hi havia la casella “feliç”, la marcaríem amb una llagrimeta. Però la nostra conducta al cap de quatre setmanes -quatre setmanes!- desmentiria rotundament el nostre posicionament. Marcar una creueta és fàcil, dir el que s’espera de nosaltres és fàcil, posar un like és fàcil. Entendre, comprendre, buscar respostes complexes, mantenir una serena racionalitat ja és més difícil per a tots. Crec que almenys hauríem d’intentar-ho. No se’ns hi convida, no és la manera habitual de relacionar-se al segle XXI, però qualsevol altra serà terriblement absurda. Quan a una fàbrica xinesa van detectar un índex de suicidis de treballadors a través de les finestres massa elevat, l’empresa va instal·lar xarxes a sota de totes i cadascuna per evitar les morts per precipitació. Una resposta cínicament eficaç i terriblement inoperant. Si no volem fer el mateix, haurem de ser més incissius i crítics. Condició necessària: no passar per sobre i recordar-ho una mica més que quatre setmanes.

Per què abandonen?

Potser, a més de veure el client que ens deixa, hauríem de mirar el producte amb uns ulls diferents, analitzant-lo des del punt de vista de l’usuari.

Catalunya segueix al capdavant -quedem-nos amb el verb “segueix”- en abandonament escolar prematur. Vol dir que els catalans deixen d’anar a escola abans que ningú, vaja que se n’atipen els primers, tant a nivell espanyol com europeu. Gairebé un 15% dels nostres adolescents no troba un motiu prou important com per seguir assistint a classes.

Utilitzarem la metodologia dels humils que no en sabem gaire de res i per això no ens pregunten mai. No sé per què els nois i noies abandonen els estudis prematurament, la veritat; ara bé, sí que tinc alguna idea de per què abandonen l’esport, per exemple. Quan són petits es diverteixen i els fa il·lusió, però quan arriben als catorze o quinze anys comença un període de desercions massives. Qualsevol responsable de club en té l’experiència.

De què depèn tenir-los endollats al grup, a la disciplina? De l’èxit? Només en part. De la facilitat o comoditat? En absolut. Queda clar que l’èxit esportiu no és un factor gaire determinant. El 99% dels esportistes perden més sovint del que guanyen. Si haguéssim de retenir-los en base a aconseguir trofeus hauríem d’eliminar les puntuacions, els gols, les classificacions, les victòries i les derrotes i, un cop fet, ens adonaríem que havíem abolit l’esport -que comporta competició- i hauríem caigut en l’absurd d’intentar mantenir nanos endollats a un objectiu que ja no era el primigeni. D’altra banda, quan els entrenaments són relaxats, sense cap mena de tensió, quan no es cansen, no competeixen amb intensitat, no juguen en equip sino en base a les qualitats individuals de cadascú, les desercions es multipliquen. En dues setmanes els xavals estan dient que no cal anar a entrenar perquè “total, no fem res”. Llavors alguns fan passar per davant una tasca escolar que haguessin pogut organitzar millor, altres prioritzen un joc electrònic, el carrer i la seva intensa vida juvenil… Qualsevol cosa. Per què? Perquè no hi ha repte. Motiva més la dificultat que la facilitat. L’exigència en la seva justa mesura els manté més units com a grup i més implicats en el seu esport.

Clar que per a que no abandonin els estudis prematurament, què sé jo! Potser sí que val la pena posar-ho tot més fàcil, acomboiar-los amb programets a mida de no res o, fins i tot, com s’ha proposat, donar una beca salari. Això ja seria revolucionari, pagar un sou a qui no vol estudiar per a que vagi a escola i, lògicament, no pagar-li res a qui sí que vol estudiar. No sé què en pensaran els adolescents si això es posa en marxa… Però no us ho agafeu malament popes de la Bofill, també entenc que no anirem porta per porta amb l’exèrcit a treure el galifardeu del llit i dur-lo arrossegant a les aules sota pena de la vida. Són el 15%, no tenim prou mossos per fer-ho. Potser, a més de veure el client que ens deixa, hauríem de mirar el producte amb uns ulls diferents, analitzant-lo des del punt de vista de l’usuari. Hi ha una crítica silent però radical rere la decisió d’abandonar l’escola; hauríem de canalitzar-la, escoltar-la i donar-li resposta; les conseqüències, si no, haurien de ser inassumibles.