Fracàs escolar i responsabilitat col•lectiva

I vet aquí que ara trobem que un alumne de ciutat vella té vuit vegades més risc de fracàs escolar que un de Sarrià. No ens hauria de sorprendre, fa anys que les estadístiques ens indiquen que el factor més rellevant a l’hora de predir el futur escolar d’un alumne no és el seu coeficient intel·lectual, ni les hores que dediqui a l’estudi o a fer deures, ni la connectivitat de la seva llar, ni els projectes innovadors que pateixi. Res d’això. El factor determinant és el nivell sòcio-cultural dels seus pares. Essent així, lògicament, el risc de fracàs escolar va per barris.

La situació és, per fer-ne una imatge, que tenim dues escoles que tenen com a missió guanyar la lliga de bàsquet. Ara bé, en una d’elles s’acumulen els fills i filles de progenitors per sobre dels dos metres d’alçada i en l’altra els descendents dels de metre setanta o menys. Els resultats ens surten sempre decantats cap a una banda, la qual guanya sempre, tant hi fa si innova o si és tradicional, si entrenen amb música o a cop de xiulet; mentre que l’escola dels baixets sempre perd, si innova perden contents i si conserva perden amb cara de pomes agres. Els pedagogs demanen més implicació als entrenadors i potenciar la cultura de l’esforç a les aules dels baixets. Posen com a exemple el que es fa a l’escola dels dos metres i es fan seminaris i formacions, s’escriuen llibres i floreixen les acadèmies de tir, de bot i d’estimulació primerenca on es fa defensa en zona des dels sis mesos d’edat. Misteriosament, al cap dels anys, sembla que res dóna resultat, l’escola dels baixets segueix sense aixecar cap. No obstant, ningú posarà en qüestió que s’hagi de jugar a bàsquet. A ningú se li acudirà que també existeixen l’hoquei o el rugbi. La culpa serà dels baixets que no s’esforcen prou i punt.

Qui és que està fracassant: l’alumne, l’escola com a institució o la societat que la sosté i l’avalua? Tenen èxit les escoles que tenen èxit? O només tenen la sort de rebre un alumnat socialment privilegiat? Se suposa que l’escola és una institució per a llimar aquestes diferències socials, per a contrapesar el factor hereditari en la història personal dels infants i joves. Em sembla injust que continuem parlant d’alumnes que fracassen, que continuem penjant-los el mort de la responsabilitat a persones d’entre dotze i setze anys, quan tenim a la mà la prova exculpatòria, quan sabem positivament que, de fet, no hi podien fer gran cosa. És del tot hipòcrita apel·lar a l’esforç en una cursa en la qual l’esforç no hi pinta res. O canviem la manera d’entendre els conceptes “èxit”, “fracàs” i “escola” o seguirem com estem ara, amb una joguina electrònica de més o de menys, amb un nou gurú de l’ensenyament, amb una nova llei educativa –que no falti- o amb una hora de més o de menys d’aquella assignatura. L’arrel del problema educatiu és entendre el problema educatiu i per entendre el problema educatiu cal entendre amb major profunditat la societat que el crea.

Visca la LOMCE! Sòcrates indultat a Catalunya!

Cap a finals del curs passat vèiem com l’anunciada execució de Sócrates era ajornada fins a l’aparició d’una nova llei educativa. El savi atenès i tots els seus seguidors tenien un any de coll per mantenir-se a les aules. La precarietat entrava a formar part del patrimoni intel·lectual de casa nostra. Aquesta setmana hem sabut que la generalitat ha decidit indultar-lo, filosofia i història de la filosofia seguiran essent assignatures obligatòries per als nostres alumnes de batxillerat. Una decisió feliç que aplaudeixo amb entusiasme. Pensar! A les aules! És la cosa més contracultural i políticament incorrecta que podem fer! Què ha succeït durant aquest any per a que finalment es corregís el despropòsit? Fonamentalment tres factors han inclinat la balança.

El primer és la constatació que eliminar dues assignatures del tronc central del batxillerat ens generava un cacau de personal de dimensions faraòniques. Una colla no gens menyspreable de professors en plantilla llicenciats en filosofia passaven de cop i volta a no tenir feina. Se’ls podien assignar altres tasques, és cert, però la llei no generava un forat nou que ells poguessin cobrir. No s’eliminava la filosofia per introduir uns estudis sobre pensament crític o sobre ètica empresarial –un oxímoron de llibre com allò d’intel·ligència militar-. O sigui, que de sobte ens trobàvem amb una munió de conserges i encarregats de la fotocopiadora amb sous de professor de secundària. El seny de masovera estalviadora de la consellera Ruiz ha prevalgut.

