La patrulla CUP contra la realitat. Els súper herois al rescat.

Protegits de qualsevol temptació de sentit comú pels seus escuts d’adamantium, els nostres representants de la CUP han fixat un nou objectiu per als seus atacs: l’escola concertada. Contra la pujada de la llum no han pogut fer-hi res, haurem d’esperar que es configuri la Marvel-república catalana per solucionar-ho; contra la precarietat laboral no han actuat encara, però espereu-vos que quan s’hi posin… Google, Amazon, Zara… tots tremolen! Contra les polítiques neoliberals teledirigides des de la seu central de La Caixa tampoc han pogut fer-hi res; contra els bancs, els rescats financers escandalosos o en favor dels refugiats que es moren de fred per a vergonya nostra no han sigut prou forts –sembla mentida, oi?-. Fins ara, centraven tots els seus súper poders en molestar el govern de la Generalitat –cosa prou divertida- per tant, posar en qüestió el concert educatiu no deixa de ser una novetat estimulant. Quan no pots fer polítiques d’esquerres perquè no tens el poder, ni els mitjans, però necessites marcar paquet per allò del què diran, fotre-li ventallada a l’escola concertada sempre queda bé, fa republicà, fa modern.

Tot i això, i sense posar en dubte la innegable capacitat de tocar els pebrots d’aquests distingits polítics, l’escola concertada és un objectiu ambiciós, és una bèstia molt grossa com per pretendre aixafar-la així com així. Estem parlant del 30 % aproximadament de tots els escolars catalans. A la ciutat de Barcelona representa el 50 %. Un terç dels nens i joves catalans s’estan formant en escoles concertades –laiques, religioses, cooperatives de pares o de mestres… Traspassar tot aquest volum al sistema públic suposa una inversió considerable, uns processos legals complexos –com traspassarem els edificis, per exemple-, una feinada de mil dimonis per arribar a l’objectiu somniat: una república, una escola, un pensament. Resultaria més car de mantenir perquè, com reconeix la mateixa generalitat, per a l’administració pública una plaça en escola concertada genera menys despesa que una plaça en escola pública, però si alguna cosa sembla distingir aquests estadistes és que no miren els diners. El que calgui, per poder dir que som radicals el que calgui!

Ei! I que si hem de ser antisistema ho serem, que no tenim cap simpatia envers el “sistema”. Ara bé, apuntem bé abans de disparar, si us plau. El dia que vegi que Gas Natural obre una escola, o que un exministre, en comptes de seure al consell d’administració d’Endesa, corre a aixoplugar-se a l’equip directiu de l’escola de les monges vedrunes de Sant Sadurní d’Anoia, potser sí que m’hauré de plantejar un atac frontal. De moment, jo entenia per “sistema” una altra cosa, no ho sé, potser no ho tinc ben entès.

A tots els nostres polítics els hauríem de demanar un xic d’humilitat. Canviar el món perquè has aconseguit deu diputats d’un total de cent trenta-cinc, potser és possible per la necessitat de suports i pel joc del regateig polític, però està clar que no és legítim. Forçar la màquina en aspectes que afecten profundament a tota la societat s’ha de fer amb un recolzament ciutadà ampli, no amb la pressió i el xantatge propis de la pitjor política de tota la vida.

L’escola de la incertesa

De veritat que si ho explico és perquè crec que hi ha coses que només passen en el món educatiu i en la petita parcel·la de terreny que ocupa el nostre país. No seria res greu si no fos que tractem amb persones i, a més, que hi ha un acord unànime en reconèixer la importància cabdal de l’educació dels nostres joves. Si no fos per aquest detall, la cosa faria riure i prou, ves, un altre nyap, n’hi ha més que un foc no en cremaria, no n’hi ha per tant.

Cada any, per aquestes dates, se celebren una sèrie de reunions entre els equips coordinadors de les PAU –proves d’accés a la universitat, la selectivitat, vaja- i els professors d’instituts i col·legis que imparteixen matèries de batxillerat. Ens informen de les novetats, es comenten els resultats de les darreres convocatòries, s’insisteix en algun criteri de correcció, es fan suggeriments, en fi, es posa en comú l’experiència entre examinadors i preparadors. Normalment tornes de la reunió dient “res, tu, com sempre” però això no deixa de ser un punt de referència, una seguretat, sobretot per als professors novells, per als quals aquest “com sempre” significa ben poca cosa.

