Tenim un problema amb l’anglès?

Pel que sembla, alguns partits polítics estan especialment preocupats pel nivell de competència lingüística en anglès del nostre jovent. En aquest sentit, intenten anar venent la idea d’una educació trilingüe, que ens anem acostumant a una major presència d’aquesta llengua a les aules, la qual cosa anirà necessàriament en detriment de la llengua pròpia de casa nostra, el català. És inevitable. Si un alumne de primària té trenta hores lectives, dues i mitja són de castellà, dues i mitja de català i dues d’anglès. La resta són per a les altres matèries, que s’imparteixen en català, que és la llengua vehicular. No és elàstic. Augmentar la càrrega lectiva d’una fa disminuir una altra.

El Periódico de Catalunya s’ha sumat a la campanya en favor de la llengua de Shakespeare i ha publicat un editorial que és una declaració de principis: El problema de l’anglès a les escoles. Personalment, em preocupa molt més el problema del català a Catalunya, així, en general. La seva pervivència, riquesa, producció editorial, transmissió i correcció –almenys fins al punt que garanteixi la seva supervivència-. Però es veu que no, que l’anglès és més important i que es dona per fet que no funciona, que no va. Per justificar aquesta suposada evidència, l’articulista cita una classificació internacional d’aquestes tan de moda, l’English Proficiency Index. Segons el diari, Espanya se situa a la cua d’Europa, just per sobre d’Itàlia i França. Clar, ser els tercers per la cua és un pal, inadmissible, cal prendre mesures.

El fet, no obstant, no és del tot exacte. Més enrere encara hi ha Rússia i Ucraïna. Potser no s’hi van fixar prou. A més, tal i com s’explica sembla que estiguem fatal però, si consultem l’índex, a nivell mundial estem en la franja mitjana, per sobre també de Hong Kong o el Japó, de fet, al bell mig del nivell mitjà. Amb una mica més d’atenció, observarem que tampoc tots els països europeus estan presents a la classificació. Per exemple, Croàcia, Estònia, Letònia o Eslovènia no hi figuren, i no són els únics. O sigui, que afirmar que som els tercers per la cua no és cert. S’ha bastit un article d’opinió important –un editorial- sobre unes premisses falses. Suposo que ben aviat rectificaran i es disculparan per la confusió generada, és el que s’acostuma a fer, oi?

A més, si s’observa amb deteniment i es coneix una mica la societat europea s’observarà que en els llocs capdavanters hi ha països que tenen com a segona llengua l’anglès des de fa molts anys per a tota la societat. Països en els quals, per exemple, no se subtitulen ni les pel·lícules ni els dibuixos animats per la canalla. Països en els quals seria impensable i vergonyant que el seu president no pogués mantenir una conversa amb un col·lega europeu en anglès. O sigui, que el problema potser no és tant de l’escola com un reflex de la situació lingüística de cada país.

Per què és un problema l’anglès? Si tots el parléssim disminuiria l’atur? Les empreses no contracten perquè no sabem anglès? De debò? Cada títol genera un lloc de treball en l’economia? Jo no m’ho crec, i encara menys, quan llegeixo articles que intenten crear opinió d’una manera tan matussera.

Anuncis

La tisora ja no és sexi

Mirar fotos velles ens provoca una sensació de nostàlgia i, alhora, un estranyament. Què joves érem! Mira, quin pentinat! I tu, amb una camisa florejada! Divendres llegia l’editorial de La Vanguardia dedicat a la reflexió sobre la despesa educativa. El missatge era clar: cal incrementar el pressupost. No pot ser que un tema tan transcendental tingui una dotació tan minsa. Llavors va ser quan mentalment me’n vaig anar a mirar fotos velles. És el que passa quan has tingut la desgràcia de formar-te en la vella escola, que tens  engrunes de memòria, i com que no et van ensenyar a raonar, fan saltar mecanismes inesperats. Sabia que hi havia un editorial similar però en sentit invers. No em va costar més de deu minuts; el 13 de setembre de 2011, el mateix diari complia la seva obligació de dedicar unes paraules a l’inici de curs. Què bonic! Quins temps! L’austeritat ens posava catxondos! Més alumnes amb els mateixos professors, menys despesa corrent. I per no tenir una esceneta calenta no es diu res de la retallada del salari dels docents, com si això no fos una retallada en educació.