El segon factor és que l’eliminació de la filosofia era un proposta LOMCE, una idea del govern central, un toc de modernitat contaminat de pudor de ranci i d’humitat resclosida com tot allò que ha passat per les mans del ministre Wert. En un acte reflex, si Madrid elimina la filosofia, nosaltres la mantindrem. Ni som més reflexius, ni la valorem en un grau més alt, ni ens importa en el fons una merda el que pensés Schopenhauer. Catalunya és diferent, aquí fem les coses d’una altra manera. En el fons, hem tingut una sort immensa amb el ministre Wert, si arriba a ser intel·ligent, nosaltres, per contrapès, estaríem aprovant tot de mesures estúpides. Com que la seva llei era llastimosa, gairebé qualsevol cosa que fem en sentit contrari serà un èxit assegurat.

Finalment, aquí hem tingut un aliat inesperat, un heroi sorgit en el moment oportú, un deus ex machina amb cara de Francesc Orella. El nostre diletant impenitent, l’adolescent vora la cinquantena, el tira-canyes simpàtic, egòlatra i un punt nihilista, en Merlí. Aquest personatge de ficció ha fet que la matriculació per als estudis de filosofia, somorta des de temps immemorials, reviscolés miraculosament. Ha aconseguit allò que ningú havia aconseguit; no ens ha ensenyat, no ens ha fet pensar, no ens ha ofert una crítica devastadora, no li ha volgut canviar la vida a ningú: ha posat la filosofia de moda. Sens dubte, el millor que es pot fer per un moribund en els temps que corren.  Com podia la conselleria torpedinar la tercera temporada triomfal del professor que ens fa trempar? Tant cares com van avui dia les alegries!

Serà millor portar el nen a la llar d’infants?

Què difícil és ser pare o mare en els temps que corren! Per cert, he de dir “ser”, o bé “exercir de”, o millor “fer de”? Triar un verb o un altre marca tendència. Jo m’inclino per la versió tradicional del ser. Sóc. Fins i tot si no exerceixo, sóc ton pare, malgrat no ho faci del tot bé ho sóc, és el que t’ha tocat fill meu.

Ho dic perquè la palla mental de la setmana consisteix a pensar si és millor portar els nens i nenes a una llar d’infants o bé tenir-los a casa amb el pare o la mare. Qüestió angèlica per excel·lència que només pot ser presa seriosament per pedagogs i altres éssers pentinadors de gats. Que em disculpin però és que de vegades sembla que els pedagogs no han estudiat pedagogia. Abans dels tres anys, el propi procés maduratiu de l’infant indica que qualsevol interacció social està condemnada al fracàs. És tan inútil barrejar un nadó de catorze mesos amb altres nadons per a que faci amics com intentar ensenyar a parlar un canari. No funciona perquè no pot funcionar, és impossible. Algú recorda els seus grans amics de la llar? Se celebren reunions d’ex-alumnes de p2? No, oi? Deu ser per alguna raó.

L’altre argument a favor de l’escolarització és que resulta beneficiosa a nivell d’aprenentatges, que a edats molt tendres els nens  ho absorbeixen tot –fals, només absorbeixen allò per al qual estan preparats. No absorbeixen la metafísica d’Aristòtil ni el càlcul diferencial, per exemple-. Si això fos cert, caldria observar a nivell d’estadístiques com els resultats acadèmics de la població catalana han anat augmentant a mesura que s’ha anat estenent l’educació en aquestes etapes. S’hauria de reflectir aquest accés a l’educació infantil en uns índex millorats de rendiment i de seguiment en els estudis. Res d’això succeeix. Països com Finlàndia, on l’escolarització comença majoritàriament als set anys, haurien de patir aquest handicap i veure’l com una mancança greu del seu sistema. Tots sabem que això no és així ni s’hi assembla.

Llavors, per què és útil l’escolaritat de zero a tres anys? Perquè permet, majoritàriament a les mares, mantenir els seus llocs de treball. Perquè amb un període de baixa maternal dels més curts d’Europa necessitem que algú es faci càrrec dels nostres fills. Si aquest algú ho fa amb una certa qualitat encara millor, però la qualitat no és la finalitat. La finalitat únicament és el manteniment dels infants en institucions que no són la família, perquè la família ha de treballar, ha de produir un nombre d’hores tan elevat que no pot fer-se càrrec de les seves funcions més naturals.

