L’estrany cas del coordinador X i el professor J

X és un home madur, ponderat, prudent, caut. J té gairebé la mateixa edat, però el seu neurograma mostraria oscil·lacions com les d’un adolescent. X és dièsel, J és benzina. X és IOS, J és Android.

Fa anys que treballen junts. Es coneixen bé. Amb tot el que això comporta. No són gaire semblants a l’hora de preparar tasques, ni d’executar-les, ni tampoc d’avaluar-les. No obstant, s’aprecien. El dièsel mira el benzina i pensa que té molta acceleració, però que ell arriba més lluny. El benzina se’l mira i no es creu que amb tan poc nervi es pugui funcionar per la carretera. Fa molt temps que ho saben i que se’n riuen de les seves diferències, es fan bromes amb les manies de cadascú. A X li fa gràcia la predisposició perenne de J a sortir de l’escola i anar a on sigui amb els alumnes. J sempre es defensa dient que compleix rigorosament les directrius del centre i que surt en excursions de proximitat que no costen calers. X creu que ajudar els alumnes sempre passa per parlar amb ells, sigui quina sigui la seva edat o la seva barra. J creu en l’exigència en primer lloc, després ja es pot passar a exigir més (això és el que J estén per ajudar) fins a assolir un rendiment òptim, rendiment que J considerarà superable a base de més exigència. 

Enguany la convivència resulta més aspra. Per què? 

Discuteixen sense humor. Les acusacions es fan més personals. Se senten ferits abans d’hora, sobrereaccionen. Òbviament és J qui prem l’accelerador, qui es revoluciona. J ho analitza i arriba a conclusions probablement precipitades. Rebenta. I li fa ràbia rebentar i que sigui el maleït dièsel, qui continua a velocitat constant, amb una força inercial inalterable, qui li faci veure que derrapa. Quan això passa, J implosiona.

L’endemà fan les paus, perquè el conte acaba bé. Però J es queda pansit pensant si potser no se li està anant la pinça. I recorda que fa mesos que viu en un semiconfinament que l’estressa, que just fa sis mesos va haver d’anar al metge perquè patia ansietat, i que X també carrega el seu pes, les seves angoixes. Que tot això, i tot el que ens espera i tot el que suposem, i ens empassem i observem en nosaltres i en els nostres fills ens va erosionant, ens va trencant a poc a poc fins que, de vegades, tanta erosió, tant desgast, ens fa caure un roc que es desprèn de la nostra ànima i, rodolant, de vegades, aixafa algú

I, de vegades, encara som prou forts per adreçar-ho. 

Corrupció a l’escola segura?

El fet que no ens hagin detectat com a oportunitat de salvació -ja no dic de negoci- em fa posar en alerta. A veure si no serem tan segurs? Mira que si tancar-se amb trenta adolescents diferents cada hora resultés una conducta arriscada?

Estic francament sorprès de la poca incidència de corrupteles en l’àmbit escolar en aquests moments estel·lars del copdecolzisme sistèmic. Acabo de llegir que aproximadament cinc-cents alts càrrecs catalans s’han passat pel seu electe entrecuix la cua per vacunar-se. És el costum. Han arribat al cim a empentes i punyalades i el cim és un lloc estret i solitari. Ara que hi són, només faltaria que pillessin el bitxo i els haguessin d’ingressar en un hospital públic d’aquests que ells mateixos van retallar, ple de personal sanitari amb motius sobrats per planejar una venjança. A mi també em faria pànic, fotria cop de colze i em punxaria. Qualsevol cosa abans que quedar desprotegit en mans de persones que he putejat.

