Requisits per als formadors d’estiu

A tots aquells qui per una causa o una altra esteu involucrats en el negoci de la formació permanent del professorat em permeto donar-vos unes instruccions bàsiques basades en la meva soferta experiència.

1r) Coherència. El ponent arriba, fa una presentació lleugera –en termes retòrics una petitio clementia– i, tot seguit, engega un discurs monolític, prismàtic, recautxutat i hermètic sobre el seu tema. En el desenvolupament del seu tema –sigui el que sigui, és igual, ells diran sempre el mateix- hi haurà un moment de crítica sarcàstica a la classe magistral. “No podem fer-ho”, “al segle XXI això ja no serveix”, “els alumnes d’avui dia ja no aprenen així”… No se n’adonen que és justament el que estan fent ells? De debò? Jo tampoc em sento còmode en una classe magistral i sóc del segle passat! Reclamo el meu dret a un intercanvi socràtic, com a mínim. A més –juga-t’hi el que vulguis- la seva exposició somnífera anirà acompanyada d’un power point indigerible, ple de text escrit amb una lletra tan petita que no es veu, i potser és millor així, perquè no és més que la transcripció literal del que va dient! Mires el rellotge i comences a impacientar-te.

2n) Prudència. Tens al davant una colla d’experts. Alguns en saben més que tu. Et penses que ets l’únic que ha llegit? L’únic que té experiència? Creus que les teves asseveracions entraran de manera acrítica a un auditori format per universitaris amb màsters, dobles titulacions i anys d’experiència? Sigues molt prudent en tot allò que vols vendre, no són tendres, no admeten la teva paraula amb l’autoritat del mestre, hi estan massa avesats, necessiten quelcom més. El silenci d’en auditori de professors mai és d’aprovació.

3r) Argumentació. Si ets prudent, asseguraràs cada passa del teu discurs com si es tractés d’una via d’escalada. L’única manera de fer-ho és argumentant, donant raons sòlides. Volen proves, estadístiques, resultats comprovats, publicacions científiques. No pots dir que un nen d’altes capacitats neix amb aquests trets sense parlar de genètica i demostrar-ho. No pots contestar a una observació en aquesta línia dient que se’ls nota en la mirada el primer cop que obren els ulls. No colarà. Per dins ja riuen. Comencem a mirar la porta.

4t) Funcionalitat. Tinc una feina. Sabeu què vol dir? Tinc una situació de partida i una situació final d’arribada que ve marcada per l’administració educativa en forma de títols o exàmens de selectivitat. Podem filosofar igual que podem mirar els núvols, és bonic. Però finalment necessitem la pluja, la cristal·lització en dinàmiques, metodologies o recursos que responen a la meva feina, no a la seva filosofia. Al final, com ajudaré millor als meus alumnes és amb la consecució dels seus objectius. Tot ha d’anar a parar explícitament i clarament a aquest fi. El metge fa cursos per salvar més vides, no per provar unes metodologies súper xules que fan que el pacient vingui molt content. Sóc fred? M’és igual. No sóc mestre per caure simpàtic ni per gaudir de l’aprovació general. Sóc mestre per a que tu puguis ser el que vulguis ser.

5è) Globalitat. Ets especialista en TDAH? Fantàstic! Saps un niu sobre psicomotricitat fina? Et felicito! T’has doctorat en el problema X que té un 2% de la població? Enhorabona! Estàs davant un auditori que no treballa amb individus. Torna-ho a llegir: no- tre-ba-llen- amb –in-di-vi-dus. Un professor treballa amb grups. Potser no serà un gran psicòleg, però és imprescindible que sigui un bon sociòleg. Haurà d’integrar el que tu li expliques en un motor que ha de funcionar. Vens a explicar-nos que la bomba d’aigua seria millor que fos tres cops més gran? Segurament tens raó, però el meu motor ha de funcionar en aquest espai reduït, coordinadament amb la resta de parts i potser la teva idea excel·lent és senzillament  impossible en les meves circumstàncies.

Cinc qüestions fàcils. No respectar-les és fer-nos perdre el temps. No abuseu de la nostra bona educació si us plau.

Anuncis

Fi de curs

La vida escolar a secundària es va esllanguint a poc a poc fins al 22 de juny. Just ara. Fa uns minuts, els alumnes han creuat la porta de sortida i ja no tornen fins al setembre. Alguns et saluden educadament, altres amb simpatia, altres amb emoció continguda o amb llàgrimes –són els que marxen, els que acaben, els que se’n van del poble- i altres, senzillament marxen de manera discreta i professional, en silenci.