L’austeritat, com fer dieta, o com una model que ratlli l’anorèxia, està bé, té el seu punt, però cansa. És com pujar una muntanya. Té el seu encant. Però s’ha d’arribar, eh! Si pugem set anys seguits i encara no es veu el cim, home! Potser ens hem equivocat i no era per aquí!

És curiós. Llavors hi havia gent que parlava de disbarat, d’austericidi, gent que afirmava que no era un bon camí. Eren titllats d’extremistes, irresponsables descerebrats. El pensament correcte –sempre condescendent- explicava amb convenciment i amb una cella alçada, que havíem estirat més el braç que la màniga, que tants anys de disbauxa econòmica s’havien de pagar, que com ho pagaríem si no hi havia diners. Vaja, que una mica de detox per després de la bacanal era el més assenyat del món. I amb un sentit moral de paràsit vingut a més, es va decidir que nens, malalts i jubilats també podien fer-se càrrec de la factura. Com si un infant tingués res a veure amb els comptes desquadrats!

Ai, com passa el temps! Ara, això ja no es porta. Ara es diu que l’educació és el pilar fonamental per a la prosperitat d’un país i que hi hem de gastar. Clar que sí! La mestressa de casa teutònica ja no ens la deixa ximpleta, va ser una coseta d’una temporada. I quan a finals de 2018 el BCE ja no compri deute als estats? Quan torni el fantasma de la prima de risc? Doncs tornarà la tisora i la virtut de l’austeritat! Com la minifaldilla! Tot torna! I l’articulista de torn ens ho defensarà amb condescendència, convenciment i la cella alçada.

Una lectura dels programes electorals per al 21-D en matèria educativa

És digne d’admiració com tothom ha tingut els deures fets quan s’havien posat tan per sorpresa i amb tan poc temps. Mariano Rajoy anunciava eleccions autonòmiques el dia 28 d’octubre, i el 5 de desembre, dia d’inici de la campanya electoral, tots els partits tenien els seus programes a punt. Eficàcia i puntualitat. Tots? Tots no, sempre hi ha un alumne díscol. Que sigui precisament el PP, el convocant, el partit que presenti el programa amb tres dies de retard té la seva gràcia. Potser és perquè no els fa cap falta tenir un programa. Com a educador he d’assenyalar a més, que és el més desendreçat -he hagut de llegir-me’l tot per anar pescant les seves propostes educatives- sense índex i amb algun punt repetit, per exemple, el 4 i el 31 que parlen dels carrers com a espai de trobada. Homeeee! Si no tenien prou temps podien convocar-les per més endavant, no? Però comencem.

Amb els d’ERC sí que es veuen les presses. Com en tot treball en equip que s’ha d’acabar l’última nit abans de lliurar-lo, sembla que cada capítol se l’ha adjudicat un grupet i han escrit el que els hi ha vingut de gust, després han fet un copy-paste i ha quedat prou presentable. Ara, que el mateix partit que governa afirmi que el sistema educatiu actual és obsolet potser és excessiu. Al cap i a la fi, si els semblava tan prehistòric podien haver fet alguna cosa per modernitzar-lo. Després, quan haurien de passar a les concrecions i sorprendre’ns amb novetats, ens deceben i només ens ofereixen receptes conegudes: formació integral -de tota la vida-, sistema integrat per públics i concertats -com ara-, l’alumnat com a centre del sistema -una obvietat pedagògica-, autonomia de centres -proposada des de fa vint anys- i per acabar les parauletes de sempre sobre la formació professional i la participació de tothom. Total, que els sembla obsolet, però el volen deixar igual. Espero que aquesta conclusió no sigui extensible a tota la seva proposta política.