En canvi, no apareixen per l’escola. No ho entenc. L’escola és un  entorn segur. Com és que no ens estan fent fora a cops de colze? Jo estava esperant que aparegués el txantxullero de torn a dir-me que, durant una temporadeta, les classes de filosofia les impartiria ell, que han pensat que un taller de política vista des de la pràctica resultaria molt profitós. O que algun partit polític, dels milers que muten i es reprodueixen en el caldejat ambient català, faria una assemblea aprofitant els espais d’una escola. O que el cap de la regió militar faria una sèrie de xerrades patriòtiques, o potser algun grisós secretari de la conselleria iniciaria una tournée per inspeccionar a fons les escoles, es faria fort en una aula segregant alguna substància enganxifosa i es quedaria al sostre en forma de crisàlide esperant que tot això acabés d’una forma o una altra. En canvi, ni rastre.

És un fet que hauria de fer reflexionar tots els antivacunes i escèptics de la ciència farmacològica que es resisteixen a aplaudir els seus avenços. Potser la ciència de vegades s’equivoca; cert que ser el primer en provar un xarop, una pòcima o qualsevol altra potinga imposa respecte. No penseu en la intel·ligència i els anys de rigorosa disciplina de les persones que han desenvolupat la vacuna. Penseu en l’habilitat incomparable del corrupte per trobar les oportunitats. El corrupte no s’equivoca. A més Catalunya i Espanya tenen un nivell de corrupció dels més avançats del món, sens dubte podem confiar en ells.

Si el teu àmbit d’actuació repel·leix els paràsits pot ser perquè està fort com un roure o pot ser perquè no hi ha res a parasitar. Preocupant. El corrupte és un personatge intel·ligent, amb un olfacte privilegiat per detectar nínxols ecològics profitosos. No té escrúpols, però això en una lluita de tipus primari com la que mantenim contra un virus és una virtut. El fet que no ens hagin detectat com a oportunitat de salvació -ja no dic de negoci-  em fa posar en alerta. A veure si no serem tan segurs? Mira que si tancar-se amb trenta adolescents diferents cada hora resultés una conducta arriscada?  

Però no, no és així. L’escola és segura. Tants anys d’invertir en l’educació ara donen els seus fruits. Ens hem gastat la pasta en edificis, en personal, en baixar les ràtios, vaja, en definitiva, en tenir un sistema escolar de primera línia i clar, ara quan van mal dades som l’enveja del món. Si els corruptes no oloren l’escola serà perquè… 

El malestar docent explicat al públic general

Si tothom assolís una competència general en jocs, sense haver jugat mai a res, podria jugar a qualsevol cosa. Brillant.

Imaginem que el futbol ha acabat per fer-se l’amo i senyor de les nostres vides, crec que no ens costarà gaire. Que tot el que es fes en el període infantil i juvenil de la vida d’una persona quedés reduït a entrenar, preparar-se i jugar a futbol. Res més. Per a cobrir aquesta titànica tasca hi hauria un exèrcit d’entrenadors que cuidarien els seus equips, els ensenyarien estratègies, treballarien la seva preparació física, procurarien generar bones dinàmiques de grup, practicarien sistemes defensius i habilitats individuals per tal de tenir els millors jugadors possibles.

Les bones classificacions a les competicions són el reflex d’una bona feina durant l’any. Tant jugadors com entrenadors es troben naturalment compromesos amb els resultats i amb els entrenaments, un bon resultat beneficia el grup i beneficia el jugador en concret. La conselleria de futbol procura que tothom tingui camps, vestidors, pilotes, àrbitres els dies del partit i, per descomptat, que no quedi cap grup sense el seu entrenador o entrenadora. El sistema genera un munt de bons jugadors de futbol, algunes estrelles i només uns quants queden a un nivell relativament més baix; són capaços de jugar, però la seva estructura física no és la idònia o bé no tenen cap interès en ficar la piloteta en una porteria -ja veus tu quines rareses-.

