Ressaca de Sant Jordi: benvinguts a l’analfabetisme en xarxa.

Va, posem-nos seriosos, si us plau que amb les coses de pensar no s’hi juga.

Notícia de l’endemà de Sant Jordi que supera les meves més negres fantasies. I us ben asseguro que no volia encertar-la, de cap manera! Que quan jo dic que anem enrere és per veure si col·laboro en un canvi de rumb i comencem a anar endavant, no per fruir d’allò del “ja us ho deia, jo”! Ara diuen que best sellers més senzills i amb menys pàgines, una revolució en la literatura. Ai, mare!

O sigui que tot això del poble culte, que estima els autors, que s’inventa un dia del llibre i l’exporta a tot el món, s’acaba en un descens de la complexitat. Ja no parlem de millors o pitjors, que són apreciacions subjectives del gust de cadascú, parlem de menys pàgines, menys subordinades, frases més curtes, més ritme narratiu. I no és que la poesia pura estigui arrasant, no hem anat a una simplificació de les formes per enaltir una literatura més conceptista. No, i ara. Això potser sí que seria una revolució! Anem a un consum de productes de postureig. No oblidem que el dia del llibre és un invent de llibreter que vol vendre, fer negoci. La diada consisteix en vendre paper i fer veure que som.

Postureig perquè, vejam, ens agradem tant a nosaltres mateixos! Ens sentim tan bé en aquesta selfi social de romantització del negoci editorial! Ara, quants dels llibres més venuts els han escrit escriptors? Quants dels llibres més venuts se seguiran venent d’aquí a deu anys? Qui recorda el llibre estrella de fa cinc anys? Crec que no tenim les respostes que serien d’esperar si la diada de Sant Jordi fos la d’un poble lector. En canvi tenim aquesta dada demolidora: cada cop més senzill, cada cop més pla. I a més, per reblar el clau, la falta de crítica i el triomfalisme estúpid: això és una revolució! El llibre es transforma amb internet! Els lectors ja no es concentren com abans! Adaptem-nos!

La frase ha de ser simple; les subordinades, al calaix dels records. Som-hi! Però perdrem la capacitat de fer enunciats condicionals! És igual! guanyem connexió! Però perdrem la capacitat de pensar enunciats causals! No importa! Els té una IA! Però ens quedem sense l’opció de treballar amb conseqüències! Internet proveirà! Res és important perquè res de tot això és dins l’horitzó petitó de pensament contemporani. Ara bé, alerta, el pensament no és altra cosa que el producte d’un software i aquest software és el llenguatge. Si empobrim el llenguatge, empobrim el pensament. Si empobrim el pensament, algú altre pensarà per nosaltres.

Ei! Prou ja de la brometa aquesta d’acceptar-ho tot com a bo. Ja està, fins aquí. Que som cada cop més idiotes i encara aplaudim! Que la meva predicció d’un Sant Jordi amb llibres sense lletres era un acudit de gràcia dubtosa, de debò. Podem seguir pensant? Podem seguir escrivint per a persones intel·ligents? Va, posem-nos seriosos, si us plau que amb les coses de pensar no s’hi juga.

Distopia de llibres i roses

“Tothom troba finalment que la literatura li diu alguna cosa rellevant”.

Barcelona, 23 d’abril de 2054

La diada de Sant Jordi s’està celebrant amb gran èxit a tot Catalunya. Es calcula que es vendran més de dotze milions de roses i al voltant de tres-cents llibres de més de quatre-cents caràcters. Això vol dir que, en total, aquest Sant Jordi els catalans hauran descodificat més de dotze mil lletres, un cinc per cent més que l’any passat en una edició amb més consonants que mai. Una dada que, segons el conseller d’educació, cultura i benestar emocional, “demostra l’efectivitat del Pla Nacional de Lectura i dona una imatge per al món sencer d’una societat culta i crítica”.

