Projecte Herenegun. L’escola, punt de partida per al diàleg polític

El govern basc ha enllestit el projecte Herenegun, una iniciativa per transmetre als joves què va ser el terrorisme al seu país, per mantenir una memòria sobre fets terribles amb l’esperança que això ajudi a no repetir-ho mai. La redacció d’aquest projecte ha seguit un camí complicat; al juny del 2018 es presentava la iniciativa amb la intenció d’implementar-la a les aules al curs 18-19. No obstant, la visió que oferia el text no va satisfer totes les sensibilitats i tots els registres a l’hora d’abordar un tema tan complex. S’han incorporat les aportacions de col·lectius diversos que no sentien la seva veu prou ben representada en el projecte inicial i ara, amb reticències això sí, començarà la seva implantació a les aules. Recordem que Euskadi s’organitza amb una doble xarxa escolar: hi ha les ikastolas -en euskera- i hi ha les escoles en castellà. A Catalunya es va optar per no separar les dues comunitats lingüístiques i col·laborar d’aquesta manera a la cohesió social. Euskadi, en aquest punt, potser necessita un treball més conscient

Explicar als joves el nostre passat ens obliga a pensar en el significat d’aquest passat. L’educació posa de manifest allò en què tothom està d’acord: no volem que es repeteixi. A partir d’aquesta tesi central hi ha hagut tot un moviment polític d’entesa o, si més no, de diàleg per bastir un relat que sigui admissible per les parts afectades. De ben segur que no és “la veritat”, la pura, la cristal·lina. Veritat cadascú té la seva i no és realista suposar que s’abandonarà aquesta veritat. És un punt de trobada on tothom haurà hagut de sentir-se incòmode. Herenegun no deu respondre a cap col·lectiu en concret, tothom haurà hagut de cedir, tothom hi arrufa el nas, però és el millor que es pot tenir ara mateix.

El terrorisme es va acabar amb un punt i final. La reconciliació comença després. Herenegun podria ser una fita en aquest inici. El món educatiu s’utilitza tot sovint per fomentar la divisió, per alimentar la sospita, per estendre falsedats. Aquí a Catalunya en tenim experiència. Quan el moment polític català arribi a un punt i final -el que sigui- es plantejarà la necessitat de donar una explicació històrica als fets. Desitjo que en la construcció d’aquest relat hi participin tantes sensibilitats com a Euskadi. I que ens discutim i que arrufem el nas i que algú protesti i després acompanyi la protesta amb una proposta, i que les autoritats estiguin disposades a fer marxa enrere per incorporar pensaments diferents als seus. Ara es veu lluny, però, hi haurem d’arribar algun dia, no?

L’ultradreta és una flor testicular

Perquè quan eren pocs feien gràcia, feien el seu servei. Qui s’hi apropava quedava contaminat i això era  convenient. Es van guanyar unes eleccions gràcies a la contaminació que van provocar uns pactes autonòmics i una manifestació. I llavors els portes a la televisió, els ensenyes, et fas el simpàtic, ells es fan els cunyats campechanos, i tu creus que a tu no et treuen vots, que només els treuen als altres i vas fent i no te’n preocupes perquè normalment, de sempre, la ciutadania, el poble, la gent, demostra molt més coneixement i sentit comú que tota la classe política reunida. I penses que ja ho arreglaran ells, que tu no vols pactar ara cedint perquè tu ets molt guai i cedir és de “loosers”, que ho facin els altres, i llavors t’atropelles a tu mateix amb unes altres eleccions però no comptes que la gent -aquells pobres que paguen la festa- n’estan fins a la gorra del tema i en comptes de votar, protesten. Perquè hi ha tantes coses per les quals es pot protestar, que ni tan sols en això ens podem posar d’acord.

En part, és el que passa quan la política dona l’esquena a la gent. Al final la gent s’emprenya i dona l’esquena a la política. La seva participació es redueix a un cop de puny, ja que no hi havia manera que se’ls escoltés quan eren educats. I tots sabem que els cops de puny fan el mateix mal a la cara contra la qual es dirigien que al puny executor.  Tot i que tinguem una justificació més que satisfactòria i a més ens vingui molt de gust, de vegades cal tenir paciència i esperar arribar a port per prendre determinacions. En política, tenir raó és un guarniment. 