A més, us imagineu un establiment on els seus clients emmalaltissin cada quinze dies? On els virus i les bactèries campessin amb total impunitat? Les autoritats sanitàries el tancarien sense cap mena de compassió. Diguem-ho clar: les llars d’infants són un entorn biològicament hostil. Si s’accepta la situació és perquè les necessitem, però és obvi que no són la millor opció. La criança a casa és el més adequat a les necessitats de les criatures petites. El contacte amb els progenitors, l’exploració de l’entorn proper, sortir al carrer, gatejar sense compartir xumets ni llepar sabates alienes és un luxe a l’abast de molt pocs. Qui pugui fer-ho, que no s’ho pensi. Com a casa enlloc.

Xaval, jo de tu això ho portava al Constitucional i a veure què passa.

Una mare li pren el mòbil al seu fill per a que estudiï. El fill presenta una denúncia a la guàrdia civil per maltractaments. Un fiscal considera el fet prou rellevant com per a seguir amb la investigació i sol·licitar, davant els fets provats, una pena de nou mesos de presó –per a la mare, eh, no ens perdéssim-. El cas arriba a judici i finalment la mare és absolta. Uf! Ja podem respirar tots més tranquils. Una sentència condemnatòria ens hagués deixat en fals a tots aquells qui alguna vegada hem sostret un mòbil o hem obligat algun infant a cordar-se el cinturó de seguretat o, fins i tot, en el súmmum de la crueltat i la imposició, hem coaccionat i pressionat al nen perquè es mengés les putes mongetes tendres.

Tot i això, crec que cal reconèixer que el pobre noi partia d’una posició de certa indefensió. A veure: si es jutja una persona de color, no posarem tot de blancs aris al jurat, ho hem après a qualsevol de les pel·lícules de Hollywood. Si es jutja un empresari, no posarem de president del tribunal un representant de la patronal. En canvi, es jutja un infant o adolescent i qui dicta sentència és un home prou madur. Homeee! Siguem equitatius i equilibrats. Creieu sincerament que aquest senyor no està influït pel fet de tenir ell mateix fills amb mòbils? Creieu de debò que podia ser imparcial?

En segon lloc, cal prestar atenció al fet que la mare ha estat absolta de maltractaments, quan en realitat el seu acte quedaria molt millor tipificat com a robatori amb força. Sostreu un objecte valuós propietat del pobre noi, això és robar, no? Què importa si el mòbil el va pagar ella? Què té a veure que ho fes amb una intenció saludable? Un robatori és un robatori i punt. Jo també podria anar a l’estat a prendre-li uns quants centenars d’euros perquè al cap i a la fi, els he pagat jo i, a més, els polítics amb els calers dels altres sempre acaben prenent mal. Oi que no s’hi val? Doncs apliquem-ho al cas.

Crec sincerament que aquest xicot hauria de posar-se en contacte amb alguna de les grans companyies de telefonia o d’Internet i convèncer-los per a que exercissin d’acusació particular. Al cap i a la fi, ells també hi surten perdent. Una injecció de diners li aniria molt bé a la causa de la justícia, la qual és cega, però té un olfacte per als negocis… Què passaria si ara de cop i volta totes les mares i els pares se sentissin legitimats per treure els mòbils de les mans dels seus cadells? On aniríem a parar? Milions de Pokémons abandonats –un altre problema per a la gossera municipal-, herois del reggaeton proclamant la superioritat masculina en solitud, youtubers amb la seva font d’ingressos tallada de soca arrel. En definitiva, un desori i una ruïna econòmica. Acabaríem havent de rescatar aquestes empreses igual que hem fet amb els bancs perquè, evidentment, representen com ells un risc sistèmic.

Ànims i a recórrer! Que no se sap mai!

Assaig d’iconografia insolent. El retrat del senyor Wert.

S’ha criticat molt el preu –vint mil euros- del retrat realitzat per l’artista Rafael González Cidoncha al nostre estimat ex-ministre Wert. Si és que no estem mai contents. Tant criticar els governs del partit popular per donar l’esquena a la cultura i quan contracten generosament els serveis d’un pintor, també els posem a parir. Senyors, que la cultura és un luxe car, que no tothom té un retrat a l’oli al rebedor de casa seva, que si no promoguessin la cultura haguessin penjat una selfie i endavant les atxes! A més, és un retrat collonut; no m’estranyaria gens que passés a la història de l’art i que d’aquí uns cent o dos-cents anys els alumnes de selectivitat –llavors encara es parlarà de quan s’acaba amb les proves d’accés- en faran comentaris per guanyar-se una plaça d’estudiant.