Aquest curs de moment no tenim notícia de cap reunió, ni una convocatòria ni tampoc una nota dient que no hi haurà convocatòria o que n’hi haurà més endavant. Tots deduïm que senzillament no saben què dir-nos o no saben si seran capaços de respondre a preguntes tan bàsiques com si hi haurà PAU el curs vinent, com serà, quines matèries s’examinaran o amb quin temari. La setmana passada, en alguns claustres, es va viure un episodi de pànic irracional quan van aparèixer publicats al BOE els criteris per a la selectivitat del curs 2016-2017. Sí, sí, per la selectivitat d’aquest any, ara, amb els llibres editats i comprats, el curs a mitges i les programacions assumides, es publiquen els temaris. El professor d’història anava capficat buscant una biga on penjar-se després de veure que tot el que havia explicat podia resultar absolutament prescindible, el de matemàtiques feia uns ulls com unes taronges, allò no entrava en els seus càlculs, estava perplex. Algú els va haver de recordar que res del que publica el BOE és d’aplicació a Catalunya, ja que en matèria d’educació tenim competència exclusiva. Ara bé, cap menció oficial, cap indicació, cap disposició prou fiable per d’aquí a… cinc mesos? No cal dir que, coherentment, l’encarregat d’explicar als pares d’alumnes de quart d’ESO com serà el seu batxillerat a hores d’ara no té ni idea de què els pot explicar que sigui cert sense ombra de dubte.

Ho intentarem explicar. La legalitat espanyola preveu revàlides i la fi de la selectivitat en una llei –LOMCE- aprovada per les corts malgrat no agradi a ningú. Ara bé, aquesta llei està pendent de la seva propera decapitació que tothom assumeix ja com a inevitable i de la qual ens n’alegrem indissimuladament. Quan surti una altra legalitat, tampoc estarem millor perquè de fet, aquí a Catalunya, el que toca és saltar-se la llei espanyola i començar a fer funcionar la llei catalana. Però aquesta llei catalana està als llimbs entre les lleis de transitorietat, les lleis de la futura república catalana, el tribunal constitucional i els pressupostos que s’aprovaran o no o ja veurem perquè més clar que l’embolic mai s’ha trobat res. Abans ens queixàvem que les lleis educatives tenien poc recorregut, que les canviaven massa ràpid. Ara, el moviment s’ha accelerat fins al punt que ja no vivim en cap llei concreta sinó en la incertesa del què vindrà, del com ens ho farem mentre no tenim res millor, de l’anar fent. Potser hem encetat “l’educació líquida”, tot i que el ja enyorat Zygmunt Bauman crec que no hi estaria gaire d’acord.

Sis bons propòsits per a l’any que comença

Probablement no faré més esport del que ja faig ara –zero absolut- ni tampoc emprendré l’estudi d’un idioma estranger –perquè si som prou bons ja ens traduiran- ni molt menys adoptaré un animal de companyia –per més desemparat que es trobi- ni venceré cap de les meves pors irracionals –per tant, no és moment d’explicar-ho ara, però no aniré a esquiar-. De cap manera seré capaç de vèncer les velles rutines enquistades ja que, si s’han convertit en hàbits, deu ser perquè tenen alguna cosa de bo i eliminar-les m’exposaria als perills de la incertesa i d’allò desconegut. Seguiré, per tant, matinant exageradament per a no fer res, utilitzant el correu i la missatgeria per sobre de la comunicació de viva veu, bevent vi –negre i català- fora d’hores i esperant a l’endemà per tornar a fumar –aquesta és l’única estratègia que em manté en l’abstinència-. Havent deixat clar, per tant, que no tinc interès en realitzar cap canvi substancial en la meva feliç i previsible vida, i que el tema aquest de replantejar-se l’existència cada cop que encetem una volta al sol en un punt aleatori em sembla una collonada, admetré la incongruència flagrant en la que entro i exposaré alguns objectius per al bloc que esteu llegint.

1r) No tornaré a parlar del tema dels deures. La meva opinió ha quedat prou reflectida durant els darrers dos anys, prometo no tornar-hi. Potser tornarà a ser tema d’actualitat durant el 2017 però faré l’esforç de callar. Probabilitat d’èxit? Mitjana.

