Formació de l’esperit neoliberal

Crec que ja va sent hora de deixar-ho clar, sense embuts. A les escoles catalanes s’adoctrina. Sí, si, tenien raó tots aquells qui des de la distància ens acusaven. Estem adoctrinant, ara bé, no pas en allò que els fa tanta por. No! L’escola catalana està en campanya en favor del neoliberalisme. Està entregada, lliurada per complet a la ideologia del moment amb el beneplàcit de les autoritats, disfressada de les paraules més ortodoxes –èxit, innovació, tecnologia…- i amb molt poca contestació arreu. Algú em sabria anomenar un sol intel·lectual català actual?

Aquest adoctrinament es fa per múltiples vies, la primera són unes sessions de finances per als alumnes de 4t d’ESO. Deixant de banda que a tots els instituts hi ha professors d’economia sobradament preparats per explicar què és un crèdit i què vol dir TAE o TIN, personal de les entitats bancàries ofereix unes classes sobre finançament i economia domèstica. Tenen força èxit, molts instituts i col·legis els conviden. Ni una paraula, per descomptat, de les pràctiques menys lluïdes d’aquestes entitats. Cap comentari sobre desnonaments, no fos cas. Ni sobre preferents, què és això? Ni tampoc sobre el milionari rescat que van rebre aquestes empreses i que ha deixat el país endeutat de per vida. El banc és bo, el capital és guai, l’individualisme és llei natural, la competència és un fet darwinià incontestable… Així, un darrera l’altre, tots els axiomes de la religió neoliberal van desfilant davant dels nostres alumnes sense una ombra de dubte.

La segona via d’entrada va ser, ja fa uns anys, l’assignatura d’emprenedoria. Si no tens feina, te la fas, però no protestis. El que estem transmetent –sense que ningú s’hagi parat a pensar-hi- és que l’atur és un problema personal en comptes de social. Un aturat és un gandul o un galtes, com vulgueu. Un bon adepte, munta una botiga, una start-up, passeja gossos, trafica amb substàncies o munta un xiringuito de coaching, però farà el que calgui per reeixir. No es pot permetre el defalliment, cada rebregada l’apropa un pas a l’èxit promès! No es para a pensar que el seu èxit probablement comportarà el fracàs d’uns altres. Emprenedoria és l’individualisme elevat a moral fonamental per sobre de qualsevol altre principi.

La tercera via, subtil, és l’assalt al poder educatiu que protagonitzen grans companyies privades. Des de l’informe PISA que sembla dictar les polítiques educatives del món i que depèn –no ho perdéssiu de vista- de l’OCDE, un organisme econòmic que ningú ha votat; fins a la proliferació de programes que pretenen ajudar la tasca escolar i que ens ofereixen germanetes de la caritat com Google o Telefónica. La innovació educativa tan publicitada passa necessàriament per l’adopció d’algun patró empresarial, com a mínim, La Caixa a través d’Escola Nova 21, l’últim corrent al qual tothom es vol sumar i que acabarà sent obligatori per obra i gràcia d’un conseller d’esquerra.

I mentrestant… el poder polític preparava una altra reforma…

Anuncis

Innovació educativa en làtex negre

Innovació… Mmmmhhh… Torna-m’ho a dir… Innovació… uixxx!

La innovació educativa és genial, de debò, és la llet. És una pràctica sexual emparentada amb el dirty talk, el parlar brut, que excita el món educatiu. Tothom vol innovar, tothom vol que se’l conegui per la seva capacitat d’innovació, tothom vol portar el seu fill a una escola innovadora perquè la innovació és intrínsecament millor que el conservadurisme, és obvi. Amb quina cara comentes a la feina que el teu fill el portaràs a una escola de les de tota la vida? A una tradicional escola memorística? No pots dir-ho això; quedaries fatal i deixaries el teu fill com un pringat social per a la resta de la seva vida. A més, tal i com van les coses no descarto que per un fet així la Generalitat te’n retirés la custòdia. No. Avui dia l’escola ha d’innovar. És el fetitxe.