I ara tenim l’ultradreta al parlament. I són colla, eh! I ves amb compte amb el que dius no sigui que adoctrinis. Que potser tampoc seria cap disbarat adoctrinar una miqueta perquè per alguna raó van a l’escola aquesta canalla. Que de tanta correcció i tanta polidesa política ens trobem que la primera conversa política de molts nois serà l’endemà d’haver votat per primer cop, i home, tal com van les coses, potser estaria bé pensar-s’ho una miqueta. Que una cosa és votar un Chikiliquatre o una Christina Wurtz  a Eurovisió i una altra votar opcions sense usar el filtre cerebral, directament des dels òrgans genitals. I és que això d’enyorar dictadures i feixismes no arrela en el cervell de ningú, és una flor purament testicular. 

L’escola catalana, fàbrica de sediciosos

Que ho digui un indocumentat, encara que hagi estat escollit per regir una comunitat autònoma, em deixa fred. Que ho diguin uns tertulians carajilleros en un moment d’autoexaltació, em pot fer riure. Però que ho diguin tots alhora i que s’hi sumin líders de partits polítics de dreta reaccionària mentre els altres callen, em preocupa. Una cosa és que el cunyat pesat de torn vomiti la seva ocurrència per salvar el país i una altra cosa és que els qui en són responsables no moguin peça. L’escola catalana és una fàbrica de CDR’s? Sincerament, no ho crec per dues raons. La primera, perquè no veig voluntat adoctrinadora ni en els programes, ni en els currículums, ni en els professionals. La segona, perquè no crec que des de l’escola es pugui tenir una eficàcia tan reeixida.

La preocupació m’assalta perquè són idees estrafolàries que es normalitzen. S’expandeix la creença que els immigrants ens prenen la feina o ens roben la riquesa i s’acaba deixant cínicament que morin a les costes del teu país. S’estén la idea que hi ha molts aturats que en realitat no volen treballar i s’acaba oblidant que el treball és un dret reconegut a la constitució espanyola -per cert, no només el treball, també una retribució suficient-. Si es normalitza com un fet sense crítica possible que l’escola catalana és una eina política, no tinc cap dubte que esdevindrà ben aviat una eina política de signe contrari al que es pretenia imaginàriament combatre.

L’escola catalana, com l’espanyola, és una fàbrica de cohesió social, d’integració dels alumnes estrangers. Parlem-ne. Parlem de en quines condicions -de vegades heroiques- s’aconsegueix aquest propòsit fonamental. L’escola catalana, com l’espanyola, és una fàbrica de valors com la pau o el respecte pel medi. Parlem-ne també. No hi ha un pla per adoctrinar les noves generacions en el separatisme, no hi ha estat mai. Ara bé, si a alguns els molesta que es parli en català que n’expliquin els motius. Com és possible que ensenyar una llengua en discrimini una altra? A mi no m’entra al cap, la veritat. Potser també els molesta que s’ensenyi la història d’un país que va ser, que va existir sense demanar permís i que ara es configura en una realitat cultural i política que mereix ser atesa. És possible que conèixer les pròpies arrels et distanciï dels altres? Torno a no veure-hi la lògica.

Però si algú dissimuladament, en un pla maquiavèlic, pèrfid i fosc, ha teixit tot un entramat de mecanismes ocults per convertir els joves catalans en titelles d’una ideologia, la meva única resposta és treure’m el barret. Quaranta anys d’escola nacional-catòlica no ens van convertir ni en més nacionals ni en més catòlics. Tots els anys d’immersió lingüística no han aconseguit ni tan sols que es parli català al pati o al Youtube. Centenars de generacions forçant els joves a ser estudiosos i no hi ha manera, els adolescents persisteixen majoritàriament en la seva idea que la mandra és el pare i el rei de totes les coses. Que algú digui que som capaços d’aconseguir un resultat tan eficient des de l’escola em resulta fins i tot afalagador. Quina fe tenen en nosaltres! De debò creieu que podríem assolir aquest objectiu? Això es mereixeria un augment de sou exponencial! Parlem-ne.

Fora caputxes!