2n) Escriuré estrictament allò que em vingui de gust sense pensar en l’actualitat ni en la conveniència. No és perquè passi de tot, és que renuncio a seguir el ritme. Probabilitat d’èxit? Alta.

3r) Enviaré algun article sense que l’hagi llegit ningú abans. Prendré una miqueta més de risc i no carregaré la responsabilitat de la correcció sobre les espatlles d’altres. Això m’exigirà més temps i potser deixar reposar un dia o dos els meus articles. Probabilitat d’èxit? Alta.

4t) Per cada opinió negativa n’escriuré una altra de positiva? No, de cap manera, en tot cas, em comprometo a redactar un article satíric, sarcàstic o irònic per cada un que hagi publicat amb to crític i així no perdrem el bon humor. Probabilitat d’èxit? Mitjana.

5è) Escriuré tres posts durant les vacances d’estiu i almenys un cop tornaré a fer ostentació de la seva fantàstica duració. Probabilitat d’èxit? Francament baixa.

6è) Avaluaré el grau d’assoliment d’aquests objectius de manera competencial tal i com mana el departament, o sigui, que el proper gener em posaré un AE si els he complert tots, AN, assoliment notable, AS, assoliment satisfactori o bé un NA, no assoliment. Elaboraré una rúbrica d’autoavaluació i prepararé un full de càlcul per al seguiment del meu procés d’aprenentatge. Probabilitat d’èxit? Inferior a baixa.

Algú té algun suggeriment a fer? Escolto idees tot i que, no vull enganyar ningú, habitualment acabo fent la meva.

Potser els hem regalat massa coses, no?

Arribarem a la feina –els mínimament privilegiats- i penjarem l’abric que ens van portar els Reis i la bufanda del pare Noel, descarregarem el maletí nou de trinca i deixarem a sobre la taula el nou mòbil -no sigui que ens arribi un  missatge i no el vegem a l’instant-. Mentre esperem que torni a ser dissabte i puguem treure a passejar la bicicleta que tot just hem estrenat o les sabatilles esportives que encara fan olor de goma sintètica, conversarem amb el Jaume o amb la Conxita; ens admirarem mútuament de les novetats: una bossa de mà, un mocador de coll, una nova fragància, una tauleta, unes sabates, un rellotge, i rient, pensarem en tot allò que hem deixat a casa i que ens ha fet feliços durant un instant i ens felicitarem per com ens hem portat de bé durant el dos mil setze, qui ho havia de dir.

Si som dels que ja tenim fills, algú comentarà l’excés de joguines que han rebut; en culparà els avis i les àvies, les tietes i les veïnes, la televisió i el Youtube (la conversa moralitzant mortificadora ens encanta, ens fa sentir assenyats). Algú repetirà l’opinió que ha llegit a un psicòleg al dominical d’un diari i assegurarà –amb tota seriositat mentre endreça el joc d’escriptori relluent que estrena avui- que no és bo per al desenvolupament de la seva personalitat haver de gestionar un nombre d’objectes inútils tan exagerat. Tothom hi estarà d’acord perquè és una opinió que queda bé a partir del set de gener. Què feliços som assenyalant les errades que es cometen –sense personalitzar gaire en ningú- i pontificant sobre la millor manera d’educar als altres!

Amb una mica de sort us trobareu un exemplar d’idealista ingenu. Un personatge meravellós, admirable en la seva candidesa, que us explicarà que al seu fill de quatre anys no el visiten els Reis perquè no li sembla educativa aquesta associació entre donatius i monarquia; i tampoc el ve a veure el Pare Noel, perquè és una tradició excessivament forana i, a més, el vestit vermell que porta és un missatge publicitari de la Coca Cola, si almenys anés de verd com l’original encara s’ho rumiaria. No, el seu fill fa cagar el tió, li canta tota la cançoneta fins que als avis ja se’ls cremen els sonotones, li rebenta un pal sobre el llom i llavors el tronc li caga regals naturals, creatius i educatius: una llibreta de paper ecològic, unes maraques fetes amb carbasses plenes de  llavors sense transgènics i una cullera de fusta. Està convençut que la creixença del seu fill serà moralment recta, d’una puresa i una felicitat gairebé angèliques. Tots aplaudim la seva integritat moral i prometem amb tota falsedat que l’any vinent ho farem així.