D’innovacions, com de qualsevol addicció, n’hi de toves i de dures. Una de toveta, comparable a una llenceria fina, són les tecnologies. Pantalles, internet, Google i la Viquipèdia. Es tracta de substituir el llibre per un dispositiu amb connexió a la xarxa. El llibre és paper (ecs!), el fabriquen unes pèrfides empreses que fan negoci amb l’educació (una perversió moral), i és molt car ( vol dir que no val el que costa). En canvi, una tauleta, un ordinador o un telèfon mòbil són pantalles (píxels nets i relluents), les empreses responsables són exemples de l’ètica més elevada (organitzacions altruistes i amoroses) i el seu preu és molt econòmic (si tenim en compte que a més pots fer moltes més coses amb ells!) Els continguts són poc importants, el que compta és saber on buscar-los i com trobar-los. Gestionar la informació, no pas posseir-la. Antigament d’això se’n deia ignorància però no en feu cas, poseu Google com a cap d’estudis del vostre fill, no en trobareu cap de més complaent.

Entre les pràctiques dures n’hi ha de molt perverses com ara les Flipped classrooms –classe inversa en català-. Es tracta de fer a casa tot el relacionat amb l’obtenció de la informació a través de les noves tecnologies i deixar per a l’escola les activitats, la individualització, les adaptacions, els murals i les coses xules. Està molt bé perquè la part heavy de l’ensenyament es deixa a cada alumne i a cada família –amb els seus recursos particulars- i a l’escola ens quedem amb la part divertida i personal. Classe inversa sí, vida invertida potser també. A més, et diran que ells no posen deures, que en són totalment contraris, i ho faran amb aquella cara de satisfacció profundament carnal que Freud mai va detectar en cap dels seus pacients.

En una escola de molt de prestigi a la part alta de Barcelona s’han engrescat a innovar i s’han muntat el seu propi assortiment, s’han fet un tupper-sex vaja. Els nens de cinquè de primària investiguen una època històrica pel seu compte, l’exposen als seus companys i després ho avaluen. Res a dir. Ara bé, ningú els corregeix les informacions que donen –l’important era ser capaç de fer servir les eines de cerca a internet- ni tampoc se’ls dona un criteri per distingir informacions rellevants d’altres més anecdòtiques. Es quedaran amb que a l’edat moderna les cases tenien xemeneia i les dones anaven amb faldilla, aspectes absolutament certs però que qüestionen, si més no, la finalitat de l’acte educatiu i el que considerem com a part integrant de la nostra cultura.

En fi, a l’època de la post-veritat deu tocar-li l’escola post-continguts.

Tolerància amb la corrupció. El fracàs de les dobles morals.

S’ha publicat recentment el baròmetre 2018 sobre la corrupció a Catalunya, percepcions i actituds ciutadanes, elaborat per l’Oficina Antifrau de Catalunya i, per a escàndol de totes les ments benpensants, les estadístiques posen de manifest que els joves són els més tolerants amb les pràctiques corruptes de polítics, empresaris o qualsevol altre col·lectiu. Oh Senyor! Quina catàstrofe!

Ens toca explicar als adults per què, altre cop, s’estan equivocant.

En primer lloc, el que ens hauria de cridar l’atenció és que els adults no tolerin la corrupció. Ens hauria d’estranyar molt ja que, entre els adults és on es donen les pràctiques corruptes. L’enquesta posa de manifest que a les franges d’edat en què es subornen càrrecs públics, es paguen vacances a metges a canvi d’unes prescripcions o es liciten obres públiques a la llotja d’estadis esportius es diu que no es pot tolerar tot això que efectivament es fa. És en aquesta franja d’edat on està situada la gran majoria dels votants dels partits més corruptes de l’estat. Una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. Potser no ens agrada la corrupció però els vots emesos ens desmenteixen una i una altra vegada.

En segon lloc, els joves manifesten senzillament que estan esperant el seu torn. Toleren? No s’han cregut els discursos de la generació anterior. No són idiotes! Tampoc són hipòcrites, almenys, encara no. Heu de fer això, heu de creure allò, això no es fa, la ciutadania, els drets, la democràcia, la responsabilitat… Paraules. Què els estem ensenyant? Allò que fem. Ni més ni menys. Que els joves siguin tolerants amb la corrupció vol dir que toleren els seus pares. Els hauríem d’estar agraïts, no trobeu?