A l’estiu, els entrenadors són convocats a cursos de formació en els quals, des de fa uns anys, curiosament, no es parla mai de futbol. Són programes curtets que imparteixen, entre divertits i condescendents, unes persones anomenades experts. Per ser expert és obligatori no haver estat mai entrenador. Pot ser economista, empresari, psicòleg, nutricionista, youtuber o qualsevol altre ofici. però mai, insisteixo, mai, haver dirigit un equip de futbol. Hi ha sessions sobre com entrenar des de casa amb un ordinador; hi ha uns programes molt interessants sobre jugar a que jugues, no pas a futbol o a parxís, sinó jugar a jugar, així, en abstracte. Clar, si tothom assolís una competència general en jocs, sense haver jugat mai a res, podria jugar a qualsevol cosa. Brillant. També hi ha sessions centrades a cuidar les emocions del jugador i respectar el seu ritme de joc. Si en Joan camina per la banda és millor deixar-lo i alentir la jugada. Fer-li veure que ha de córrer, que suar és un fet natural del qual no ha de tenir por, podria violentar la seva fràgil psicologia. Les més celebrades són les sessions en què s’ensenya a programar una temporada sense conèixer els jugadors ni els equips rivals. Cada jugada, cada xut, cada falta comesa ha d’estar prevista i assajada prèviament. Avaluada independentment del seu resultat segons la intenció, l’interès o com ha reflectit la capacitat de jugar a jugar. Res no s’ha d’executar sense haver-ho entrenat abans. Aquest pressupost abstracte ha d’omplir centenars de formularis de llenguatge complex que absorbiran hores i hores dels entrenadors -però és igual perquè de fet els jugadors estan entrenant des de casa amb el mòbil-.

Al cap de cinc temporades tothom veu clarament que els resultats són negatius. Els equips de la regió perden categories, perden posicions d’honor i generen menys jugadors de primer nivell. Alguns entrenadors comencen a alarmar-se. Però no passa res, això succeeix perquè encara no s’ha aprofundit prou en les innovacions, cal insistir. Guanyar no vol dir res, l’important és anar assolint la competència general de joc sense necessitat de jugar ni molt menys de competir. No obstant, quan es veu que no hi ha manera de reconduir la situació, alguns es comencen a desanimar i tornen a les velles tècniques mentre el president del club els ho permet; altres, s’apunten a més cursets i es desesperen perquè creuen que no són prou bons en la seva feina, que encara no han innovat prou.

Els pares queden desorientats, alguns se n’alegren perquè ara sense suar, sense cap lesió, sense tensió competitiva, l’expedient federatiu del seu fill queda brillant. Altres es preocupen perquè veuen com regions menys avançades i que innoven menys guanyen posicions. Quan els seus fills siguin grans i juguin de debò a les lligues mundials podria ser que no fossin tan bons com cal. Malgrat tot el govern els diu que estiguin tranquils, que tot va bé i que estem innovant per fer el millor futbol possible. Això sí, deslligat dels resultats, les normes de joc, el fet de córrer, la presencialitat i altres foteses que hem superat perquè som els més guais. 

Per qualsevol altra qüestió s’emplaça la població a la propera llei del futbol que s’està redactant. Cal pensar que l’actual ja porta vuit mesos en vigor!

A Google no hi ha ni un gram de coneixement

Transformar tot aquest corrent caòtic d’informacions en coneixement ens costarà un esforç personal llarg i, lamentablement, sempre incomplet.

Que la tercera revolució industrial té infinitat d’elements positius per a l’educació és indubtable. És tan indubtable que no cal sustentar aquesta tesi en cap evidència, deu tractar-se d’una idea innata cartesiana. Una segona veritat inqüestionable: Internet ens permet accedir a tot el coneixement de manera immediata i gratuïta. No se t’acudeixi dir el contrari perquè seràs titllat de retrògrad prehumà. Són afirmacions que davallen de monts Sinaís il·localitzables en els meus mapes i que em troben invariablement adorant vedells d’or en forma de llibres.

