La insubstituïble presència

Segons una enquesta de l’ARHOE (Associació per la Racionalització dels Horaris Espanyols) el 75 % dels progenitors se senten cansats, tristos, impotents, culpables o altres qualificatius per l’estil en relació al temps que poden dedicar als seus fills. Tres quartes parts dels enquestats es mostren, per tant, clarament insatisfets amb la distribució horària de les seves jornades. Em pregunto si això no et genera directament una insatisfacció amb la teva vida en general. Suposo que independentment del sou i del prestigi que t’aporti una feina, sentir que no pots compartir prou temps amb la teva família ha de ser dur. Clar, ens queda allò del temps de qualitat, però la veritat, una relació amorosa, com es manté a base d’estones curtes de qualitat? Un roure no creix en una torreta de balcó. Ja pots posar-hi terra de qualitat.

La presència. És un requisit en principi molt fàcil, no cal estudiar ni tenir grans dots com a educador, ni programar activitats súper xulis. Només cal ser-hi. I això és el que els pares i els nens troben a faltar. No val passar un diumenge a tot drap a Port Aventura, fer caiac, paracaigudisme i regalar-li un Lego més gran que el del seu amic. Res d’això substitueix el senzill, discret i clàssic fet de ser-hi. Al costat, llegint, conversant, avorrint-nos. Entre sortir al parc a xutar la pilota junts o tenir un monitor de futbol amb tretze titulacions, els infants ho tenen clar. I en el fons els pares també, l’enquesta ho diu.

Queden molts intervals de temps en els quals probablement altres persones entraran en la relació. És la paradoxa de Jevons: la noia que no vas besar no es va quedar esperant-te, va sortir amb un altre. El nen que no conviu prou amb els pares, no ens esperarà eternament; donarà els minuts sobrers a altres instàncies. És un risc per als pares i per als infants, segur. Quan tingui catorze o quinze anys ens queixarem de la falta de comunicació, de l’allunyament. L’adolescent és dràstic. Hi ets o no. Formes part del seu cercle –encara que sigui com “el pesat del meu pare”- o no en formes part.

Dic això avui perquè estic a punt de començar les meves vacances de mestre. I no, no em sento malament per tenir un privilegi. Crec que és tota la societat la que hauria de recolzar amb més força les iniciatives de reforma horària, reivindicar el temps, manifestar-nos per tenir una vida, no únicament una vida laboral. No és que jo tingui moltes vacances, és que en general se’n tenen poques; es treballen moltes hores amb uns índex de productivitat molt baixos. En aquest país es fan hores, no feines. I per cert, si les empreses poden fer jornades intensives a l’estiu, per què no les poden fer a l’octubre? S’ensorraria el país? Aquesta seria la reforma educativa més efectiva i barata que podem imaginar. Dotar a les famílies de temps. Presència.

Bon estiu!

Feu-vos un ventall

Succeeix de vegades que, des de les altes instàncies polítiques, quan es parla d’educació, s’adopta un esquema mental infantiloide que dona un caràcter especialment ridícul a les patinades que cometen en aquest àmbit. Al conseller d’educació de la comunitat de Madrid li ha semblat oportú recordar a la comunitat educativa que la solució idònia per a la calor és fer-se un ventall de paper. Ho ha considerat una teràpia ocupacional això de doblegar, doblegar i doblegar per després obtenir un producte acabat, pràctic i econòmic. Segur que a cap dels professors i professores de Madrid se’ls havia acudit. Si és que són com nens… Es queixen de seguida! No volen anar al col·le. Va carinyo que això no és res, un gotet d’aigua i un vano i de seguida et vindrà a buscar la mamà.

No hauria de fer falta, però li recordarem al senyor conseller, i de passada a qui li correspongui aquí a casa nostra, que existeix una normativa sobre condicions de treball. El Reial Decret 486/1997 (BOE 23-4-97) estableix les condicions mínimes dels llocs de treball. No és aplicable als alumnes, certament, però sí als seus professors, i no sembla gaire assenyat que la protecció a la infància sigui menor que la protecció als adults. Bé doncs, el que diu aquest reial decret és que la temperatura en llocs de treball sedentaris com ara oficines o similars ha d’oscil·lar entre els 17 i els 27 graus. És responsabilitat de l’empresa que es compleixi aquest requisit, no pas del treballador. Tots els espais propis de l’activitat escolar entren dins d’aquesta normativa, probablement, fins i tot el pati de les escoles de primària si tenim en compte que l’estona d’esbarjo es considera lectiva a tots els efectes.