Els nois de Junts per Catalunya comencen per defensar decididament l’educació catalana tal i com està. En això són coherents, han manat durant anys i no es llencen pedrades a sobre. Autocrítica? Va ser un moment de debilitat. Ara ja està superat. La seva proposta es centra en “com fins ara però amb més diners”. No sé d’on els trauran, però ens diuen que l’escolaritat s’estendrà dels 2 als 18, que es potenciarà l’educació inclusiva, les arts, el català, les llengües, les ciències, l’orientació educativa… Una carta als reis. (Bé no, als reis no, potser al tió o a algun europeu) Es reduirà l’abandonament escolar -la qual cosa sona com prometre que s’acabarà la sequera- i es contractaran més professors, ara sí. Allò de farem el mateix amb menys ja no ven, ara sembla que sí que teníem raó i calen més mans per aquesta feina. Els paladins de la retallada, els convençuts de la virtut de la tissorada fan marxa enrere. Ah, sí! al final apareixen les parauletes de quedar bé sobre la formació professional. Em temo que això serà repetitiu.

Per la gent de Ciutadans, l’escola catalana és un autèntic desastre, una espècie de camp de reeducació maoísta si ens prenem seriosament les seves crides apocalíptiques. Ja ens agradaria a nosaltres tenir amb els alumnes l’èxit que ells ens atorguen quan parlen d’adoctrinament. Amb els de Ciutadans dirigint el país, els nens i nenes parlaran tres idiomes amb agilitat. llàstima que probablement no tinguin res a dir perquè la seva idea d’escola lliure d’ideologies i en llibertat s’assembla més a la buidor interestel·lar que a una formació autènticament profunda i crítica. Diuen que eliminaran els barracons i potser està bé, però tenint en compte la davallada demogràfica que vindrà, senzillament aniran desapareixent i potser seria millor deixar-los que no pas construir per a quatre anys vista. Amb ells també baixaran les tases de repetició i d’abandonament, però no ens impressionen perquè que serem més llestos ja ens ho prometen els seus col·legues de Junts per Catalunya. Evidentment també potenciaran la formació professional i tot això que s’ha de posar.

Als de Catalunya en Comú els preocupen uns quants aspectes de la vida que ells consideren centrals. Un és el mercantilisme. Amb bon criteri pretenen treure de l’escola els interessos privats i comercials. Jo ho aplaudeixo, però si ara hem d’eliminar els ordinadors, les tauletes, les recerques a Google i els programes de Microsoft, el leasing de la fotocopiadora i les compres de material de plàstica, doncs ja em direu. Ara que n’havíem après quatre cosetes, tothom a Linux i a programari lliure. Un altre és la religió catòlica, la qual, segons ells, hauria d’estar fora de les escoles. Un problema de dimensions considerables si tenim present la quantitat d’alumnes a Catalunya que es formen en escoles catòliques o d’inspiració cristiana i el fet que topa amb el dret de les famílies a escollir l’escola dels seus fills. Clar que més endavant ens diuen clarament que limitaran el dret d’elecció de centre i progressivament també l’escola concertada. En resum, més estat i menys iniciativa social; més planificació i menys llibertat individual. A l’hora de les xifres, diuen que doblaran la inversió en educació -actualment el 2,8% del PIB-, la qual cosa la situaria en un 5,6%, encara per sota del que marca la Llei d’Educació de Catalunya. Paradoxes. Per cert, amb un 5,6% del PIB ni en broma pots assumir tot el volum que representa l’escola concertada, o sigui, que alguna cosa grinyola en els números. Per acabar, les parauletes sobre formació professional. Com és que si tothom ho diu mai es fa res?