Se’t queda un nosequè a la panxa, una angoixa sorda enfonsada. Ho hem fet tot? No s’ha deixat la insulina? Li havia dit ja allò? S’assembla a la imatge que donen certs racons de l’escola. En alguna tanca penja un mitjó. Per què? Pels passadissos han quedat bolígrafs i llapis reduïts a la mínima expressió, algun paper, una circular als pares que es va enviar al gener…

I el cap se’t relaxa fins al punt que et sembla que t’esclatarà. És dolorós. Quan era petit i marxàvem de Barcelona a principis de l’estiu, normalment arribàvem a la casa del poble al vespre o a la nit. Era una casa sola, rodejada de camps de pomeres, de cereals i de l’horta. Sortia del cotxe, del seu run-run persistent durant gairebé tres hores, i em submergia en aquell silenci tan profund que em semblava que em feia mal el cap. Com ara.

Tres mesos de vacances. Quina sort! Quina barra! -Diran altres-. Ja sé que no faré llàstima però tres mesos no hi són ni de lluny, agost i tres setmanes de juliol. Més que la immensa majoria dels mortals, cert, però què voleu que us digui, hi ha gent que cobra diners en una abundància gairebé obscena, nosaltres cobrem temps. Forma part del nostre sou. Ens agrada, jo, almenys, no ho canviaria.

A més m’agrada prendre distància. He d’allunyar-me d’uns alumnes i de les seves famílies, dels seus problemes, dels seus neguits, de la relació que haguem pogut establir. Necessito fer net per poder agafar un altre grup amb total disponibilitat. He de deixar la meva llibreta mental i emocional en blanc. No ho podria fer en quinze dies, la veritat. El temps, la distància és també un recurs, una eina educativa important.

Recuperem la setmana blanca

Abans no em mengin l’orella tots els suposats experts seriosos amb el tema de la racionalització del calendari escolar, amb el mantra de les “excessives” vacances d’estiu, deixeu-me dir que el calendari escolar del curs vinent desaprofita –altra vegada- una oportunitat de lluïment per a tots aquests racionalitzadors excelsos. Amb una Setmana Santa tardana, del tretze al vint-i-dos d’abril, hi havia una ocasió d’or per formular opcions de millora, per trencar amb les inèrcies de cada any.

Recordeu el febrer de 2011? La situació era semblant. Un segon trimestre llarguíssim que feia estremir els pedagogs amb fòbia a les rutines es va trencar pel mig amb unes vacances d’hivern: se’n va dir setmana blanca potser perquè en unes declaracions més aviat desafortunades el llavors conseller Ernest Maragall va afirmar que les famílies i els fills podien aprofitar per anar a esquiar a les estacions del Pirineu. Segurament per això algunes zones de Catalunya feien l’aturada l’última setmana de febrer i altres la primera de març, per no col·lapsar Baqueira. El conseller no va tenir present que una setmana esquiant al febrer era un luxe a l’abast de molt pocs. Potser hauria d’haver posat l’accent en les alternatives que es podien oferir des de l’escola més que no pas passar la pilota d’una forma burgesament grollera a les famílies.

La idea no va tenir continuïtat. Pedagògicament era impecable, però les eleccions van acabar amb l’experiment tripartit, va arribar el “govern dels millors” (fent etimologia inversa, d’això se’n diu aristocràcia, per cert) del president Artur Mas, i la consellera Irene Rigau va tornar als tres trimestres per evitar-se conflictes amb associacions de pares i professors. No sé si el gremi d’estacions d’esquí va protestar-ho gaire. Des de llavors, la setmana blanca ha estat oblidada com una excentricitat, la qual cosa, però, no ens ha evitat continuar escoltant la cançoneta dels qui sempre tenen alguna cosa a dir sobre el calendari escolar. Que si l’estiu, que si quina barra els professors, que si els períodes estan mal repartits… Alguna proposta? No, mai, cap. La crítica és fàcil. La reforma, en canvi, genera múltiples resistències i treu a la llum el tema sempre complicat de la conciliació familiar. Tocar el calendari escolar posa de manifest de manera grollera la funció fonamental de l’escola: la custòdia dels menors.

El cert és que, tot i que el calendari resulta inamovible, res no impedeix a les escoles organitzar-lo al seu gust. Tots aquells qui de debò creguin que un període lectiu de més de tres mesos ininterromputs és excessiu poden concentrar una setmana d’activitats més lleugeres, sortides, colònies o d’altres cap a finals de febrer. No cal que tot vingui dictaminat pel conseller de torn i, la veritat és que tampoc podem deixar els alumnes sense escola així com així. I si algú vol anar-se’n a fer un curset d’esquí, endavant! Segur que al Pirineu sereu molt ben rebuts!