Segons el president del gremi d’editors, en aquesta diada tornaran a vendre’s molt els clàssics “On és en Wally?”, les aventures sempre trepidants de Gerónimo Stilton i la literatura lliure, que continua gaudint d’una salut de ferro. “El públic actual no es resigna a un sol significat, a una sola línia de trama. La pàgina en blanc o la il·lustració amb bafarada buida ens donen aquesta nova i més profunda experiència lectora, ja que obre el significat a l’experiència personal” ha declarat l’expert en noves literatures Estanislau Babau. “Tothom troba finalment que la literatura li diu alguna cosa rellevant”.

Recordin també que el campionat de lectura ràpida, format open, s’està desenvolupant en aquests moments al pavelló firal amb gran afluència de públic per la presència de Leo Nessi, actual plusmarquista nacional amb setanta-cinc paraules per minut. Nessi s’entrena durant tot l’any amb exemplars sense il·lustracions, una bogeria només a l’abast de ments privilegiades. Fins i tot s’ha rumorejat que utilitzava compilacions en paper del segle XX com ara “Moby Dick” o “Farsa de amor a la española” i d’altres que avui dia ja no es consideren llegibles per no arribar al nombre mínim de likes a les xarxes.

La diada s’està seguint també amb molt d’entusiasme a les escoles i instituts de tot el país. Com ja és tradició, els alumnes de dotze anys celebren amb els seus familiars que ja han après totes les lletres sense traumes ni angoixes. Aquesta fita cabdal per al seu desenvolupament és la porta d’entrada al món adult i a l’exercici de la ciutadania per a aquells a qui els seus pares no van implantar en néixer un mòdul d’IA al cervell. “La biologia té les seves limitacions, però amb molt d’esforç aconseguim que els més desafavorits siguin capaços d’accedir a la informació en les millors condicions” tal com ha declarat el president de la Fundació Conill.

Per demà es preveu que es facilitin les dades definitives i les valoracions de les principals formacions polítiques.

Ensenyament de la comprensió lectora. Això no serà fàcil.

Tot i això, el problema més greu és que no podem estar d’acord en els supòsits de fons sobre el que és el llenguatge, el que és la comunicació escrita.

La comprensió lectora és la mare dels ous de tot el sistema d’ensenyament. Anàvem malament, ho vèiem fa anys a secundària i els darrers resultats -comentats fins a les basques- ho han posat finalment sobre la taula. Què podem fer? Ensenyar a comprendre textos. No podem fer altra cosa. Som mestres. Armem-nos! Vaig a buscar algun curs interessant sobre el tema però, com era d’esperar, no en trobo cap (una constatació que em fa venir tremolors quan després es reclama més formació permanent del professorat) Miro per aquí i per allà i finalment trobo que de la pàgina web del Ministerio de Educación penja un llibre. Bé, almenys algú ha tingut la delicadesa de pensar en posar recursos mentals a l’abast. He comprat el llibre, l’he llegit, he entrat en xoc, m’he recuperat, l’he tornat a llegir amb el desfibril·lador al costat i l’he subratllat frenèticament com quan era un estudiant universitari. Crec que ara ja puc parlar-ne sense convulsionar.

El manual és de Trevor Cairney i es va publicar el 1990. És una data important. El 1990, a Catalunya, pràcticament ningú parlava de comprensió lectora. La LOGSE no havia entrat en vigor, encara estudiaven amb l’EGB. A les aules de Catalunya, les pissarres eren negres -començaven a veure-se’n de verdes- els guixos, prismàtics -els rodons, que són hipoal·lergènics, s’estaven imposant-; els alumnes eren majoritàriament nascuts a Catalunya, les ràtios eren de 30 per classe a primària i 35 a secundària, les aules estaven equipades amb res del que avui dia és imprescindible -el vídeo no va arribar massivament fins al cap de quatre o cinc anys- i alguns professors es permetien fumar dins de l’aula amb certa discreció -darrera una porta d’armari, per exemple-. Ho il·lustro perquè en aquests trenta-quatre anys el món educatiu ha canviat una mica, el d’aquí i segurament també el del senyor Cairney. No és culpa seva, és que és el que penja del ministerio, insisteixo. A més, l’home és australià, que no és cap defecte, entengueu-me, però que la nostra referència sigui un llibre australià de fa més de trenta anys, home, no promet gaire.