Tinc males experiències amb els objectes que et tapen la cara. Potser a vosaltres no us passa però a mi una senzilla màscara de carnestoltes ja em neguiteja perquè no hi ha manera que els foradets dels ulls coincideixin amb la posició dels globus oculars, sempre quedo borni o mig encegat dels dos ulls, les parpelles s’entrebanquen amb el cartronet i acabes ridículament vençut, desesperat per una joguina malèfica. No parlem ja de caputxes o passamuntanyes, útils només per a travesses amb neu i vent perquè, de tota manera, tampoc t’hi veus enmig del torb.

Serà per aquesta aversió adquirida que em sembla molt estrany veure universitaris encaputxats. Per què us tapeu la cara? No us hi veieu! Si la protesta la considereu justa, per què us n’amagueu? Si els rectors us faciliten les avaluacions i us fan un vestit a mida, per què us disfresseu de revolucionaris?

En general, el món educatiu tracta sobre com treure’s del davant tot allò que t’impedeix veure-hi clar. La universitat hauria de ser una destructora de prejudicis, una màquina de racionalitat, de crítica i també de propostes, de risc intel·lectual. Malament complirà la seva funció si no som capaços d’actuar a cara descoberta, de plantejar qualsevol crítica des del diàleg, des de la reflexió, l’argumentació i el respecte als altres.

Potser sense la caputxa que porteu posada, veuríeu que us manifesteu en favor dels qui us han imposat les taxes universitàries més cares d’Espanya i els ajuts a programes de doctorat més esquifits. Potser us adonaríeu que la vostra protesta va a favor dels qui van retallar -amputació traumàtica- fa deu anys el pressupost en universitats, que l’Autònoma ja retalla fins i tot les hores del personal de neteja perquè no té recursos ni per a ells, ni per a grups d’investigació, ni per a les goteres i el manteniment -partida en la qual necessiten vuit milions d’euros i en reben dos. Potser se us faria clar que la vostra protesta, tan dolçament imbuïda de justícia social, es fa en suport als governants que imposen i mantenen les retallades socials més bèsties d’Espanya i de les més bèsties d’Europa. De debò? La vostra acció és per defensar els qui us precaritzen?

Els horaris potencien les desigualtats

A la vora del col·legi de quan jo era petit, hi havia una sèrie de poliesportius privats i municipals amb una demanda exhorbitada de classes de natació per a infants. Tothom sabia que a la meva escola el mètode per aprendre a nedar era heretat de les antigues repúbliques soviètiques. Amb una disciplina espartana, el nen aterrit era llançat a l’aigua d’on s’esperava que en sortís pels seus propis mitjans. Si s’hi resistia -maleït sentit comú- se l’agafava de mans i peus, es comptava fins a tres balancejant-lo i xof! Quan l’aigua li cobria el cap es deixaven de sentir els seus crits de terror. No es feia amb mala idea, ben al contrari, es creia que era la millor manera de perdre la por i començar a anar per feina. La brama va córrer pel barri fins que la major part d’alumnes quan arribaven al centre als sis anys ja sabien nedar. A efectes pràctics, la metodologia de l’escola era magnífica. A edats molt primerenques tots eren nedadors i després hi havia companys que arribaven a competicions de nivell. Podríem dir que els resultats de l’escola en natació eren magnífics i el centre se n’atribuïa els mèrits. Ara bé, el mèrit era compartit amb tots aquells poliesportius que ensenyaven amb paciència i mètodes més dolços a una gernació d’infants a mantenir-se vius dins de l’aigua. Qui ho va saber i s’ho va poder pagar, va tenir un rendiment escolar excel·lent, qui no; encara ara té la panxa plena d’aigua.

Avui dia passa una cosa molt semblant amb l’anglès. A cada poble i ciutat hi ha centenars d’acadèmies d’anglès i milers de professors particulars que actuen camuflats. L’escola ordinària planteja programes exigents, assignatures en anglès, batxillerats duals, exàmens de Cambridge… I els pares porten el nen a l’acadèmia. Pervers però efectiu. Hi ha classes en què aquest suport privat arriba al 90% dels alumnes. Hi ha altres centre en què la capacitat econòmica és menor i no arribaran al 10%. Després, els resultats de les escoles són diferents.