Menys freqüent, però més divertit, és topar amb un cínic. Algú que defensa amb tota la tranquil·litat del món l’educació en el consumisme, en la despesa indecent, en l’acumulació de béns i la competència amb els companys de classe per veure qui té el Lego més gran. És el que faran de grans, val més que s’hi vagin acostumant. I si els genera una mica d’estrès, doncs encara millor, que la seva vida serà una carrera de fons amb els nervis, la competència amb els altres i l’afany per aparentar i per posseir. Qui pugui, que gasti. Així és com funciona el món.

De vegades no sé qui té raó.

Sense notes numèriques per Nadal?

Tal i com informa El Periódico de Catalunya, aquesta setmana els alumnes de primària de Catalunya arribaran a casa amb l’informe de les seves qualificacions. Potser convé recordar que la novetat d’enguany és que hauran desaparegut d’ell els números, ja no portaran un deu relluent o un vuit sobrat ni un cinc colat a darrera hora o un tres amb aires de venjança docent. Tampoc hi haurà un excel·lent, un notable o un insuficient. Catalunya torna a les qualificacions amb lletra; oficialment, a la valoració sobre el grau d’assoliment de les competències. Ara portaran un AE (assoliment excel·lent), AN (assoliment notable), AS (assoliment satisfactori) o NA (no assoliment).

Malgrat les declaracions, en molts casos això no serà així fins a final de curs. En primer lloc perquè no existeixen encara les actualitzacions necessàries als programes informàtics i, en segon lloc, pel que sembla una confusió generada pel llenguatge críptic propi de l’ensenyament. La notícia parla de butlletins de notes i, encara que us sembli mentida, ara mateix això és un terme ambigu fins al punt que dóna la sensació que els mateixos responsables s’hi han embolicat. Notes en el seu sentit estricte ho són les de final de cicle, en canvi, el que rebran ara de seguida són informes trimestrals, només són notes en un sentit col·loquial del terme. Ja ens tens a tots capficats i dubtant sobre si fem les coses bé o malament i tot per un “excel·lent” o un “assoliment excel·lent”, un quatre o un “no assoliment”. Subtileses bizantines. Distincions escolàstiques.

I en el fons, cosmètica. Qui treballa per competències i es pren aquest assumpte seriosament ja ho està fent, i qui no hi creu farà la transposició automàtica i aquí pau i després glòria. No canviarà cap de les seves rutines i senzillament traduirà nous i deus per assoliments excel·lents i cincs i sisos per assoliments satisfactoris. Maquillatge. Fins i tot, el mateix departament ordena que sigui aquesta la traducció en el cas d’alumnes que s’incorporin des d’altres territoris d’Espanya al nostre ensenyament. Mal favor per als qui, amb bona fe i molt d’esforç intenten canviar rutines enquistades fa massa temps. Ensenyament sembla avalar una visió anecdòtica de la qüestió, com si tot es reduís a paraules. L’arbre fa pomes grogues i ara el govern ordena que siguin vermelles i que es pintin si és necessari. Doncs vinga! Som-hi!

A més, he de reconèixer que em fa bullir la sang que un cinquet mediocre -independentment de les característiques de l’alumne- sigui tingut per satisfactori. És satisfactori encertar la meitat de les sumes? Hem fet el cim o no, però no l’hem assolit notablement o de manera satisfactòria si hem reculat a mitja pujada. Ball d’aparences, foguera de vanitats. Un objectiu, si està correctament formulat, és assolit o no ho és.

La mesura es queda a mig camí entre el sí o no, el progressa adequadament o necessita millorar de la LOGSE i les qualificacions numèriques de la LOMCE. La pràctica docent no es veu afectada ni per bé ni per mal, ni cap a idees més innovadores ni cap a pràctiques tradicionals. Això sí, som diferents. Fem veure que fem, Retallem, però a canvi, en innovació som uns màquines!

Que no, que no cal aplaudir l’informe PISA.