Tot i això, el problema més greu és que no podem estar d’acord en els supòsits de fons sobre el que és el llenguatge, el que és la comunicació escrita. Aquelles pàgines que sovint els mestres se salten perquè són un rollo innecessari abans de les experiències però que el de filosofia llegeix atentament perquè sap que d’aquí s’alimenta tot el sistema. Us ho resumeixo en una frase literal: “Hem d’acceptar que cap text escrit té significat. En canvi, cada text escrit pot portar a la generació de molts significats possibles” Clar, aquí vaig curtcircuitar. A veure, per què s’ha pres la molèstia d’escriure res aquest bon home si jo puc entendre qualsevol cosa? Per què em molesto jo a escriure ara mateix i a fer-ho tan clarament com en soc capaç? Els textos poden adquirir moltes significacions -interpretacions- en la ment de cada lector. Però això no vol dir que no tinguin un significat. El pintor pinta una poma, he d’entendre que allò és una poma. Després vindrà que per a un representa Eva, per a un altre la plana de Lleida i per a un tercer una dieta d’aprimament. Una cosa és el significat i una altra la interpretació. A Catalunya patinem en entendre el significat.

Llavors he pensat que potser fa trenta-quatre anys que la confusió entre significat i interpretació circula lliurement pels ambients pedagògics (no la trobareu en cercles filològics o filosòfics) i he pensat en la quantitat d’esforços benintencionats que hauríem de llençar a les escombraries, la quantitat d’hores d’estudi de mestres i pedagogs de tot el món que se sostenen sobre supòsits falsos… i m’he marejat. La tasca és ciclòpea. Si la comissió d’experts de la Generalitat -per dir algú a l’atzar- són efectivament experts, potser tenen aquestes idees en llibres de capçalera, en apunts i en tesis doctorals. Llavors he pensat que no, que no hi ha cap perill d’aquesta mena i m’he tranquil·litzat. Al cap i a la fi, ningú ha llegit res, oi?

Directors d’institut. Una fauna sorprenent.

El revolucionari que canviarà l’educació i portarà la llum de la innovació en cap cas hauria de ser el director amb el suport del departament

No és la primera notícia, aquesta  de l’Intermunicipal de Sant Sadurní d’Anoia, que posa de manifest el malestar profund que són capaços de generar alguns equips directius en la seva comunitat educativa. En altres casos han estat les famílies les que s’han manifestat en contra dels mètodes de l’escola en qüestió. El factor comú d’aquesta nova conflictivitat és la pèrdua del sentit de comunitat: una escola que funcioni ha de poder articular les demandes i les aspiracions d’alumnes, professorat i famílies. Cal que tingui canals efectius de participació, escolta i resolució de conflictes que portin a un sentit de pertinença, a una identificació amb el projecte educatiu perquè es percep com a propi de tots els implicats. En contra d’aquest tarannà essencialment comunitari, el decret de direccions -i la dinàmica pròpia generada a les escoles concertades- ens porten cada cop més a escoles dirigides en un sentit gerencial, burocràtic o directament messiànic.

He conegut uns quants directors en aquests darrers trenta anys. En general, els millors han estat els qui han sabut aportar tranquil·litat, dosis de sentit comú o de suport quan ha estat necessari i un tracte diplomàtic amb tots els estaments implicats. Els millors eren perfils conciliadors, capaços de seure i parlar amb tothom, gens impositius. Per què considero que han estat els millors? El que jo he vist és que aquest tipus de persones no provoquen conflictes ni tampoc els alimenten. La primera errada que comet un director és presentar-se al claustre amb túnica de líder. No és el paper que li toca. El lideratge es guanya i té moltes facetes. Dins d’un equip de mestres ja hi ha lideratges, sobretot si els equips són mínimament estables. Un director intel·ligent reconeix aquests lideratges i els suma, els dona camp per córrer. És un mal punt de partida presentar-se davant un conjunt de persones madures, amb un alt nivell d’estudis, experimentades i que valoren la seva feina com a líder espiritual que els portarà a una Ítaca pedagògica. Però això és justament el que s’observa darrerament.