O sigui que, malgrat la por que m’entra que no em cremin a la foguera inquisitorial tots els experts en educació,  m’atreviré només a puntualitzar que a Google no hi trobareu ni una engruna de coneixement, zero. A la xarxa hi trobareu informació, això sí, oceans curulls d’informacions; algunes, certes; altres, dubtoses; interessades, un bon nombre; falses, una gernació; incompletes, la majoria; irrellevants, un ramat; repetides per efecte del copy-paste, incomptables. Però coneixement no n’hi ha. És impossible per la seva naturalesa mateixa. Només hi ha coneixement en cervells, en processadors.

Transformar tot aquest corrent caòtic d’informacions en coneixement ens costarà un esforç personal llarg i, lamentablement, sempre incomplet. Aquest esforç és el que s’acostumava a dur a terme en institucions anomenades escoles on hi havia professionals que et guiaven enmig de la munió d’informacions presents en el món. Aquesta és molt útil, aquesta és fonamental, això et permetrà entendre una altra posterior, per aquest objectiu hauries de haver après això abans… També et deien coses com ara “ànims, que tu pots assolir-ho”, “persevera”, sigues constant”, “val la pena que t’hi esforcis”… Eren mestres i professors, peces clau en aquest procés de generació de coneixement a partir d’informacions. En comptes de deixar-te sol a la biblioteca d’Alexandria, et guiaven en recorreguts coherents i provats; es jugaven el seu prestigi personal en el fet d’aportar-te credibilitat, ordre, practicitat; en el  gran avantatge que representa no fer marrades i no perdre temps en descobrir mediterranis.

Probablement tots els coneixements mèdics de la humanitat estan a Internet i els porto ara mateix a la butxaca, però aquest fet no em converteix en metge, de fet, no m’apropa ni un mil·límetre a l’assoliment dels coneixements necessaris per a ser considerat metge. Hauré de posar alguna cosa més de la meva part i hauré de comptar amb l’ajuda de persones que hagin fet aquest camí abans. I en aquest camí, la creativitat no serà una qualitat gaire rellevant, ni l’empatia, ni l’esperit crític. Només serà important la meva capacitat de sacrifici, la meva intel·ligència, la meva paciència i el meu rigor. Els meus futurs pacients agrairan que tingui coneixements, no informacions. I encara agrairan més que no em posi creatiu i que no gamifiqui la seva dolència. 

Deixeu-me insistir

Hi ha dues formes d’aproximar-se al fet educatiu. La primera és mirant-se el melic i la segona, mirant els alumnes. El problema és que tothom qui s’està mirant el melic es pensa que està observant els alumnes i, encara que no els vegi, que se li escapìn, que topi amb ells de nassos o que hi ensopegui a cada passa, no s’adona del que està succeint i persevera estoicament en el seu error. 

Hi ha molta pedagogia i molta pràctica educativa que no és altra cosa que una contemplació onanista de metodologies poc acreditades, interessades, aberrants, il·lògiques o tecnooptimistes. Molta praxi destinada a omplir l’Instagram de l’escola, a implementar qüestions que només són esquers publicitaris -intel·ligències múltiples, aprenentatge basat en projectes, gamificacions, flipped classrooms…-, molt interès de determinades companyies a entrar a les aules enteses definitivament com a mercat potencial, oportunitat de negoci encara verge. Molta innovació sense cap objectiu clarament explicitat que no sigui la mateixa innovació. Innovem. Per a què? Per ser innovadors. Ah! És clar! I per dues raons de tipus religiós -que s’han de creure com a dogmes de fe sense cap altra demostració- que a base de ser repetides constantment, acaben esdevenint veritats evidents vacunades contra el virus de la crítica: La primera: els nens i joves d’avui dia són diferents (i els del segle vint eren diferents dels del segle dinou, i els de la postguerra diferents dels del Baby-boom, i els de la segona república diferents dels del trienni liberal…) La segona: el futur és ple de feines i tecnologies desconegudes i, per tant, els continguts que estem ensenyant són obsolets d’entrada. Però tots tenim l’experiència que els bons professionals s’han adaptat millor a les TIC, que una bona preparació prèvia ens ajuda a entomar qualsevol canvi en el futur. Fins i tot l’avi, que va néixer en temps del gasògen, ara fa les classes d’estiraments del casal connectant-se a tecnologies que a la seva escola no es van somiar mai.  