L’escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l’escola.

Imaginem per un moment que Wolfgang Amadeus Mozart torna a la vida. No en una reencarnació grotesca en forma de vaca o de cargol poma, sinó ell mateix, el músic excepcional, el geni. I, posats a fer, imaginem que neix a Catalunya, en una família de classe mitjana, en una ciutat amb possibilitats com podia ser la Salzburg de 1756. Afirmo que mai arribaria a ser Mozart. Mai. No el deixaríem.

El Mozart de 1756 practicava el clavicordi i componia peces de certa dificultat com ara minuets amb només quatre anys. El de 2018 estaria cursant música en una escoleta municipal, picant palmetes i jugant lliurement amb panderetes rodejat d’altres nens i nenes que, admetem-ho, mai podrien arribar a ser Mozart. Com és possible? L’educació del pobre Wolfgang del segle XVIII avui dia trepitjaria grollerament el codi penal. Son pare, Leopold, estaria processat per maltractaments, explotació i treball infantil com a mínim. Per més que hagis nascut amb un talent innat, la quantitat de treball necessària per arribar al domini d’un instrument no harmonitza gens bé amb la concepció que tenim actualment de la infància.

Per això, el nostre Wlfgang contemporani estaria content i feliç de la vida però no pas tocant els picarols. Si has nascut Mozart, tocar el pandero amb quatre anys t’avorreix sobiranament! Seria un noiet com els altres. Un mediocre futbolista, un precoç aprenent de la llengua anglesa i un consumidor de productes audiovisuals de dubtosa qualitat. Això sí, al cap de deu anys d’educació centrada en la normalitat més absoluta, d’un procés uniformitzador intens de deu anys com a mínim, l’apuntaríem a un taller de creativitat.

L’escola és per definició el pol oposat a la creativitat. És un instrument essencialment conservador. Es tracta  de dipositar en la generació següent tot allò que es considera útil. Una escola de la creativitat resulta, segons com es miri, un contrasentit. Els grans creadors han sortit d’escoles creatives? Mozart no. I els més moderns? Els problemes escolars d’Albert Einstein són ja populars i ens porten a pensar que la seva escola no fou tampoc gaire creativa. Ara bé, hi va haver una escola que compartiren genis com Dalí, García Lorca, Rosselló-Pòrcel, Buñuel o Severo Ochoa: la Residencia de Estudiantes, fundada el 1910 a partir de les idees renovadores de Francisco Giner de los Ríos. En què consistien aquestes idees? D’entrada en convertir l’escola un centre cultural de primer nivell; pensem que Unamuno, Einstein, Marie Curie, Paul Valéry, John Maynard Keynes o Le Corbusier entre d’altres, n’eren professors, visitants o conferenciants. No ens consta cap tractament especial de la creativitat que no fos la recerca de l’excel·lència i el respecte per totes les expressions culturals.

I potser es tracta d’això (darrerament les meves opinions sonen molt carques, ja ho sé, què voleu que hi faci). El senyor Ken Robinson aconsegueix la seva plaça de gurú mundial en educació afirmant que l’escola mata la creativitat. Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d’excel·lència, pot alimentar-la. Per què decau la creativitat a mida que els alumnes avancen cursos? Per què s’extingeix el seu interès? I jo no puc evitar recordar-me de la nena de cinc anys que s’havia apuntat a música perquè volia tocar el violí i quan ja en duia dos encara només li deixaven picar un pandero.

Mestres a secundària

El departament d’Ensenyament ha anunciat per al proper curs la incorporació de mestres de primària per a exercir a la secundària. La mesura seria efectiva per a les matèries de matemàtiques, català i castellà del primer cicle de l’ESO. En el mateix sentit, s’aprovava fa pocs dies que es pogués exercir com a professor sense el màster obligatori. Sembla prou evident que per a la Generalitat hi ha una manca de personal que s’ha de cobrir com sigui. Ràpidament, el sindicat de professors de secundària ha presentat un recurs contenciós administratiu contra aquestes resolucions ja que vulneren les lleis vigents i atempten contra el principi constitucional del mèrit i capacitat. En el rerefons, hi ha el fet que aproximadament un miler de professors interins i en pràctiques podrien veure’s perjudicats per aquesta mesura. No ens informa, però, de les especialitats d’aquests interins. Pot ser que hi hagi excedent de biòlegs i historiadors i, en canvi, manca de filòlegs. No tinc les dades, però tenint en compte quants estudiants universitaris trien filologia catalana, aquest moment havia d’arribar. Si no fos així, algú ens hauria d’explicar les motivacions del govern; a l’acusació del sindicat li falta el mòbil.