Però el premi especial del jurat d’avui és per al senyor Miquel Àngel Gimeno, jutge i cap de l’oficina antifrau, qui en un exercici de malabarisme extrem ha afirmat que aquestes dades sobre el jovent representen un “fracàs social terrible”. Atenció! El fracàs social no és la corrupció, ni tampoc que la percepció de la ciutadania sobre les pràctiques polítiques no sigui gaire galdosa, ni tampoc que una part molt important dels dirigents polítics d’aquest país estigui complint penes de presó o pendent de processos judicials per tota mena de corrupteles, ni molt menys que tot això succeeixi davant dels nassos d’organismes com l’oficina antifrau que ell mateix dirigeix. No! Això no és tràgic! Ara bé, que els nostres plançons afirmin sense ruboritzar-se que votarien un partit corrupte si creguessin que la situació econòmica podria millorar… Això és per obrir-se les venes! Mare meva! On anirem a parar! Nosaltres no ho fem això!

Espereu! Que falta la cirereta! Ta-txan, ta-txan… Qui ho ha endevinat?… Sí! Clar que sí! No podia faltar! L’oficina antifrau ens recorda la necessitat de fer més pedagogia perquè la societat rebutgi actuacions fraudulentes! Fot-li, que surt de franc. Això acabarà en una petició per a que l’escola treballi l’educació per a l’honestedat política! Que no! Que les coses no funcionen així! Que les dobles morals els joves les oloren d’una hora lluny! I no els cola.

Setmana escolar de quatre dies

Amb la crisi econòmica de 2008, en alguns estats dels Estats Units, s’ha posat en marxa un pla per estalviar despeses. Concentrar les hores del dilluns en la resta de dies de la setmana i convertir la feina escolar en una setmana de quatre dies lectius. Només de pensar la cara que posaria la meva cunyada ja em trenco de riure! Aquests professors que tenen més vacances que ningú, imagina’t que també facin festa els dilluns i ens deixin les criatures desateses! Seria ben divertit de veure-ho!

Bromes apart, la solució americana –d’un pragmatisme exemplar- il·lustra un estat de misèria prou preocupant. Els salaris dels professors estan per sota dels nivells de l’any 2000. Recuperem tots una nòmina de fa divuit anys, disminuïm-la, i provem d’arribar a final de mes havent-nos de pagar una assegurança mèdica. El repte és majúscul. La sortida per a molts docents és afegir a la seva jornada altres feines fora de l’àmbit i l’horari escolar, i, amb aquest objectiu, tenir un dia lliure pot facilitar molt les coses. O sigui, que s’escurça la setmana escolar per facilitar la pluriocupació, per mitigar els efectes de la falta d’inversió en serveis públics i també per a atreure professors i no perdre’ls a tots cap a treballs en altres sectors. A més, els governs estalvien en llum, despeses de manteniment, neteja, personal no docent, transport, menjadors… Facin números!

El rendiment acadèmic després de l’adopció de la setmana curta és divers. Hi ha estats on ha millorat i ho atribueixen a una davallada de l’absentisme. Com s’ha escurçat la setmana, els alumnes no falten tant i aprenen més. Trist, també. En altres, com Minessota, el rendiment ha baixat i s’abandona el model. No hi ha un consens. Probablement les causes de l’èxit o el fracàs escolar són més profundes que l’organització horària setmanal.

No crec que mai arribem a adoptar una mesura d’aquesta mena. Atemptaria contra la funció social imprescindible de l’escola, la seva raó de ser: la guarda i custòdia dels menors durant el màxim temps possible. Tampoc ho desitjo. No voldria haver de complementar la meva jornada amb unes horetes a un escorxador de pollastres o vigilant un aparcament a les nits. Digueu-me gandul, però això del neoliberalisme no em convenç. Ara, està clar que l’economia de l’austeritat no té límits ni fronteres. Posats a estalviar podem fer qualsevol ximpleria.

Ja n’hi ha prou de potinejar en política educativa, no?