No cometrem ara, després d’haver-lo criticat a bastament, la mesquinesa d’aplaudir i donar-nos copets a l’esquena pels resultats de l’últim informe PISA. No és només un exercici per part meva de coherència o de tossuderia, és que, en realitat, no n’hi ha per tant. No hem sortit de la mediocritat com asseguren alguns ni tampoc són uns resultats històrics com afirma el ministre Méndez de Vigo. En tot cas, el que tenen d’històrics és que es van repetint periòdicament amb una regularitat  maquinal que ve a mostrar-nos que el sistema educatiu és immutable, etern, impenetrable. Possiblement s’assembli més a un bloc esfèric de granit que no pas al que entenem per un sistema, o sigui, seguint al diccionari de l’enciclopèdia: un conjunt de principis, regles, etc., sobre una matèria, enllaçats entre ells d’una manera racional, segons un mètode determinat.

Posem les dades al seu lloc. En lectura hem pujat vuit punts, en matemàtiques dos i en ciències hem baixat tres. Què vol dir això? Si les notes ens les donessin sobre deu com a qualsevol estudiant, i tenint en compte que la puntuació màxima l’ha assolit Singapur amb 556 punts, hauríem de felicitar-nos perquè en lectura hem pujat 0,14, en matemàtiques 0,03 i en ciències hem baixat tant com 0,05 punts. Caram, senyor ministre! El mòbil i la moto per reis, que s’ho ha guanyat! En realitat, si hem quedat per sobre de la mitjana de l’OCDE és perquè els resultats globals han empitjorat lleugerament, no perquè puguem parlar d’una tendència positiva o d’un vector que ens impulsi a l’alça o d’unes reformes amb uns resultats tangibles. Estem exactament allà on érem si se’ns mesura únicament els resultats en una prova.

Per quina raó se’ns està venent llavors l’últim informe com un èxit? Per què aquest cop se senten campanes de joia i es reparteixen felicitacions? Segurament és perquè sóc un paranoic, però jo diria que la veritat és que les coses no van tan bé, de fet, no van gens bé. El titular correcte per mi diria que el món retrocedeix en els seus resultats, i especialment, el món occidental amb Finlàndia com a abanderada.

Des de l’any 2000, quan es va estrenar PISA, a Espanya s’han succeït quatre lleis educatives: la LOGSE encara estava en vigor, però el govern Aznar va aprovar el 2002 la LOCE, la qual no va arribar a aplicar-se mai perquè Zapatero va guanyar les eleccions i la va llençar a la paperera. Llavors es va redactar la LOE, aprovada el 2006, però que tampoc ha gaudit de gaire continuïtat ja que el 2013 entrava en vigor la LOMCE de la qual tots assistim aquests dies al seu sepeli. Uixx, me n’oblidava! El 2009 vam aprovar la llei catalana d’educació, en vigor malgrat li pengi un recurs al constitucional. Clar que avui dia a Catalunya si no has passat pel Constitucional és que no ets ningú. Certament, els mestres es tanquen a l’aula, fan la paperassa sense gaire entusiasme –d’aquí a tres anys n’hauran de fer de nova- i tiren amb el que saben. La llei, com a instrument de canvi o de millora, està completament anorreada per la pròpia hiperactivitat legislativa sempre d’esquenes a l’escola o a la societat a la qual hauria de servir.

Ara bé, el nostre amic Andreas Schleicher, el màxim responsable de PISA, ens regala, com sempre, saviesa, lucidesa a doll: “la qualitat de l’educació mai serà superior a la qualitat dels professors”. Bravo! Segons dades del ministeri, el curs 2013-2014 comptàvem amb 664.325 professors per als nivells generals no universitaris a Espanya. Poca broma! Entre tota aquesta gentada n’hi ha efectivament de mediocres, potser la majoria, també n’hi ha de brillants i alguns de francament millorables. Ara bé. Un sistema s’ha de recolzar en aquesta franja ampla de professionals correctes, perquè si hem de reclutar més de sis-cents mil cracs, ho tenim difícil. El sistema sanitari no es basa en tenir figures de la medicina sinó professionals de la medicina. De fet, un sistema es pensa amb aquest objectiu, optimitzar uns recursos, fer que una sèrie de persones que treballen honestament puguin treure el màxim rendiment d’allò que fan. La culpa no és de la mediocritat del professorat, la qual tendeix a estar repartida perfectament per tot el planeta, sinó de l’absència d’unes estructures funcionals duradores, de la manca de recursos per atendre la diversitat, de l’excés de burocràcia i de tantes altres tares que podríem assenyalar.