Posats a habilitar especialitats en l’ensenyament, hem de recordar que ja fa anys es va aprovar –per a les escoles concertades i privades- que poguessin donar classes de català els titulats d’altres matèries de lletres que estiguessin en possessió del nivell D de català. Ja es veia que la universitat no nodria suficientment el mercat de filòlegs i el departament se’ls va reservar per a l’escola pública. No sembla que això hagi generat cap daltabaix.

Encara més, quan la LOGSE va entrar en vigor, cap a l’any 93, i es va substituir l’EGB per l’actual Primària i ESO, les autoritats es van trobar un nombre de professors treballant als cursos de 7è i 8è que es convertien en 1r i 2n de secundària. Lògicament no tenien la titulació exigida, però es va obviar aquest “marró” i es va habilitar tothom qui pogués acreditar una certa antiguitat. En canvi, els professors acabats de sortir de l’escola de magisteri amb una especialitat per als cursos finals de l’EGB –llavors existien- no van poder exercir mai d’allò que havien estudiat. La formació no va ser tan important com les qüestions laborals.

Insisteixo, ens falten dades per decidir-nos en favor dels uns o dels altres, però el que han expressat els responsables d’Ensenyament sembla de sentit comú: “La prioritat és que els alumnes tinguin professors”. Ara bé, seran tan desastrosos aquests mestres de primària donant classes a primer d’ESO? Patiran gaire els nois que tinguin un professor sense el màster? La veritat, jo sóc dels qui opinen que si bé la formació és fonamental, les ganes, la voluntat, l’entesa i la cohesió d’un claustre de professors són molt més decisives. A més, en els primers cursos de la secundària, quan la complexitat de les matèries encara és relativament baixa, s’agraeixen perfils professionals més propers al del mestre de primària, menys centrats en els continguts i més en el seguiment personal.

Refranys de juny

El blat, curt o llarg, pel juny ja ha d’ésser segat.

A l’escola, qui mana de debò és el calendari. El proper 22 de juny s’haurà acabat, tant si ha anat bé com si no, tant si hem après a fer derivades com si no hem acabat de copsar la noció de límit. Els cursos xoquen amb les dates igual que les classes topen amb els horaris. És cert que alguns s’enduran feines a casa i exàmens programats per al setembre, però l’estabulació –la part més molesta, sobretot per als adolescents- s’enllesteix.

Si vols conservar un bon pit, pel juny no surtis de nit.

Ara bé, com a les curses ciclistes, per als joves aspirants a universitaris, el curs acaba amb l’ascensió a un port de muntanya; les proves d’accés a la universitat, el malalt que gaudeix de millor salut de tot el sistema educatiu. Per això, molts d’ells han de posposar la gresca durant un cap de setmana, potser dos. Necessiten nota, han de competir entre ells per accedir als estudis desitjats. Bé, fins al dia que s’adonin que si tots els estudiants de Catalunya deixen els exàmens de selectivitat en blanc, automàticament entrarien tots amb la nota de batxillerat, o creieu que deixaríem un curs tot el sistema universitari sense clientela? No crec que s’hi atreveixin. Malgrat la seva joventut, són cauts i no es jugarien el seu futur en una aposta sociològicament tan arriscada.

El maig podreix la fruita i el juny s’enduu la culpa.

També és l’època de les lamentacions. El calendari altre cop. Caixa o faixa. La constància en el treball es veu ara. Qui ha après i qui només ha aprovat exàmens. Creure que és el mateix és, sens dubte, la fal·làcia més arrelada del món educatiu. Tu aproves un examen i jo em crec que has après. Es pot passar el curs en “mode saltador de tanques”, passant per sobre dels obstacles i deixant-los enrere o bé en “mode boletaire”, menys lluït, però més profitós. Al final portes una cistella plena.

Pel juny no preguntis res a ningú.