Quan les condicions mínimes de seguretat no es compleixen qualsevol treballador té dret a interrompre la seva activitat fins que el problema quedi solucionat. Dret a llei i amb un termòmetre penjat a l’aula, les classes d’escoles i instituts d’aquest país podrien estar buides fa dies o no iniciar el curs al setembre en la data indicada. Dubto que l’argument del ventall de paper li servís a cap conselleria a l’hora d’enfrontar demandes judicials a la magistratura de treball.

Per tant, resulta clar que el senyor conseller té una oportunitat d’or per fer un contracte milionari amb una empresa d’aparells d’aire condicionat i amb una companyia elèctrica. No entenc com no s’hi ha posat encara, ni ell ni cap dels seus col·legues. Un negoci d’aquesta magnitud ha de generar unes comissions gens menyspreables. I us asseguro que seria més útil i més legal que un aeroport a Castelló o que un AVE a Las Hurdes.

Això s’arregla amb educació

Per a tots i cadascun dels mals del món, des dels més grans fins a les molèsties més esquifides, algú troba la solució en l’educació. Un cop receptada la medicina, ningú la discuteix, ben al contrari, sempre genera aplaudiments generalitzats. Si el planeta s’escalfa, eduquem els nens i nenes en la sostenibilitat; si ens preocupa la violència que respira el nostre món, eduquem per la pau; si milers de persones paguen amb la vida el seu intent de sortir de l’infern, eduquem en la solidaritat i l’acollida, en el respecte a la diferència. És un remei ben galdós. Els mals d’aquesta generació els deixem estar que vagin campant; ara bé, la propera fornada de joves la prepararem de conya per als problemes actuals. Una forma de procrastinació social, o sigui, una manera de diferir cap al futur de forma malaltissa les nostres obligacions. Digueu-me quins valors ensenyem a l’escola i us diré quins vicis patim com a societat.

Ara que està de moda parlar de si l’escola adoctrina o no, crec que convé aturar-se i pensar-hi. Potser cal reconèixer que l’adoctrinament és l’objectiu fonamental de l’educació escolar. Generacions de joves han d’emmotllar-se al que s’espera d’ells, a les creences dels seus pares, als tòpics que admetem sense crítica, a les hipocresies que els permetran viure en la societat benestant. No seria negatiu si la societat que els espera fos realment més acollidora, més benigna o, en tot cas, més autèntica. Si som monjos laics defensors del planeta a l’estil de cavallers jedi que vetllen per l’ordre a l’univers, llavors l’educació edulcorada que oferim als joves serà autèntica, veraç, tindrà nervi per a la seva transmissió. Si fóssim genocides indiferents, paràsits planetaris que mataríem qualsevol forma de vida que ens incomodés i eduquéssim els nostres fillets en aquesta cultura de la depredació i la rapinya, també ens aniria força bé. El que resulta estúpid és una societat que viu pels beneficis econòmics a qualsevol preu mentre educa en valors celestials i al mateix temps, en una cabriola de l’estupidesa humana, es pregunta si no estarà adoctrinant els nens, per negar-ho categòricament. Va home, va! Mirem-nos al mirall!

Segurament, el nostre defecte més gran com a civilització és el de la irresponsabilitat absoluta. Tots els problemes els atribuïm a la generació anterior per endossar-los a la següent. Els pares van cremar massa carbó i petroli –estúpids ignorants!- eduquem els nostres fills per a que ho solucionin. El colonialisme és l’arrel dels problemes a l’Àfrica, nosaltres voldríem solucionar-ho, els ciutadans del futur, que ara seuen en una aula, ho hauran d’arreglar. Ens agafa un atac d’estupidesa global i una paràlisi col·lectiva quan veiem com crida el món; escarxofats als nostres sofàs només se’ns acut que l’escola és la solució.

-Nena! Porta’m una cervesa!

-Nen, ves a mirar què passa amb l’Antàrtida abans no es fongui!

No es pot educar amb un comandament a distància. Si volem que els nens i nenes siguin curosos amb l’entorn ens han de veure ajupits recollint la brossa; si volem que siguin treballadors, ens han de veure suant; si volem que siguin crítics, ens han de sentir raonar. Si ens veuen hipòcrites, ja podem cantar missa!