Els nostres amics sociates es presenten amb un programa que em provoca certa perplexitat. Prometen el 6% del PIB per a educació, o el màxim que permeti la conjuntura econòmica. D’això se’n diu comprometre’s! En un exercici de realisme diuen que s’oposaran a la LOMCE, la qual cosa és admetre que la LOMCE s’està aplicant a Catalunya. Almenys en aquest punt m’alegra saber que hi ha algú més que ho veu. El problema, però, és que per oposar-se a una llei orgànica caldria tenir un poder considerable a Madrid i no sé jo si el PSC té aquest poder. Perplex. De manera explícita s’aposta per la immersió lingüística -és d’agrair-. Bàsicament el seu programa és la defensa de la LEC i una major inversió. Perdó, se m’oblidava, potenciaran la formació professional -claaaar que sí, guapis!-.

(Diguem de passada per interpretar correctament el que ens expliquen, que invertir un 6 o un 5,6 o un 7% en educació es pot aconseguir de dues maneres: la primera destinant més recursos, però la segona senzillament amb un PIB a la baixa; si l’economia s’alenteix, la mateixa inversió o menys pot significar un augment en el percentatge. Ho dic per quan haguem d’avaluar polítiques)

I què diuen els cupaires? Com no podia ser d’altra manera, la seva proposta busca el major grau de trencament i revolució possibles. Sens dubte la paraula més repetida en el seu índex és sobirania, fins i tot en construccions estranyes com sobirania sanitària o sobirania educativa. El seu punt de partida és una crítica radical tant a la LEC com a la LOMCE. La CUP es compromet a elaborar una nova llei educativa, lògic si tenim en compte que serem independents i haurem escrit la nostra constitució. Per descomptat que no es renovarien els concerts a les escoles, les quals passarien a formar part de la xarxa pública. Quan diuen avançar cap a la gratuïtat completa del sistema educatiu eviten concretar les passes malgrat defineixin molt bé el que entenen per gratuïtat completa; potser estaria bé formular un objectiu més fàcilment avaluable. I molt d’èmfasi en el treball contra qualsevol tipus de violència. No puc estar més d’acord, però em permeto recordar-los que l’escola és el reflex de la societat i no pas a l’inrevés com ingènuament ens volen fer creure tots. Com a arma de transformació social som bastant limitats. Com a novetat, es pot assenyalar que el seu programa no destina ni una línia a parlar de la formació professional. Aquests no es preocupen per quedar bé, per això em són simpàtics.

I acabem amb el mascle alfa, els putos amos, el partit popular. Ho dic amb tota l’admiració que em desperta una organització capaç de mantenir-se en el poder malgrat tota la cadena d’escàndols que arrossega. Cal reconèixer que són hàbils. No cal dir que el diagnòstic del PP sobre educació es resumeix en una sola paraula: adoctrinament. L’escola catalana serveix per formar petits independentistes. Aquesta situació es vol revertir -perquè es moralment nefast inculcar idees polítiques als pobres infants- i que l’escola catalana esdevingui el bressol de futurs ciutadans trilingües, emprenedors, amants de la constitució, de l’ordre, les botiguetes i les sardanes. Com els altres partits “seriosos” es compromet a destinar el 6% del PIB a educació -cal aplicar-li el que he explicat entre parèntesi abans-. Amb ells, els llibres de text seran gratuïts, hi haurà més places d’escola bressol -despesa que podràs desgravar, per cert-. Per subratllar la malfiança sobre l’actual personal docent, proposen reforçar el cos d’inspectors d’educació i gairebé animen a les famílies a fer denúncies. Jo ja m’hi posaria a fons i aniria dissenyant un uniforme negre amb gorra de plat per quan visitin les escoles.

En resum, poques novetats. Diria que les propostes dels partits polítics són sobretot per agradar els seus, més que per construir una societat. Missatges dirigits per tècnics de màrqueting a un target determinat. Després ja vindrà la política; o no.