Ens agradi o no, la capacitat econòmica de la família condiciona els resultats acadèmics dels alumnes. Era cosa sabuda, les estadístiques fa anys que adverteixen que l’origen social dels pares és la variable més important a l’hora de predir els resultats d’un alumne. Allò de la família humil i sense estudis que portava el seu fill fins a la universitat ha caducat. L’ascensor social està avariat. Els fills d’universitaris amb mitjans econòmics prosperaran, els altres… no tant.

Curiós que ara es posi el focus en la jornada intensiva. Lògic, però curiós. Fer les classes fins a les dues o les tres, multiplica les possibilitats de fer extraescolars per a uns alumnes i de no fer-ne per a altres. Els que poden, fan anglès, un reforç de matemàtiques, tennis, teatre i visites regulars al seu coach emocional. Els que no poden permetre’s tanta generositat es queden a casa amb el mòbil o la play. És refotudament clar que si l’escola s’allarga fins a les cinc, les diferències disminueixen. Si s’aprima el temps lliure, s’aprimen també les diferències que genera. L’horari crea desigualtat? No em sembla del tot just, la desigualtat evidentment ja hi era. Tornar a les classes fins les cinc no l’eliminarà, ara bé, pot ser un fre, un factor d’igualació a tenir en compte. I no estem per llençar res que ens ajudi a la igualtat.

Paisatge després d’una sentència i abans d’una vaga

Cas 1: Vilanova, classe de 2n d’ESO. La professora de català atura una discussió pujada de to entre dos alumnes. L’un a favor de les protestes i la desobediència civil, l’altre a favor de la sentència i de la severitat de l’estat. Pugen la veu, l’emocionalitat és alta. La professora els recorda la necessitat de conviure i respectar les idees dels altres per més distants que estiguin de les nostres. Un dels dos implicats protesta: “Per què he d’aguantar això, eh!”. Tant se val quin dels dos, podria ser qualsevol. Un tercer alumne s’aixeca i protesta iradament contra la professora: “està parlant de política! ens està adoctrinant!”. A continuació, una necessària explicació sobre quins són els límits entre la política i l’ètica. Una crida a la convivència, a que les opcions polítiques no condicionin el fet que hem d’aprendre a respectar-nos. Però per als alumnes les exquisideses morals i els matisos són llargs i pesats; ells volen sí o no, blanc o negre, i ho volen en aquell instant:

-Vostè és independentista?

-No respondré aquesta mena de preguntes personals

-I si li preguntem a fora de l’escola?

-Tampoc. Insisteixo, són temes personals

La fina línia entre la correcció i l’autocensura.

Cas 2: Sant Sadurní, classe de 1r d’ESO. Una alumna porta una nota dels pares que adverteix que divendres vinent assistirà a les classes però que no farà res; l’examen que estava programat el deixarà en blanc i les activitats que es proposin no les realitzarà. Em pregunto si no hi haurà alumnes que venen fent aquesta protesta des de fa anys i no ens n’havíem adonat. Pobra noia. El seu primer acte de rebel·lia social serà tan dòcil que porta fins i tot un permís patern. En coherència amb les posicions del govern de la Generalitat, suposo que, quan torni a casa, els pares li clavaran una bronca monumental per haver fet el dropo tot el dia.

Cas 3: Vilafranca, Classe de cicles formatius, grau superior. La vaga d’estudiants es portarà a terme els dies 17 i 18. Uns alumnes es manifesten a favor del procés, altres en contra, molts sense passió ni en un sentit ni en un altre. Els idealismes són escassos a les aules de cicles, són gent eminentment pràctica. Les emocions només apareixen pel fet mateix de fer vaga. Extracte literal de conversa del seu grup de whattsapp:

-Es un dret que tenim, ens han de deixar fer vaga

Que dius, caram! En una conversa de xarxa social, escriure una frase que només li falta un accent és d’un nivell extraordinari.

-Mañana hablamos con el director o algo ami k no me toquen la polla

El que us deia. Pocs idealismes amb la nova república.

Cas 4: L’Arboç, Classe de batxillerat. La majoria unionista fa broma a un company dient-li que vagi a l’aeroport, que l’esperen i aquestes cosetes, la veritat és que sense mala llet, amb un punt de condescendència, això sí. Han associat la protesta a un mal moral, protestar és de “perroflas”, complir la llei és bo, sempre, en qualsevol circumstància. Tampoc es van mobilitzar contra el canvi climàtic ni ho faran quan els temes laborals o educatius tornin a primer terme. Estan d’acord amb el poder, toleren l’autoritarisme i la crítica els sembla sospitosa d’entrada. Mantenen a la classe de filosofia que si Hitler ressuscités i accedís al poder, complirien les seves lleis. M’esgarrifa. Voluntàriament renuncien a ser ciutadans per abraçar la condició de súbdits. Espero que entre tots els anem fent veure que el seu paper és molt més important.