No es necessita aquest perfil de director estrella. No cal. Infantilitza els membres del claustre convertint les seves reunions en un diktat. Falta al respecte a la feina dels educadors -i en aquest ofici és complicat separar-la de la seva persona- quan imposa una metodologia o unes decisions que no haurien de ser seves. El revolucionari que canviarà l’educació i portarà la llum de la innovació en cap cas hauria de ser el director amb el suport del departament. Recorda massa aquelles sigles mexicanes del Partido Revolucionario Institucional. Hi ha coses que, alhora, no poden ser. Revolucionar i dirigir des d’un càrrec oficial sembla destinat al fracàs d’entrada, massa contradictori.

Ni un institut és un departament de la conselleria, ni un col·legi concertat és una empresa. Quan s’implanten mètodes de gestió empresarial inevitablement s’implanten també els vicis i defectes de la gestió empresarial. Un concepte de rendiment, de vegades desenfocat, amiguismes, endollismes, connivències amb empreses alienes o amb òrgans governamentals, pressions absurdes, visió clientelar… A tot això resulta que per primer cop, hi ha hagut més places en oferta pública que sol·licituds per a les oposicions en la meitat de les especialitats ofertades. Cada cop menys gent vol dedicar-se a ensenyar. Tindrà alguna cosa a veure-hi tot això?

Inverteix en una escola i la rescata.

Seria molt millor que invertissin en l’escola tots aquests genis de l’economia que diuen que estem preparant per a professions que ja no existiran d’aquí a quinze anys.

Veure’ns en el mirall d’un altre pot ser un exercici d’autoconeixement interessant. Resulta que un xinès ha rescatat econòmicament una escola de Viladecans a canvi que s’hi ensenyi xinès. Això és amor per una idioma i una cultura! Ves que no ho haguem de fer algun dia, rescatar una escola i posar-hi quartos per a que s’hi ensenyi català. Entre la deixadesa d’uns, les sentències d’altres i la supremacia de l’anglès, la idea no em sembla del tot impossible.

Ho trobo curiós. Ara mateix, trobarem centenars de declaracions sobre l’escola i la seva importància en la formació del jovent i en el projecte de país. Ara, un govern, un burgès, una empresa, un inversor o un gurú de les criptomonedes que vingui amb un feix d’euros i s’hi posi… Ens sembla inconcebible. Tothom té una demanda per fer-li a l’escola: que si més tecnologia, que si menys, que si més anglès, que si més relació amb l’entorn. més emocional, més projectes, menys projectes i així fins a l’esgotament. Vinga doncs, algú d’aquests que demanen tant que s’hi posin! com el xinès! que s’hi impliquin amb fons, va!

Se’ns fa estrany, però té bastant de sentit. Seria molt millor que invertissin en l’escola tots aquests genis de l’economia que diuen que estem preparant per a professions que ja no existiran d’aquí a quinze anys. En comptes de xerrar -que surt de franc- que inverteixin. Caram, que es posin a ensenyar tot allò que encara no veiem però que ells ja tenen tan clar! Que prenguin exemple, apa! tots els llestos d’aquest país, arremangar-se i a la classe! I si no s’hi apunten -com fins ara- que callin una miqueta, no? Un silenci perllongat i reparador que s’estengués sobre tot allò que no coneixen, quina benedicció!

Que quedi constància de la meva admiració envers aquest ciutadà que ha decidit treure’s la cartera i posar diners en l’escola. Ja li dic que no és negoci. Suposo que ja ho sap. Mai els recuperarà. S’ha de ser una mica somniador, amb un punt decimonònic, sense la pàtina de cinisme que ens cobreix a tots; ha de creure que fa una obra social i que això millorarà la vida d’un munt de nois i noies. Ha de ser algú que pensi que mantenir una escola, si bé no li donarà rèdit econòmic, és una feina important, un objectiu desitjable. Encara em sembla més admirable que hagi posat una única condició i que sigui tan fàcilment admissible. Feu el que us doni la gana, però ensenyeu xinès. Només li desitjo que no topi contra el mur burocràtic innovadorista de la Generalitat de Catalunya.