L’escola en la societat de la violència

Actualment s’ha normalitzat una cultura violenta. Ho afirma Anna Carpena, especialista en educació emocional i membre del Comitè Científic del Congrés Internacional d’Intel·ligència Emocional i Benestar. Normalitzar significa que és la nostra quotidianitat, l’ambient, l’aire que respiren els nostres alumnes. Com ella mateix afegeix, significa que ja ni tan sols ens n’adonem.

Em ve a la memòria la meva àvia. Una dona de les d’abans de la guerra. Hi havia dues coses que la feien esfereir, a ella, que havia vist una guerra civil, una guerra mundial, una postguerra… La primera eren les serps, un tòpic, ho sé. Una serp a la televisió –no calia que fos en directe- la treia de polleguera i, per un mecanisme que encara ara no he comprès, l’obligava a escopir a terra. La segona era la menció de la violència. La simple notícia d’un acte violent. Ella sí que se n’adonava. A la seva manera, a més, reaccionava, com si hagués vist una serp, amb una resposta corporal, una expressió de fàstic, una necessitat d’apartar la vista, aixecar-se de la cadira i, d’alguna manera, fugir cap a la cuina o cap a la galeria. No sé com suportaria veure un telenotícies dels d’ara mateix. Refugiats perdent la vida al Mediterrani, violència de gènere, “la manada”, abusos a Hollywood, guerra a Síria, atemptats, bombes, estats en fallida, milions de persones desplaçades… 

Crec que per a ella la violència no era una situació en absolut normal encara que hagués estat excessivament freqüent en la seva vida. I la veritat és que ara mateix no trobo persones que reaccionin com ella. Ens acompanya la sang i el patiment a dinar, a sopar i a l’hora del cafè; ens persegueix des de la pantalla del mòbil quan viatgem en tren i ens claven una empenta, i quan observem amb malfiança els rostres dels altres passatgers i les motxilles deixades en un racó. Quan el nen petit se’ns escapa deu metres pel carrer d’una ciutat totes les cares es tornen una amenaça en comptes d’una pssibilitat d’ajut. Deu ser això el que vol dir l’Anna Carpena.

I la violència de la societat entra a les aules. L’escola no pot ser diferent de la societat que la crea. Ara no peguem un clatellot a l’alumne trapella, ni exercim la violència verbal de fa uns anys, ni lliguem al belluguet a la cadira. Alguns encara recordaran aquells professors que exercien el seu poder a l’aula de la mateixa manera que el dictador l’exercia sobre el país: por, càstigs físics, autoritarisme, censura i repetició estricta. Ara, afortunadament, aquesta figura no existeix. En canvi, tenim altres formes de violència més interioritzades: violències sistèmiques pel nostre sistema econòmic, violència entre ells en directe o a través de les xarxes, violència contra ells mateixos en forma d’autolesions i d’un malestar que desafortunadament creix entre els joves en forma de depressions. No crec que les noves generacions siguin més violentes que les anteriors, però sí que és cert que veuen més violència, n’escolten més, hi juguen més explícitament, en fan acudits. Reflecteixen la societat, la seva, no la que ens agradaria. 

Educar la bondat en la societat que normalitza la violència no és només un repte, és un testimoniatge. Una moral que, si la volem autèntica, només es pot transmetre per contagi, per adhesió. 

A l’assalt del poder educatiu

Sembla ja força consolidada la idea que, en educació, tot allò que no es presenti de manera digital i audiovisual és obsolet. Una classe magistral és pesada per definició i una condemna per als pobres alumnes que han d’escoltar-la. Es dedueix de manera acrítica, que qualsevol contingut queda millorat pel fet de provenir de Youtube o de Google, que una pissarra digital és millor que una de guix encara que l’activitat que s’hi desenvolupi sigui idèntica, que un portfoli digital és millor que un dossier en paper abans i tot d’analitzar-ne el seu contingut. Darrera d’aquesta idea hi ha un esforç conscient i constant per part dels grans grups de comunicació, empresarials i financers que els impulsen: Fundación Telefónica, La Caixa, Microsoft, Google i uns quants més ho lideren a casa nostra, i per sobre de tots ells, l’OCDE –un organisme privat de naturalesa econòmica- monitoritza i dirigeix les polítiques educatives.