La conseqüència, molt sovint, és un mal humor generalitzat. Els professors perquè triguen més a preparar un examen que alguns alumnes en estudiar-lo; perquè després venen tardes de correccions tedioses per certificar el que tots ja podien preveure. Els alumnes, perquè ara una dècima és important. Revisen les correccions buscant l’errada, negocien mig punt més a la pregunta quatre com si els anés la vida. Alguns, per una ansietat mal conduïda, cometen els errors que has estat advertint tot l’any: no us quedeu sense dormir, no estudieu l’últim dia, no us refieu dels tutorials del Youtube…

Pel juny vaig com vull.

I a la fi, fogueres. Apunts de física exorcitzats a les flames, exercicis de llengua catalana immolats, llibretes purificades pel foc. Comença l’estiu. Els pares i mares potser detesten aquests dies de conciliació familiar dificultosa, però els alumnes –lògicament- els adoren i els professors… Per fi tenen una feina normal. Durant quinze dies acudiran a un centre de treball i faran papers, reunions, signaran actes i totes les feines de buròcrata que fan les persones serioses tot l’any sense una colla d’adolescents mirant. Per a la resta de la humanitat el treball és així. Buff…

Calculadora o cervell?

Bon titular el del diari de Mallorca: “Espanya és l’únic país d’Europa on encara s’ensenya a fer divisions de dues xifres”. Caram! Així els altres ja no ho ensenyen? Doncs no. I tampoc els va tan malament, la veritat.

Fa gairebé vint anys, em vaig veure en l’obligació (per càrrec, no per vocació) de recordar-li a una companya de primària que l’algoritme de l’arrel quadrada no formava part dels continguts del curs. La pobra es va indignar, no tant amb mi com amb el canvi. Li semblava una rebaixa en els continguts inadmissible, una manera de facilitar excessivament els estudis; com va dir ella –aproximadament- semblava que volíem fer-los estúpids i ignorants. Òbviament no es tractava d’això, sinó d’una necessitat de la qual se’n parla tot sovint: la revisió crítica dels currículums, o sigui, replantejar-nos l’eficàcia i l’adequació dels continguts, d’allò que ensenyem en cada moment. Una arrel quadrada és una operació aritmètica feixuga. El que és interessant és saber el seu significat i utilitzar-la com a eina quan convingui. La calculadora ja farà la feina bruta. Amb les divisions passa una mica el mateix. Potser ha arribat el moment de posar-ho en crisi, però no per convertir els alumnes en menys espavilats sinó, ben al contrari, per incidir més en els aspectes de raonament i d’ús del llenguatge matemàtic.

Ho discutíem fa temps amb la mare d’un alumne. “Per què encara ensenyeu les taules de multiplicar? –em deia- Jo no me les he sabut mai.” I això t’ho diu una arquitecta a qui, evidentment no se li esfondren les teulades ni li cauen les façanes. Bé, potser tenia raó, tot i que a mi ara em sembla excessiu posar les taules en dubte –serà que m’estic fent gran-. Ara bé, hi ha una paradoxa important que els mestres de primària i els pares dels alumnes haurien de tenir present. Després d’esforçar-nos en fer operacions i més operacions -quaderns de sumes, de restes, de multiplicacions i divisions, deures i fitxes, me n’emporto quatre, baixo el zero, calla que m’he passat-, arriba el dia que un professor de secundària els dona la calculadora. I si s’apunten a fer una enginyeria us asseguro que la farà amb calculadora. I si, posats a l’extrem, fa la carrera de ciències exactes, tinc la sensació que calcular molt bé una divisió o una arrel quadrada no el farà millor matemàtic. Tot el que els demanarà la vida no és precisió en els algoritmes, és una altra cosa.

Us posaré un altre exemple, aquest d’ara mateix. El company de matemàtiques de 1r d’ESO rep un correu electrònic d’una família que diu, més o menys: “estem alarmats pels últims resultats del nostre fill. La seva psicòloga proposa una adaptació metodològica per la qual pogués fer els exàmens amb calculadora”. La resposta em sembla il·lustrativa i alhora demolidora: “Efectivament el 0,9 de l’últim examen no es esperançador però aquest resultat no és degut a un problema de rapidesa amb el càlcul mecànic de les operacions sinó amb el plantejament incorrecte de la regla de 3. Aquells alumnes que han plantejat el problema correctament i errat el càlcul se’ls hi considera el 75% del problema bé.  Addicionalment els exàmens estan pensats per a poder fer els càlculs usant la factorització d’enters (primer trimestre)  o com a molt dividint per 100 o 1000, només movent la coma decimal. Tots els problemes es poden deixar en forma de fraccions i són valorats correctament.”

Va d’això. I ho lamento pels centenars d’hores que es dediquen a les tasques mecàniques.