El Penedès en emergència educativa

Resulta indiscutible que s’han aprovat lleis -millors o pitjors- i s’han incomplert sistemàticament per part dels mateixos gestors polítics que les impulsaven.

No ho dic jo. Ho posen per escrit vuitanta escoles de l’àmbit del Garraf-Penedès, vuitanta! Representen el 85 per cent! O sigui, pràcticament totes; dubto molt que si alguna escola no hi és, sigui perquè se sent còmoda amb la seva realitat.

Afirmen que el sistema públic s’aguanta sobre la bona voluntat de mestres i professors. Ben cert. Tot el sistema, inclosa la concertada, se sustenta sobre les esquenes dels qui tenen els nanos davant i no poden fer veure que els seus problemes no van amb ells o que ja ho solucionarem a cinc anys vista. Són les persones que viuen dia a dia al costat de nens i joves amb noms i cognoms les que es troben enfront d’una tasca titànica armats amb un tiraxines i una paleta de plàstic. Falten educadors, falten logopedes, falten biblioteques i sobra burocràcia, bonisme malestès i unicorns pedagògics.

Resulta indiscutible que s’han aprovat lleis -millors o pitjors- i s’han incomplert sistemàticament per part dels mateixos gestors polítics que les impulsaven. Tant la LEC com el decret d’inclusivitat s’han implantat i s’han carregat sobre les espatlles dels treballadors i treballadores. Mai s’ha arribat a la dotació pressupostària que establia la LEC i mai s’ha dotat de recursos a les escoles per atendre amb dignitat -dignitat és la paraula que utilitzen- als qui necessiten atenció especial. Mai. En aquestes condicions es fa difícil parlar de “política educativa” o de “sistema”. Mai podrem saber si les lleis han estat bones o no, perquè mai s’hauran aplicat. És el nihilisme educatiu per via d’anèmia econòmica. Seguirem amb eslògans, proclames, lobbies i fundacions que venen els seus miracles però dins l’aula de primer d’ESO, res. Perplexitat.

Ara que venen eleccions ja ens recorden tots els milions que no arribaran a l’escola per culpa de no aprovar uns pressupostos. Crec que podríem convocar una riallada multitudinària davant del departament. Per culpa d’uns pressupostos que no han acordat, diu!!! Sumem tots els diners que no han arribat any rere any i que se li deurien a l’escola per llei? Parlem d’incompliment sistemàtic des de 2009! Quinze anys sense fer la seva part!

Torno a una idea que trec sovint. Per què aquesta queixa es fa només des dels equips directius? Per què no compta amb el suport de les associacions de famílies? Per què no ens coordinem tots una miqueta més i es fa extensiu a tot Catalunya?

Hem de triar escola

Si som part de la comunitat educativa i ens sentim part de l’escola, qualsevol escola serà bona.

Ha arribat el temps de les preinscripcions escolars i les famílies amb nens en edat escolar (poques, massa poques) es veuen assetjades per articles i guies per poder fer una tria precisa i exacta del centre escolar ideal per al seu plançó. Jo no ho faré. Crec que encara no ho he fet. Fa anys, vam pensar en la importància de la implicació dels pares en aquest assumpte i després vam reflexionar sobre com pot haver dissonàncies entre el món ideal escolar i el món del màrqueting educatiu.