Aquest fet marca un canvi social important respecte al paradigma imperant durant els segles precedents, quan l’educació havia estat en mans de l’estat o de l’església. La decadència d’ambdues institucions en favor de les grans corporacions és un fet. L’estat com a tal ja no és capaç de dictar les polítiques econòmiques, ni de garantir la protecció social i possiblement tampoc dirigeixi els conflictes armats ni les crisis humanitàries malgrat intenti dissimular-ho. Respecte l’església, el procés de secularització viscut especialment a Europa, l’ha deixada com una institució gairebé fòssil, que gestiona centres sense apartar-se de les línies oficials a canvi d’unes engrunes d’influència formativa. L’educació promoguda per aquests agents promovia els valors que els eren necessaris: obediència, productivitat, una certa submissió, pertinença, competitivitat. D’aquesta manera, les classes eren massives i productives com fàbriques, l’adoctrinament en valors religiosos i patriòtics, intens, la competició entre els alumnes, fomentada. L’objectiu –algun objectiu hi ha d’haver quan el producte és gratuït- era la formació de masses obreres dòcils, treballadores i amb una formació mínima per integrar-se a la força productiva.

Ara ja estem al final d’aquest camí. Ni tan sols la força productiva humana és tan interessant com abans. Què persegueixen llavors les grans corporacions entrant tan decididament en el camp de l’educació? Com és que mai hi ha un pedagog independent darrera les seves grans propostes? Podeu creure que es tracta d’un interès altruista per estendre el coneixement o d’una estratègia de màrqueting social, però sospito que les motivacions van més enllà. Hi ha tot un món d’oportunitats en la caiguda dels poders tradicionals, algú haurà d’ocupar el seu lloc.

El fet d’integrar les noves tecnologies i de menysprear sistemàticament els mètodes tradicionals –però eficaços- de transmissió del coneixement té a veure amb el benefici que les corporacions calculen que poden treure’n. Acabo de dir una obvietat, disculpeu, però forma part del raonament i em temo que massa sovint ho passem per alt. Quin serà aquest benefici? La traçabilitat. El control. Els ciutadans del futur tindran una petjada electrònica que els farà transparents des del bressol. Dades. És l’objecte del seu comerç ja en aquest moment oi? Orwell no va acabar de dibuixar bé l’educació al regne del Gran Germà, clar que per a ell, imaginar internet era impossible.

Excèntric però endreçat

Fa mesos, enunciàvem una llei de la pedagogia pràctica: la llei de la propedèutica o de la passada enrere. En aquell moment no havia entrat en vigor encara un exemple meridià de la seva inflexibilitat; em refereixo a l’exigència d’una prova específica de llengües per als alumnes que volen accedir als graus d’educació, l’antic magisteri. No acabo d’entendre com els estudiants d’aquest país –tan combatius de vegades- no rebenten les portes de la conselleria i s’alcen tumultuàriament  contra una discriminació d’aquesta alçada. A veure si ho entenc: resulta que si la Mariona vol estudiar filologia catalana ha de treure un 4,5 mínim de mitjana a selectivitat. Si la Mariona és una suïcida i aquest quatre i mig l’ha aconseguit malgrat tenir un 4 pelat de llengua catalana no li importa a ningú. Com ha de ser. Fins i tot, la nena podria tenir una certa inclinació masoquista i decidir la seva carrera en funció de què és el que més li costa; podria pensar que ha d’estudiar català perquè és l’àrea en la qual té un major marge de millora. Excèntrica, sí, però ja és bastant excèntrica qualsevol persona que es vol dedicar a la filologia en general, no? En qualsevol cas les autoritats li permeten provar-ho, suspendre alegrement com era previsible tot el primer curs, i replantejar-se després la vida i els seus objectius.