I mentrestant, les dades escolars més enllà dels resultats en una prova ens continuen alertant sobre l’increment de les desigualtats. Els resultats cada cop depenen més del nivell socioeconòmic de les famílies que no pas de la tasca educativa o de la capacitat de l’alumne. El fracàs escolar entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt es xifra en un 6,6% mentre que en els més desafavorits està en el 35,3%. No tenim una escola que iguali, que llimi les diferències, ans al contrari, el nostre sistema educatiu amplifica les dificultats que tenen els joves per raons d’origen o extracte social. Ens hauríem de plantejar d’un cop per a què serveix l’escola, quina és la seva funció. Si és un servei públic, què és el que se li ha d’exigir: mantenir-se tristament en nivells de grisor en quant a rendiment en proves internacionals? O potser contribuir a la igualtat d’oportunitats?

No, el nostre sistema educatiu no és un bloc de granit però tampoc un engranatge de precisió. Les peces no lliguen, les corretges no funcionen, les juntes no segellen. Els governs van per ells, la societat sembla entendre’l com un objecte de consum individual, els professors s’hi resignen, els alumnes s’hi estan perquè no poden fer-hi res, la pedagogia es torna una icona de la modernitat líquida i canvia cada temporada com la moda de tardor. Tothom es mira el motor com si no en formés part i intenta sortir-se’n tan bé com pot. Ei! Que l’educació és una conquesta col·lectiva! No un bé de consum com la veuen els nostres amics a l’OCDE. Algú se n’ha d’ocupar, i aquest algú ha de ser, per començar, els nostres representants polítics. Però ara per fer-ho bé, que ja n’hi ha prou de la broma.

Tertulians que m’alegreu la vida

-“Ojalá” que es posin d’acord i que d’una vegada per totes tinguem una llei educativa que duri vint anys per “lu” menys.

-És el que “tindrien que” fer. Aprofitar que ara estan en un moment clau, on no hi “han” majories “aplastants”, i deixar-se d’ideologies i d’interessos de partit i pactar una reforma que “funcione” (pronunciat en castellà nasal barceloní directament, no en valencià).

-Perquè el que està clar, és que el nivell educatiu deixa molt que desitjar, quan ens “medeixen” resultats a les proves internacionals ens surten bastant mediocres. I si a aquesta gent, parlo de professors i d’estudiants, els “tens que apretar”, doncs és “llògic” que protestin i “defenguin” interessos corporativistes.

I quan la quantitat d’animalades lingüístiques em va provocar un atac de riure, i ja em va ser impossible seguir el fil de les animalades pedagògiques, vaig tancar la ràdio del cotxe, em vaig eixugar les llàgrimes i vaig intentar imaginar la mateixa conversa en castellà, en un mitjà públic de comunicació i entre presumptes experts tertulians. Potser vosaltres em podeu recomanar algun programa en alguna emissora centre-estepària, però jo només sento un nivell lingüístic tan baix en castellà, quan l’empren voluntàriament en programes d’humor, mai en un discurs que es pretén seriós.

Em fa por pensar si és possible que a Catalunya es produeixi un divorci entre la correcció en l’ús de la llengua i el nivell cultural. Probablement seria un cas únic al món. Coneixíem la lletra de metge, il·legible però estranyament vinculada a un sector professional d’alt nivell. Ara podem estar davant de la parla de tertulià, una barreja ridícula de castellanismes a nivell lèxic i morfosintàctic que s’utilitza per expressar opinions serioses sobre política, economia o educació.

Perquè si sentíssim a un suposat economista donant lliçons sobre com han de ser els impostos i, alhora, equivocant-se en quant fan dos i dos o en el significat d’un percentatge, no li donaríem ni mig minut de crèdit, oi? En canvi, no sembla molestar gaire que es puguin emetre opinions sobre educació amb total desimboltura i ignorància sense ni tan sols conèixer la llengua pròpia del país. No fa vergonya, ni pròpia ni aliena. No són foragitats del programa en qüestió per illetrats ni tampoc els oients els abandonen en massa. No saber parlar ja no és signe de no saber res en absolut. És perfectament compatible un ús macarrònic de la llengua amb una presumpció immaculada de sapiència i erudició. Me’n faig creus.

Almenys no hem arribat al nivell de la política. Darrerament queda clar que un discurs farcit de mentides, errors, simplista fins a l’insult, reaccionari i agressiu pot aconseguir guanyar eleccions. De què em queixo?