Ara el tema està igual de calent o pitjor. Alguns ens diuen que no hi ha escoles bones o dolentes, només escoles que encaixaran millor o pitjor amb el nostre nen o nena. Una afirmació rotunda que deixa la meva feina en un llimb. Suposo que tampoc seré un bon o mal professor sinó només un individu que encaixa millor o pitjor amb el cervell -o les emocions, qui sap!- dels alumnes. Una afirmació que supura aigua de roses i que mereix una revisió. Em permetré fer també tres afirmacions rotundes. Una escola d’alta complexitat amb una gran rotació de personal docent i amb moltes baixes durant el curs que no es poden cobrir, no és ni bona ni dolenta, és ineficaç per culpa del sistema establert. Una escola que, per ideologia, ens diu que no hem d’exigir coneixements tampoc no és ni bona ni dolenta, és un parc d’atraccions (expressió afortunada que manllevo de Gregorio Luri). Una escola que, per convicció o per pressió ambiental, ha deixat tot l’esforç educatiu als ordinadors, al Google i a les aplicacions, efectivament no és ni bona ni dolenta, ha deixat d’existir, ha delegat la seva funció principal i ara és només un recinte.

A veure, que si l’escola se’ns presenta com un espai plaent on el meu fill hi va a gaudir d’experiències, potser que sospitem alguna cosa. D’entrada que, en algun moment, aquest hidromassatge emocional i cognitiu s’acabarà i tindrem un adolescent o un jove topant de cop amb la realitat. I no sé la vostra, però la meva realitat, que no és gens dolenta, em demana matinar, pencar, tornar a matinar quan no em ve de gust, canviar l’aixeta del lavabo en diumenge… (Per cert, que venint de l’escola tradicional en què no “apreníem a aprendre” no sé com ho vaig aconseguir). Em jugo euros que quan apuntis el teu nen o nena a futbol, s’ho passarà bé, però pencarà, tornarà cansat i necessitarà una dutxa. Quan l’apuntis a piano, li caldrà practicar i us demanaran -de manera molt natural- que practiqui cada dia una bona estona -i si no, no hi haurà pianista-. Ningú s’adaptara a ell o a ella. Què fort, no?

Vaja, només ho dic perquè ara que hem de triar escola no ens posem excessivament angèlics. No mirem tant si les taules permeten agrupacions o estan disposades en fileres; no cal que les visitem com si haguessin de passar una ITV. Com en una obra d’art, que només s’acaba a l’ull de l’espectador, qualsevol escola només es completa a casa. Si a casa ens posem en mode “clients” no trobarem l’escola que busquem mai. Si et preocupa l’escola dels teus fills, implica-t’hi. Si no entens els mètodes, pregunta. Si voldries una extraescolar d’escacs, proposa-la, munta-la, va, ja vas tard! Si som part de la comunitat educativa i ens sentim part de l’escola, qualsevol escola serà bona.

Tot depèn

Un professor agredit per ex-alumnes en una biblioteca i en presència de la seva filla. No, no se li ha donat gaire rebombori. No us sona, oi?

Depèn de qui. Tot en aquesta vida depèn de qui siguis. Ahir veia per la televisió una pobra jutgessa de línia de futbol que corria per la banda seguint una jugada -clar, amb la vista posada en el terreny de joc- i pam! es fotia una nata contra una càmara de televisió de les que fan època, la pobra. Algun comentarista va apuntar que si això li passa a un jugador dels que cobren milions s’hagués armat un bon sidral, però com només era una jutgessa de línia… doncs oficialment es lamenta profundament i ja ho tenim. Depèn de qui siguis.

Aquest matí sentia a la ràdio que li han robat el rellotge a un paio del congrés dels mòbils. Notícia de les primeres, després d’un presumpte cas de corrupció. Un rellotge de preu immoral, que també algú li hauria d’explicar a aquest bon home que portar mig milió d’euros al canell hi ha qui ho entén com una provocació o com a mínim com un esquer. Podem suposar que la pèrdua d’aquest rellotge no representarà més que una ínfima part del patrimoni del subjecte en qüestió, ei! que robar no està bé, no ho defenso, el que em qüestiono és la rellevància informativa. Els pobres pagesos porten anys que els roben a la cara i, fins que no han tallat carreteres, no han sortit per la tele. O sigui, si vas al congrés dels tecno-narcos i ets ultraric, és una cosa; si vas amb espardenyes, una altra.