Observeu-lo atentament. D’entrada, la posició i els elements. A la base, una butaca, una poltrona d’aparença còmoda i relaxant. L’únic color càlid de l’obra, amb formes arrodonides com si volgués abraçar i representar el jaç maternal del polític. González Cidoncha ha tingut molt interès en representar el seient, n’estic segur. En primer lloc, ha triat una composició de perfil per a que obtingués un major protagonisme; que quedés clar on és el senyor Wert: a la poltrona. En segon lloc, ha hagut de recórrer a un artifici visual per  tal de salvar la seva decisió de mostrar la butaca com a base, sòl i fonament del ministre. Si us hi fixeu bé, el cos del senyor Wert no s’enfonsa, no desapareix de la nostra vista dins l’escalfor del tresillo. És certament contradictori, però si ho pintava amb el realisme amb el que ens pretén enganyar només s’hauria vist la trona i el personatge hagués quedat dins.

La franja central l’ocupa el retrat pròpiament. Gris, encarcarat, ens mira com si l’haguéssim molestat, com si al seu davant hi hagués un televisor emetent episodis de “la casa de la meseta” o “las aventuras de falangito de la mancha”. I la mirada. Què me’n dieu d’aquells ulls entre abatuts i endormiscats. És la mirada de qui coneix el seu fracàs, de qui veu la seva obra anorreada abans i tot d’haver-la engegat, la mirada del geni incomprès, del salvador que no va convèncer els pobres ignorants. Ens mira i ens sentim entendrits, ens remou un sentiment de pietat, de llàstima pel vençut, per l’home que no va encertar l’època per viure.

I al fons, no res. Una immensa extensió buida. Una grisor que s’estén al seu voltant sense personalitat, sense res a dir. Un espai negatiu que l’envolta. Un silenci visual que ens crida. Aquest home està sol. Sol en sentit absolut. No l’acompanya ni un objecte, ni una idea, ni cap element quotidià. Wert i el no res. Tristor existencial.

Gonzálex Cidoncha, com els grans mestres de la pintura, ha aconseguit deixar en una tela tota una crítica devastadora a la condició política, a la mediocritat elevada al poder. Ho ha fet amb tanta gràcia, que veure la cara de babau del ministre davant la seva caricatura per mi no té preu. Vint mil euros és barat. Promoguem una campanya per pagar un sobresou a l’artista. Se l’ha guanyat.

Penjar-ho al Facebook, una reflexió.

No deu quedar ningú que no sàpiga encara que tot allò que penges al Facebook o que comparteixes per Whatsapp passa a ser un contingut descontrolat, un paquet deixat al mig del carrer que conté un trosset de tu mateix. Els perills per a la privacitat són evidents, així com l’efectivitat a l’hora de viatjar per tot el món. En Nico, aquell entranyable i esquemàtic ninot, ha fet la volta al món en molt menys de vuitanta dies navegant únicament a través de la missatgeria instantània. A ningú se li escapa que cal tenir present la transcendència de penjar o no penjar una imatge o una dada a la xarxa, no és un acte qualsevol.

Però el fet va molt més enllà de la pèrdua d’intimitat. Facebook és un lloc web que exhibeix uns continguts, ara bé, amb la particularitat que aquests continguts som nosaltres mateixos. Som la mercaderia que exhibeix Mark Zuckerberg. La seva fortuna rau en una espècie de pou de petroli inesgotable que són les vides, les idees, els interessos, les fotografies i les converses de milers de milions de persones. A canvi, rebem una gratificació ben poc costosa: uns quants “likes”, potser un comentari afectuós i un parell de comparticions. Com ratolins en una caixa d’Skinner que premen un botonet frenèticament esperant ansiosos que els plogui una mica d’aliment, pengem el nostre esmorzar, una fotografia que entenem simpàtica, el nostre estat d’ànim o qualsevol altra cosa que pensem que ens facilitarà l’obtenció de la nostra recompensa, el desitjat objecte dels nostres afanys: l’acceptació social, el reconeixement. Zuckerberg ha dissenyat el joc, les regles ja estaven fetes. A la xarxa som una mercaderia que cotitza a l’alça o a la baixa, un objecte més en el gran mercat del món.