De tant repetitiu es fa avorrit. Què fa el govern actual en matèria d’educació? Modificar la llei anterior. Què farà un govern de diferent color quan arribi a governar? Modificar la llei anterior. Quan es posaran d’acord en alguna cosa? Mai, seria perdre munició. Els partits polítics són rivals en un mercat on s’hi val gairebé tot. Treballar conjuntament seria un signe de debilitat. Posar-se d’acord implica cedir, consentir almenys algun dels postulats del rival i això és una deshonra. Cap líder polític pot permetre’s una mostra de deixadesa tan flagrant! En aquest país es guanya o es perd. I es lluita a mort. L’educació, que és el camp de batalla que ens ocupa, queda desert, esgotat, ple de mines. Ningú hi confia. Els plans d’avui seran inútils per demà. El que ara és un itinerari formatiu, a final de curs pot estar tancat. Tot plegat sembla inspirat en el disseny canviant de les escales de Hogwarts, tot és mòbil, res és segur.

L’actual govern modifica –com si no!- la llei del ministre Wert. No és que em sembli malament, la llei Wert tenia halitosis i caspa, naixia anciana i no semblava que s’anés rejovenint com Benjamin Button. Ara bé, els partits de dretes esperen les modificacions apostats a les seves trinxeres amb el ganivet entre les dents. Els claustres ho viuen amb un esgotament professional. Ningú té fe en la llei. És una pèrdua de fons, un escepticisme arrelat a base de treballar-lo, de fomentar-lo activament. Recordo com la LOGSE provocava debats encesos entre els partidaris i els detractors, entre els moderns i els conservadors. Això avui dia és impensable. Les noves lleis només provoquen el cansament i l’autodefensa. Posats a buscar-hi alguna cosa positiva, la inseguretat és tan gran que ha col·laborat a fer créixer aquesta onada d’innovació educativa tecno-optimista. Algun dia en parlarem.

Proposo una idea nova, revolucionària: senyors, per què no ho deixen córrer. No els demano que es posin d’acord en res, han demostrat a bastament que no en saben o que no volen, no els demano una moratòria, una treva, un alto el foc d’uns quants anys, no. Admetin que no són capaços de garantir allò que en diuen una “seguretat jurídica” sobre educació. Tenen un problema, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Deixin a les universitats que dictaminin què volen que sàpiguen els seus alumnes de nou ingrés; deixin al consell escolar de l’estat, o a un altre organisme sense un perfil polític excessivament marcat, que fixi quins ensenyaments mínims ha de posseir un alumne per tenir el títol de secundària i per la resta marxin, no pateixin, ja farem. Tanquin el ministeri d’educació, en general, fa més nosa que servei. És que no han acabat de modificar una llei que ja veiem com esmolen els sabres els de l’oposició; d’aquí a un temps, tornem-hi! Ja està! Prou! Gràcies pels seus reiterats intents, però fins aquí! Barallin-se en un altre lloc! Aquí fem coses serioses!

Pam! El TDAH té una base genètica!

El TDAH –Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat- es caracteritza per dificultats superiors a les previsibles per mantenir l’atenció, hiperactivitat o excés de moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos. Aquest trastorn afecta entre un 3 % i un 7 % de la població escolar, la qual cosa significa que probablement és el problema psiquiàtric-psicològic més comú de la infància.

Que finalment s’hagi descobert una base biològica per a aquest trastorn és d’una importància cabdal a l’escola. Fins ara, el TDAH era un tema sospitós. Es deia que no s’havia trobat cap evidència científica que permetés afirmar la seva existència real. Fins i tot la persona que va començar a parlar-ne semblava haver-se’n desdit posteriorment. En els claustres hi havia el sector “tou” que creia que hi havia alumnes que “no podien” estar-se mínimament quiets i el sector “dur” que opinava que el que els mancava eren límits i el seu problema era un Trastorn per Dèficit de Clatellots. Bé doncs, l’evidència científica s’ha trobat. Efectivament, el cervell d’un nen amb TDAH és diferent perquè la seva genètica el predisposa a funcionar de manera diferent. Sobre això ja no caldrà perdre gaire més temps.

Altra cosa és quin abordatge resultarà més adient en cada cas. La medicació és útil en alguns casos, ara bé, no ho resol tot ni sembla gaire eficient per pal·liar la manca d’atenció. De vegades, els ajuda a normalitzar la seva conducta i socialitzar-se de manera correcta; en altres, sembla que els beneficis són per al seu entorn i prou; està més tranquil, molesta menys.