Educació financera. Contradictori?

Bé, vaja. Jo plego. Me’n vaig a l’Antàrtida o a Malawi o al desert dels Monegros i em dedico a comptar els estels o a passar l’escombra fins que quedi com un mirall. Tan tranquil com estava anant a classe i parlant de Plató i dels pronoms febles i acabo d’assabentar-me que se celebra el dia de l’Educació Financera. De fet, no hauria ni d’estar escrivint perquè el que em demana el cos ara és fotre cops de puny a la cara d’algú; la violència no sempre és dolenta, què va! Allunyar un abusador amb una puntada de peu on fa més mal és molt recomanable.

O sigui, que des de 2007 que estem tots cardats per una sèrie d’excesos financers comesos impúnement al nostre país per totes les entitats financeres amb el vistiplau tàcit dels governs. Després del gran espetec, aquests bancs i caixes van rebre gentilment tots els diners que van necessitar per no fer fallida, de manera que tot el seu deute va passar a ser íntegrament deute dels governs, o sigui, deute públic, del que pagarem els de sempre, però ara amb dimensions astronòmiques que hipotequen generacions fins als nostres rebesnets. Les víctimes polítiques o judicials d’aquesta destrossa econòmica i moral no són precisament gaire nombroses. En canvi, les víctimes dels desallotjaments i de la crisi general que es va esdevenir ho som tots. Doncs bé, després d’aquesta història, resulta que necessitem educació financera. En necessitem tanta que ens hem inventat el seu dia, la seva festivitat. No cal que els bancs expliquin les coses clarament, no cal que siguin més transparents, més honestos o més senzills. No. Tu, pobre ruc ignorant, ets qui has d’estudiar educació financera. Com si tot allò hagués succeït per una manca de coneixements, per la nostra estultícia i no pas per l’ambició desmesurada i irresponsable dels caps financers de totes les entitats.

Potser és que hi ha un estudi -a mi no m’ha arribat- que demostra que tots els economistes de carrera van lliurar-se de la crisi. Potser no hi havia cap llicenciat a ESADE o a l’IESE, cap comptable, cap administrador d’empreses que tingués una hipoteca pel 110 % del valor del seu immoble. tots els qui van tenir la fortuna d’estar educats financerament van sortir-ne il·lesos, havien entès tan perfectament el concepte Bombolla Immobiliària i les sigles TAE o TIN que la culpa la van tenir tots els altres per la seva ignorància. Si algú té aquest estudi, si us plau, que no l’amagui més, que el tregui a la llum pública perquè ara mateix ens fa falta, més que res per no sentir-nos insultats.

Pel que jo recordo, els qui tenien una formació financera sòlida estaven de l’altra banda del taulell. Et miraven amb una certa condescendència i t’explicaven tota aquella lletra petita posant èmfasi en el requadre on havies de signar. Si no recordo malament, els qui tenien una sòlida formació financera venien productes com ara preferents, tot i saber que eren una estafa, a jubilats i pensionistes que confiaven en ells. Em sembla que els senyors Rato o Serra gaudien d’un nivell de formació financera envejable i eren, en canvi, responsables com a mínim d’immoralitats.

No es tracta de saber-ne més, de la mateixa manera que no es tracta de saber més enginyeria quan t’has de comprar un cotxe. Es tracta que el que es ven siguin productes fiables, garantits i vigilats per les autoritats. Qui vigila la fiabilitat i la qualitat dels productes financers que es comercialitzen? Doncs a casa nostra el Banc d’Espanya i la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors). I ves per on, que són aquests mateixos organismes els qui impulsen aquesta educació financera. Serà potser perquè es veuen incapaços de mantenir sota control les entitats i llavors es dediquen a la clientela? No senyors. Els nostres alumnes no haurien de necessitar educació financera; molt més prioritari seria que els responsables polítics i econòmics tinguessin una millor educació moral.