Això s’arregla amb educació

Per a tots i cadascun dels mals del món, des dels més grans fins a les molèsties més esquifides, algú troba la solució en l’educació. Un cop receptada la medicina, ningú la discuteix, ben al contrari, sempre genera aplaudiments generalitzats. Si el planeta s’escalfa, eduquem els nens i nenes en la sostenibilitat; si ens preocupa la violència que respira el nostre món, eduquem per la pau; si milers de persones paguen amb la vida el seu intent de sortir de l’infern, eduquem en la solidaritat i l’acollida, en el respecte a la diferència. És un remei ben galdós. Els mals d’aquesta generació els deixem estar que vagin campant; ara bé, la propera fornada de joves la prepararem de conya per als problemes actuals. Una forma de procrastinació social, o sigui, una manera de diferir cap al futur de forma malaltissa les nostres obligacions. Digueu-me quins valors ensenyem a l’escola i us diré quins vicis patim com a societat.

Ara que està de moda parlar de si l’escola adoctrina o no, crec que convé aturar-se i pensar-hi. Potser cal reconèixer que l’adoctrinament és l’objectiu fonamental de l’educació escolar. Generacions de joves han d’emmotllar-se al que s’espera d’ells, a les creences dels seus pares, als tòpics que admetem sense crítica, a les hipocresies que els permetran viure en la societat benestant. No seria negatiu si la societat que els espera fos realment més acollidora, més benigna o, en tot cas, més autèntica. Si som monjos laics defensors del planeta a l’estil de cavallers jedi que vetllen per l’ordre a l’univers, llavors l’educació edulcorada que oferim als joves serà autèntica, veraç, tindrà nervi per a la seva transmissió. Si fóssim genocides indiferents, paràsits planetaris que mataríem qualsevol forma de vida que ens incomodés i eduquéssim els nostres fillets en aquesta cultura de la depredació i la rapinya, també ens aniria força bé. El que resulta estúpid és una societat que viu pels beneficis econòmics a qualsevol preu mentre educa en valors celestials i al mateix temps, en una cabriola de l’estupidesa humana, es pregunta si no estarà adoctrinant els nens, per negar-ho categòricament. Va home, va! Mirem-nos al mirall!

Segurament, el nostre defecte més gran com a civilització és el de la irresponsabilitat absoluta. Tots els problemes els atribuïm a la generació anterior per endossar-los a la següent. Els pares van cremar massa carbó i petroli –estúpids ignorants!- eduquem els nostres fills per a que ho solucionin. El colonialisme és l’arrel dels problemes a l’Àfrica, nosaltres voldríem solucionar-ho, els ciutadans del futur, que ara seuen en una aula, ho hauran d’arreglar. Ens agafa un atac d’estupidesa global i una paràlisi col·lectiva quan veiem com crida el món; escarxofats als nostres sofàs només se’ns acut que l’escola és la solució.

-Nena! Porta’m una cervesa!

-Nen, ves a mirar què passa amb l’Antàrtida abans no es fongui!

No es pot educar amb un comandament a distància. Si volem que els nens i nenes siguin curosos amb l’entorn ens han de veure ajupits recollint la brossa; si volem que siguin treballadors, ens han de veure suant; si volem que siguin crítics, ens han de sentir raonar. Si ens veuen hipòcrites, ja podem cantar missa!

Al•lucina mandarina

Uaala! Què fort! Ara sí que va de debò! No us ho creureu, jo encara estic flipant, és un canvi de paradigma! Una revolució en l’ensenyament! Una decisió que marcarà un abans i un després a Catalunya! Ja es va dir fa uns mesos però ara sí que sí, aquesta no la tomba ni el Constitucional! Esteu ben asseguts? Teniu a la vora un desfibril·lador? Doncs us ho dic, atenció: aquest juny, els alumnes de primària rebran qualificacions que no seran numèriques sinó amb lletres! Pam! Ja ho he dit.

Quan la nit del vint-i-tres de juny sentiu petar coets i piules, veieu bengales, festa i xerinola no us penseu que estem celebrant cap títol del Barça ni tampoc que estiguem celebrant l’onomàstica del rei emèrit o un ritus pagà relacionat amb el solstici d’estiu. No us confongueu. Seran les mostres d’alegria de tota la comunitat educativa –alumnes, mestres, pares i mares- per aquesta fita històrica que ens situa al capdavant dels països civilitzats. En comptes de rebre un vuit en matemàtiques, la Mariona rebrà un Assoliment Notable. Bufa! Però el millor és que en Quico, en comptes de rebre un decebedor quatre en anglès, ara gaudirà d’una relluent qualificació de No Assolit. Què? Com se us queda el cos?

Les implicacions d’aquesta iniciativa del nostre govern protoindependent són tantes! Per exemple… Perdoneu, ara m’he quedat en blanc, deu ser que se m’embussen a la punta de la llengua.