Per què no passa el mateix amb el grau d’educació? Fàcil. Com afirma la llei de la propedèutica, qualsevol contingut dificultós és susceptible de ser presentat i exigit amb anterioritat. Els doctes professors universitaris de les escoles de magisteri ja no es veuran amb la penosa obligació de suspendre el català a les tres quartes parts dels alumnes de primer. Queda lleig. És molt més acceptable demanar que ja vinguin amb uns coneixements superiors instal·lats. D’aquí a uns anys, podria donar-se la paradoxa que la Mariona -miraculosament o amb un esforç personal admirable- hagués tret el seu grau en filologia catalana i, fins i tot, un doctorat sobre la sintaxi dels pronoms febles en els parlars de la Franja i hagués d’examinar  i suspendre alumnes per al grau d’educació  que estiguessin en un nivell més alt que el seu a la seva edat. El camí del catedràtic universitari queda més planer que el del professor de primer de primària. A veure, potser sóc jo que sóc massa simple, però si volem formar millor els nostres futurs mestres per què no ens dediquem, precisament, a formar millor els nostres futurs mestres? I si volem incrementar l’exigència en el coneixement de les llengües dels alumnes preuniversitaris, per què només ho exigim a uns quants?

Siguem, per tant, endreçats. Si s’ha d’assolir un nivell x de català a batxillerat, exigim-lo a batxillerat; i si s’ha d’exigir un nivell y de català al grau d’educació exigim-lo en el grau d’educació. Perquè si la mateixa administració educativa rellisca d’aquesta manera –popular, però estúpida- en la llei de la passada enrere, no ens estranyi després que els pares i mares també hi rellisquin amb tota la bona fe i portin els nens i nenes a acadèmies d’anglès abans de complir l’any, a tornejos de tenis amb quatre, i que s’hagin de medicar per suportar-nos als sis i ,sàviament, ens enviïn a la merda amb quinze.

Cap a un pacte educatiu estatal. Previsions d’alerta.

Després d’una llarga experiència en lleis educatives efímeres, sembla ser que el pacte per redactar-ne una  de més recorregut comença a ser una realitat. Com a mínim es comença a treballar sobre unes bases, concretament sobre catorze punts que pretén abordar aquesta futura nova llei. Enumerem-los: El sistema educatiu espanyol –i ja veureu com l’adjectiu “espanyol” estarà més carregat d’intenció que “educatiu”-, finançament, equitat, la professió docent –ai que patirem-, l’estructura del sistema, xarxes de centres, ordenació acadèmica, sistema educatiu i model territorial –com aquell qui no vol la cosa-, avaluació i qualitat, el centre educatiu, la formació professional, ensenyaments artístics, investigació i ensenyament de les religions. O sigui, tot.

Aquesta subcomissió del congrés encarregada d’arribar a l’anhelat pacte va ser aprovada per una àmplia majoria al congrés amb els vots de PP, PSOE i Ciudadanos, la qual cosa ja fa preveure quines formacions portaran la veu cantant en els treballs, quines donaran la nota de color i qui s’ho mirarà des de la barrera protestant perquè s’envaeixen competències. Coneixent els autors ja sabem com serà l’obra. Fins ara PSOE i PP mai havien estat d’acord en res. Un posava una llei, l’altre la treia. Tot amb una regularitat equiparable als fenòmens físics. Ara, justament ara, s’asseuen a negociar. Però és que fins ara l’eix principal de la política espanyola era l’eix esquerra-dreta. Clar, no podien estar d’acord, malgrat tampoc, en el fons, no estiguessin gaire en desacord. Ara s’ha introduït el vector nacional, que tiba amb força cap a la independència de Catalunya i que provoca la reacció de sentit contrari cap a una recentralització absoluta. Hi ha ganes d’assegurar certes parcel·les de poder.