Segurament les xarxes socials no són l’únic element en el nostre món crepuscular que ens indueix a veure’ns com a objectes, a vendre’ns, a convertir-nos en una marca, en un producte, però probablement són un dels més poderosos i, sens dubte, un dels primers que entra a formar part de la nostra vida. Em fa la sensació que els joves viuen amb força naturalitat una dissociació entre el seu jo públic i el seu jo privat. Molts d’ells –però no tots- tenen assumit un rol cap a enfora que no té per què correspondre exactament al seu rol cap a l’interior de la seva vida. Aquest és per mi el punt interessant. No només caldria ensenyar precaució i mesures de seguretat a Internet, no ens quedem únicament en el punt de la defensa –necessària d’altra banda-. Cal passar a l’atac i veure estratègies per aprofitar-se de les xarxes. Tots tenim una idea de com aprofitar-nos de la vida al carrer, de com fer relacions interessades de vegades amb un punt de falsedat, tots hem practicat la hipocresia social bàsica per al nostre profit. Alguns amb més gràcia que altres, certament, però tots amb una naturalitat i una quotidianitat que hem de conquerir encara per a l’espai virtual. Aquest és l’ensenyament que ens falta. Crec que valdria la pena tendir cap aquí si de veritat volem deixar de ser únicament la mercaderia i passar a ser també part dels beneficiaris.

Què pots fer quan estàs avorrit

Llistat d’opcions per combatre l’avorriment sense connexió de dades, corrent elèctric, pantalles tàctils ni estris electrònics de cap mena. Apte per ser compartit amb escolars i amb adults.

1r) Surt a l’aire lliure. Senzillament. Pots córrer o anar amb bicicleta si estàs aferrat a la necessitat d’aprofitar els moments al màxim, però si ja has superat aquesta etapa, pots sortir sense més ni més a que et toqui l’aire i la radiació solar. Tens moltes probabilitats de veure alguna cosa divertida, inesperada o interessant que et serveixi de tema de conversa a la tornada. Pots fer-ho a la platja, a les vinyes o als carrers comercials del teu poble. Els polígons es desaconsellen, deprimeixen.

2n) Llegeix un llibre. Dóna una oportunitat a aquest clàssic de l’entreteniment. Milions de persones al llarg de la història no poden estar equivocades. Si t’ho pots permetre, compra’l; col·laboraràs amb la indústria editorial i amb els autors. A més, els llibres no emeten llum, no es descarreguen i fan una olor deliciosament antiquada, com la fusta vella o l’oli de les pintures impressionistes. Un plaer per gaudir-ne a un ritme diferent.

3r) Parla amb algú. No t’ho preparis. Enxampa a qui tinguis més a la vora i digues-li “ei, què tal?” o qualsevol altra ximpleria que et passi pel cap. No val fer-ho a través d’una xarxa social o servei de missatgeria. Ha de ser cara a cara i en rigorós directe. Llença’t. Prova amb aquella mossa o aquell xaval que t’agrada i que només te’l mires de reüll a l’ascensor. O sigues temerari en extrem i aborda el teu fill adolescent. No t’ho posarà fàcil, segur, però estaves avorrit i això pot representar-te un repte. Motiva’t.

4t) Inicia una afició. Aprèn a tocar l’oboè, conrea el teu tabac al balcó i asseca’n les fulles sobre l’armari, desmunta el rentavaixelles i torna’l a muntar, intenta encreuar canaris amb pollastres, converteix-te en expert en cinema nord-coreà o dissenya joguines eròtiques per a animals de companyia –vaticino que amb aquesta idea podries fer-te ric-. En tot cas, triïs el que triïs, sigues el millor en el teu camp. Pertanys a la cultura del rendiment, fes-li honor.

5è) Avorreix-te. Converteix el teu estat d’avorriment en un acte positiu. Al cap i a la fi, no fer res és tenir totes les opcions obertes per a qualsevol cosa. En canvi, quan t’hagis decidit a anar a rentar el cotxe, per exemple, hauràs eliminat d’una revolada tot l’infinit ventall de possibilitats restants, les hauràs aniquilat abans i tot de pensar-hi. Mentre estàs avorrit estàs obert al futur, a l’inesperat, a la possibilitat crua, nua. Decidir-se per fer el que sigui és un compromís, un tancament. Cal estar preparat per a una cosa tan seriosa!

De res.