Recordeu les grans manifestacions reclamant aquesta mesura? Els anti-numèrics van ocupar tot el ferm de l’autopista des de La Jonquera fins a Amposta. El món sencer va contemplar la icònica pancarta: “Volem caminar per l’AP-AN”. O aquella altra: “Acabem amb els dogmatismes! Fora els nombres!”. Per fi tant d’esforç s’ha vist recompensat, ja només falta que prosperi la iniciativa segons la qual s’hauria d’incloure com un dels drets dels infants: “tots els infants del món tenen dret a una avaluació justa, equitativa i lliure de números”; em diuen que a l’ONU s’ho miren amb bons ulls.

Ei, fora conyes, quina altra cosa pot fer una consellera des d’un despatx que no costi ni un euro i ho vegi tothom? No és fàcil trobar res millor, oi? Podríem pensar en això que demanen de reobrir els menjadors dels instituts, o fins i tot, això de fer el menjador escolar gratuït; es veu que hi ha nens a Catalunya que no mengen tres cops al dia de manera mínimament regular ni saludable. Però clar, després ve una factura que t’ho flipes! Convidar a dinar cada dia a tota la canalla catalana! Mare meva! I no són més feliços amb el seu AS? I no és bonic també això? Au, tira! Catalunya va bé. Catalunya, va bé.

Jocs sense respostes

En JM va morir amb catorze anys. Havíem estat companys des del parvulari i, encara que ens haguéssim distanciat, manteníem un respecte cordial l’un per l’altre. D’alguna manera, les vivències compartides des de molt petits generen un coneixement de la persona insubstituïble. Ell i jo ens coneixíem, sabíem de la bondat i de les virtuts que l’adolescència amagava. Va caure pel celobert d’un edifici de vuit plantes; se li va trencar el fràgil suport de vidre d’una claraboia sota els peus. No estava sol, altres companys estaven amb ell. Què hi feien? No ho sé, però suposo que d’una manera o altra, alguna cosa semblant a jugar.

El recordo ara quan llegeixo com s’escampa la moda de la balena blava. Una moda macabra que va plantejant fins a cinquanta reptes: quaranta-nou talls, autolesions i sessions de vídeos de terror i un desafiament final que consisteix en saltar de dalt d’un edifici. No hi ha engany ni voluntat d’amagar les conseqüències de les cinquanta proves. Acabes mort. No es trenca res. T’aboques al buit.

Com és possible que adolescents de mig món entrin a “jugar” a un disbarat tan evident? El meu amic corria un risc, va ser imprudent, cert, però d’alguna manera podem dir que va patir un accident. La seva inconsciència estava a un nivell diferent. La balena blava no té gaire res d’inconsciència. És un camí autodestructiu que es completa.

Per què no els funcionen els frens? La qüestió és aquesta. Per què no s’aturen. No pot ser un defecte de fàbrica ni una mutació genètica, alguna cosa està succeint en l’univers d’aquests adolescents que els inutilitza la funció de parada d’emergència. Intento pensar per què jo no ho faria i veig que tinc raons de pes, crec que la meva vida val la pena, que és útil com a mínim per a algú. No tenen cap d’aquestes raons? No han connectat amb la vida encara?

La balena blava em deixa perplex, atuït. Hi ha alguna cosa en el nostre estil de vida que ens apropa perillosament a la mort; ens porta a valorar el risc per sobre de la pròpia vida, a beure una ampolla d’alcohol en pocs minuts o a provar qualsevol mena de pastilla que ens ofereixi algú amb la promesa d’una bona estona; a deixar-nos morir de fam per un miratge corporal o a llençar-nos a córrer pels camins com si al final hi hagués una espècie de salvació. Hi ha alguna cosa en el nostre estil de vida que ressona buida, que ens porta a camins sense sortida. Hi ha una pèrdua de sentit que és experimentada per massa joves com perquè continuem sense pensar-hi. Probablement no necessiten les nostres respostes, però sí que algú els interpel·li amb les preguntes adequades.

Adoctrinaments. Una aportació desinteressada per a la comissió d’estudi.

El tractament de la història d’alguns llibres de text comporta un adoctrinament en l’independentisme per als pobres nens i nenes catalans. Això és el que denuncien alguns professors i se’n fan ressò els polítics que hi han vist un filó de twitters. Podria ser que els alumnes catalans estiguessin patint un rentat de cervell? Alerta. No és una qüestió que puguem bandejar sense més ni més. Sembla poc probable, però val la pena mirar-ho pel perill potencial que comporta. La Alta Inspección de l’Estat en farà un informe i en sortirà, amb tota probabilitat, un conjunt d’obvietats.