No ens hauria de deixar tranquils el fet de tenir les competències traspassades. Ja hem vist com la llei Wert –llei orgànica- passava per sobre de les lleis educatives catalanes i com des de Catalunya es feien mans i mànigues per esquivar-la o, si més no, per dissimular que s’estava aplicant en bona mesura. Una llei orgànica pactada entre els partits de matriu central és un perill mortal per a l’especificitat educativa catalana. Un signe d’alerta sobre aspectes tan valorats, sensibles i decisius en la cohesió de la societat catalana com poden ser la immersió educativa, el currículum proper als alumnes –o sigui, conèixer les comarques abans que “las provincias” i a Martí l’Humà abans que a Alfonso X- o la innovació educativa –que quedarà tocada de mort amb proves externes, revàlides i exigències directes al professorat-.

Mentre aquí defensem l’escola catalana i protestem –amb tota la raó- contra l’aplicació del 155 i contra la campanya de desprestigi engegada en contra nostra, a Madrid es juga una partida a més llarg termini; allà es prepara un autèntic carro blindat per aplanar la diversitat territorial i allò que ara sembla considerar-se un error: la capacitat legislativa de les comunitats autònomes. En aquesta partida, lamentablement, els polítics catalans defensors de la diferència no hi són. ERC ja ha dit que només hi assistirà com a oient, el PdCAT no n’ha parlat però no està en una posició per negociar, ja no és necessari. Sembla que hem oblidat que en política tenir raó és un ornament, el que cal és tenir poder.

Pronostico que en aquesta comissió es prendran com a referència les recomanacions que l’any 2015 va fer l’OCDE a Espanya per millorar el seu sistema educatiu. Són cinc. Ben redactades i amb el suport de PP, PSOE i Ciudadanos ens cauran a sobre com una plaga bíblica:

En primer lloc, major autonomia per als centres. Serà presentada com una innovació que, en realitat, només servirà per buidar de contingut les competències de les autoritats autonòmiques. L’esquema serà el següent: les escoles que facin el que vulguin, l’examen per obtenir el títol el posa el ministerio.

La segona, desenvolupament professional dels docents. Després de les retallades que van afectar a tots per un igual, ara s’instaurarà un sistema de rendiment basat en dades com ara nombre de repetidors i nombre de suspensos per a que només uns quants excelsos –o més vius- recuperin una part del que se’ls va treure.

La tercera, lluitar contra l’abandonament escolar i promoure la inserció laboral. S’instaurarà un programa de pràctiques en empreses dins un itinerari formatiu, que aconseguirà que, almenys nominalment, romanguin en el sistema els qui de fet ja no hi són. A més, l’empresa obtindrà tanta mà d’obra sense qualificació i sense sou com vulgui.

La quarta, fer avaluacions i millorar la “coherència” entre les regions. Ja s’entén. Amb l’excusa que un estudiant gallec ha de poder incorporar-se sense problemes a un institut d’Agramunt, els currículums i sobretot la llengua catalana es veuran sacsejats. Perilla el model d’immersió, prendrà volada l’opció basca de la doble línia escolar; escoles castellanes en paral·lel a escoles catalanes.

I la cinquena, selecció dels directors. Traducció: per ser director s’haurà de superar un curset, preparar un projecte i finalment, ser nomenat per l’administració educativa i no pas pel centre. Aquest és el punt crucial, els altres eren pur ornament. Els càrrecs de decisió sobre el terreny posats sota el control, altre cop, del ministerio.

És el meu pronòstic i certament no és optimista. En què es beneficiarà els alumnes ? En res. Serà una reforma política. Un canvi substancial en la manera com s’ha dissenyat la política educativa a Espanya durant els darrers quaranta anys. Ara comença un altre procés. Un procés amb seu a Madrid i amb un objectiu clar: desmantellar les estructures educatives autonòmiques. No ens hi sentirem còmodes.