I si mirem els alumnes? Mai he sigut gaire amic de les proves internacionals de rendiment, ara bé, si any rere any els resultats són inferiors… Potser sí que ens estan indicant una tendència. Els resultats de les proves TIMMS del 2019 ens donen uns nivells d’assoliment matemàtic i científic a quart de primària mediocres. És una mala notícia. Però la notícia realment preocupant és que són pitjors que els de 2015. Per cert, resultats inferiors a la mitjana espanyola, la qual és inferior a la mitjana de la UE, que també és inferior en conjunt a la mitjana dels països de l’OCDE.

Potser va sent hora d’empassar-se l’orgull patri i mirar què estan fent a Castella-Lleó, a Madrid, a La Rioja o a Astúries per treure’ns una colla de punts d’avantatge. Els seus alumnes en saben més. És la crua realitat. De moment, no caldria anar fins a Finlàndia. També tenen una Escola Nova 21? També aposten per les pedagogies que mediàticament triomfen aquí? 

Clar, això només si estem disposats a mirar els alumnes. Si el que pretenem és seguir fent-nos selfis de súperpedagogs amb programes a mida per als nostres melics, llavors res, endavant. 

Onze de gener de l’any del Senyor de 2021

Aparquem el trineu i deixem que els gossos descansin una estona. L’alè se’ns glaça a la cara interna de les mascaretes, el gel dels tolls fa perillar la travessia dels darrers cinquanta metres fins a l’aula del refugi antàrtic on es desenvolupa la nostra distòpica activitat. Tot és blanc, ja no es distingeix la línia de l’horitzó -clar que potser és que se m’han tornat a entelar les ulleres. El vent penetra com un maleït virus entre els porus microscòpics de la roba. Demà m’embolicaré amb film de la cuina, decidit. Finalment aconseguim arribar. La nostra alegria ha estat precipitada. Les aules són obertes amb l’esperança que el virus passi de llarg sense adonar-se que estava en un lloc idoni per a la seva reproducció. Les pissarres llueixen una capa brillant sospitosa. A segon de batxillerat la Irene compta davant la resta de companys totes les peces que s’ha posat a sobre: vuit, vuit capes de teixits diversos. A quart d’ESO es treuen l’abric i se’l posen a sobre les cames, ja ningú el penja als penjadors. La tinta no flueix pels conductes dels bolígrafs, l’Ignasi ha estornudat i ha provocat una calamarsada; uns joves es reuneixen amb les mans esteses al voltant de fogueres enceses amb el gel hidroalcohòlic. Esperem resistir la jornada d’avui i que no se’ns morin els pobres gossos congelats per poder tornar a casa.

Li escric una carta a la meva estimada esposa; la guardaré plegada en una butxaca de l’abric per si acabo “pajaritu” que la trobin i em pugui acomiadar com cal. Li escric una disculpa, potser tenies raó carinyo i no calia que anés a l’escola. Potser una mica més de Meet o de Zoom o de la collonada que fos no m’hagués trastocat del tot encara. Però tu saps, amor meu, com m’ho passo de bé quan puc sortir de casa i parlar amb la gent. I si són joves i divertits encara millor. Tu saps que jo he gaudit d’aquesta feina fins al meu últim i glaçat alè; he conreat amistats, he lluitat com tothom per allò que he cregut i he estat estúpidament feliç de creure’m útil. I finalment, en un to patètic però absolutament sincer: Sempre t’he estimat. La signatura amb lletra tremolosa ja donaria idea de les penoses circumstàncies en què ens trobàvem. 

Gràcies conseller Bargalló. Gràcies també a tota la resta d’ineptòcrates. Heu fet de la meva vida una aventura. Si algun dia aquest episodi el transformo en una novel·la a l’estil de les que llegia d’adolescent, us prometo que us la dedicaré. 

Sigueu feliços.