Si som rigorosos, adoctrinar significa instruir algú en alguna cosa, o bé, en segona accepció, fer entrar algú en certes opinions. Instruir no és un verb gaire sospitós. Instruïm els alumnes en les matemàtiques i ningú no se’n queixa. El tema de fer entrar algú en certes opinions és més problemàtic. Clar; què passa si aquestes opinions no m’agraden? Què passa si a l’escola ensenyen la igualtat entre els dos sexes i jo sóc un masclista cerveser? O si el professor de naturals  afirma que la terra és esfèrica i jo veig clarament que és plana? O que la poesia és una meravella de la llengua i jo crec poder demostrar que només és una mariconada pedant? Distingim casos: hi ha qüestions que són opinables i n’hi ha que no. Per exemple, l’esfericitat de la terra no és matèria d’opinió, és així, és demostrable fàcilment. L’adoctrinament seria ben vist en aquests temes excepte si ets professor de grups radicals nord-americans que sostenen teories basades en llibres sagrats. Aquí podries tenir problemes però, sens dubte, no serien els més greus.

De les qüestions opinables, n’hi ha que generen un ampli consens en la societat i n’hi ha que no; n’hi ha que fins i tot crispen els ciutadans en un sí o un no rotunds. Si el tema és un lloc comú, un pensament políticament correcte, llavors l’adoctrinament es practica sense miraments, amb tota la intensitat i la dedicació. Avui dia és correcte adoctrinar els alumnes en la idea que és necessari ser emprenedor, no n’hi ha prou amb ser responsable, digne de confiança i competent, tot i que ben pensat resulta discutible que l’emprenedoria sigui un valor per tots els individus. Els mengem el cap amb el mantra que si estudien treballaran, tot i que tots sabem que els títols no generen llocs de treball ni tampoc acceleren l’economia. És un adoctrinament convenient i compartit. Una idea prefixada, encara que sigui falsa, és introduïda a les ments dels nois i noies sense crítica, sense activar cap antivirus ni tallafocs. Això sí que m’espanta.

I, finalment, les qüestions opinables sobre les quals no hi ha un acord social. Per exemple, el dret a l’eutanàsia, a putejar toros en espais públics o l’espanyolitat de Catalunya. Algú pot dir-me com tractar la història de Catalunya sense adoctrinar? O la història d’Espanya? És adoctrinament dir que Catalunya neix amb Guifré el Pilós? O que les tropes franquistes van envair Catalunya, van bombardejar poblacions civils i van derrocar un govern legítim? Efectivament. Ho és. Però és que dir que Catalunya té una capital, Barcelona, i una altra més important que és Madrid també és adoctrinar. Dir a classe que Isabel i Ferran mantenen els regnes independents és adoctrinament en la mateixa mesura que dir que forgen la unitat d’Espanya. Tot és adoctrinament. No existeix la història neutra. No hi ha una història objectiva. Ja sento a l’espavilat de la classe: “Sí, expliquem només els fets!” Quins fets? Què és un fet històric i què no ho és? En la mateixa selecció ja hi ha un posicionament, i si hi ha un posicionament, hi haurà un adoctrinament. És intrínsec a la matèria. La història no consisteix en l’exposició d’uns fets, sinó en la construcció d’un relat que interpreta aquests fets. I les interpretacions són múltiples com els punts de vista i les perspectives de cadascú.

Personalment, agrairia que els alumnes catalans i espanyols poguessin llegir tranquil·lament els manuals adoctrinadors de dretes i d’esquerres, liberals o anticapitalistes, constitucionalistes o independentistes i ser capaços de veure de quin  peu calça l’autor. Se’n diu capacitat crítica i és un dels objectius redactats i aprovats per totes les lleis educatives del país i les seves reformes des de fa cinquanta anys. M’agradaria que malgrat les opinions dels seus llibres i professors, dels tertulians de la ràdio i de la televisió, tot i la pressió de l’opinió pública, fossin capaços de fer-se una idea pròpia i raonada sobre les qüestions del seu temps, exposar-la amb tranquil·litat i arguments sòlids i respectar les persones que opinessin de forma diferent. De veritat que qualsevol debat sobre aquesta qüestió em semblarà molt més interessant que no pas discutir sobre si la història adoctrina. Clar que adoctrina! Què voleu que faci si no! Si va néixer amb aquesta missió!