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més. El professor que afirma que els manquen límits està, en el fons, dient una obvietat. Per una banda està reconeixent un símptoma, és com dir que a un sord el que li fa falta és escoltar més. Per altra banda, està dient implícitament que els pares no l’han lligat prou curt. Plantejament que podria ser vàlid per molts alumnes, tinguin o no TDAH, i que només pot servir per culpabilitzar de manera injusta. A veure qui és el guapo que posa límits de manera eficaç a un hiperactiu!

Per tant, de manera esperem que definitiva, els alumnes amb TDAH són alumnes amb un trastorn que necessita una atenció especial i no pas uns maleducats o uns malcriats. Alerta! Que pots ser un insolent tant tenint un trastorn com no tenint-lo! Almenys, però,  ajudarà a desestigmatitzar realitats difícils que no sempre sabem tractar amb encert.

Educar és construir. Funcionalitat, durabilitat, bellesa.

No en sabem gran cosa de Vitruvi. És un nom incert al qual s’atribueix el primer tractat d’arquitectura que conservem i l’únic de l’antigor. Deixant de banda les tècniques concretes, els principis bàsics de la seva obra són tres. I s’han de dir en ordre, si no, l’edifici cau: funcionalitat, durabilitat, bellesa. Els edificis han de ser adequats, resistents i, a ser possible, bells.

A la Roma imperial no se’ls hagués acudit comparar la construcció amb l’educació. Educació és una paraula provinent del llatí educare –encara sento la veu de l’entranyable Maria Àngels Riera quan ho dic- o educere. En un sentit significaria conduir o guiar i en l’altre desenvolupar les potencialitats. És tan bonic que sempre sospito que a l’etimologia se li fa dir el que convingui. En tot cas, la ciència d’aixecar aqüeductes, teatres o planificar fòrums s’entenia amb una component més pràctica, tangible i, a més, l’escola com nosaltres l’hem establert, no havia nascut.

Durant molts anys s’ha entès el procés educatiu amb la doble vessant llatina; per una banda extraure de l’alumne tot allò que té intrínsecament de bo i de l’altra, conduir-lo, portar-lo a uns objectius. Segons el moment i la ideologia predominant, la balança s’havia inclinat més cap a un cantó o cap a l’altre. Sempre, però, s’havia donat per entès el punt d’arribada, la meta, els fins. L’home del segle XIX no té cap dubte sobre quina mena de persona ha de ser el seu fill, té claríssim quins són els coneixements que necessita i quins són els valors de la seva societat i de la seva classe social. El guiatge té un sentit fort. El món era sòlid.

Ara mateix, desconfiem més dels objectius i del món exterior. El nostre guiatge sovint es limita a indicar possibilitats de trobar feines o sous adients i, fins i tot en això, s’equivoca sovint. Per tant, tornem a Rousseau, ens centrem en veure tot allò de bo que hi ha en la naturalesa humana des de ben petits i no n’esporguem gaire res. Per fer-ho caldria una criteri i això és precisament el que sovint ens falta. Som la societat més rica i desenvolupada de la història i, tanmateix, no sabem què deixar en herència als nostres fills que valgui la pena.

Dubtem seriosament de la funcionalitat del nostre sistema educatiu. Els alumnes que l’abandonen en dubten encara més i, coherentment, marxen a buscar-se la vida o a jeure a casa seva. Res en el nostre hiperplanificat sistema els convenç prou. Dimiteixen. Amb una taxa d’abandonament prematur que en els nois frega el 20% i en les noies sobrepassa el 14%, no podem estar gaire satisfets de la funcionalitat del nostre edifici. Malgrat tot, sembla que continuem apostant per models monolítics. Les escoles han d’assemblar-se entre elles fins a fer-se indistingibles (no feu cas de les afirmacions en contra, un cop has obeït totes les instruccions i disposicions legals, no queda espai per a fer quelcom radicalment diferent)

Sobre la durabilitat tothom està d’acord que és escassa. De tot el que aprenem a l’escola sabem que un dia o altre ens haurem de reciclar o actualitzar o haurà caducat. O com l’ortografia, ningú no en fa gaire cas. O pensem que, total, a Google ja ho trobaria sense necessitat d’aprendre-ho. Sort que ens queda la bellesa. Podem fer coses xulis.

Però els principis constructius van en ordre. No serveix un edifici bell si no compleix la seva funció o si no perdura en el temps. Vitruvi!