No és el mateix ser fill o filla d’una família benestant amb estudis que ser fill de la precarietat. El sistema afavoreix la perpetuació de la riquesa i la prosperitat i també la petrificació en estrats socials tant de la riquesa com de la pobresa. Oblideu les proclames, els eslògans i la propaganda política, si us plau. Anem a les dades, a les putes i tossudes dades. Mentre no canviïn, la resta són paraules. Els primers tenen a l’abast tots els mecanismes que els calguin i els altres només tenen a l’abast l’escola pública, aquesta retallada i intel·lectualment precaritzada també.

Vaig trobar la notícia en un diari comarcal i no tinc constància que hagi transcendit gaire. Un professor agredit per ex-alumnes en una biblioteca i en presència de la seva filla. No, no se li ha donat gaire rebombori. No us sona, oi? No sé si seria igual que l’agredit fos un candidat al parlament o un influencer, o un criptomonedaire. No ho sé, no ho sé! No he dit res jo! Ja ho sé que vivim en el millor dels mons possibles!

1,66 per cent

Image by StockSnap from Pixabay

Jo em llançaria a una proposta revolucionària: dedicar un percentatge proporcional dels estudis de magisteri als aspectes que ens semblen més importants per a una escola, per a una societat.

No l’endevinareu. Em jugo una calçotada que no encerteu a què es refereix aquest 1,66 per cent del títol. Sí, clar, té a veure amb el món de l’educació, només faltaria. No, no és el nombre d’alumnes que comprenen el que llegeixen a primària, que tampoc estem tan malament! No, no és el percentatge de membres de la comissió d’experts per remuntar PISA que són experts. No us diré si us heu equivocat per massa o per massa poc, que no vull que s’ofenguin. Aneu ben encaminats, però no acabeu d’encertar-la. Va, ànims! Una més! És la diferència en punts percentuals entre el que el govern destina a educació i el que la llei d’educació diu que s’ha de gastar? Noooo, llàstima, la diferència és més gran, no ens hi posem per tan poca cosa.

Us ho dic? Va, que riureu. Doncs mireu, 1,66 per cent és exactament la proporció que es dedica dins els estudis de magisteri una universitat d’internet a la didàctica de la lectoescriptura. Quatre crèdits de dos-cents quaranta. Què pot sortir malament? M’ho va dir una estudiant i no donava crèdit. Vaig pensar que això a Catalunya i en una universitat presencial no podia succeir. Santa candidesa! En els plans d’estudis de la UB i de la UAB no existeix una assignatura sobre lectoescriptura! No hi és! Apareix la temàtica dins altres assignatures, un tema de cinc o un de quatre en assignatures de sis crèdits. Una presència testimonial, com si la temàtica no tingués un corpus d’investigacions prou gruixut o no fos prou important en si mateixa.

No sé si la comissió d’experts que dèiem abans reflexionarà sobre aquesta dada, els la regalo, la deixo aquí anotada i que cadascú tregui les seves conclusions. Jo és que tinc una arrel conductista que no soc capaç d’abandonar. Vull dir que si ma filla diu que li agrada el bàsquet però mai juga a bàsquet, ni mira els partits per la tele, ni llegeix les cròniques, ni sap qui és Lebron James, doncs no me la crec. Digueu-me estricte si voleu. A mi tanta preocupació i tan interès i parlaments i compareixences i nomenaments per un tema que, en realitat, li atorguem un 1,66 per cent d’importància, què voleu que us digui. Potser hauríem de dedicar-nos-hi una mica més, no? O si no, no fer tants escarafalls! Surtin i diguin a la ciutadania que els nens i nenes aprendran a llegir per si sols, tranquils! No cal aprendre com s’ensenya una cosa que, de fet, no s’ensenya; la lògica no té errades. Ara bé, si això és així, la següent conclusió que traurem tots en menys de cinc minuts és que l’escola és absolutament innecessària. Si tot està a Google i a llegir no n’ensenyen, què hi fotem allà dins?

Bé, no ho sé, potser em precipito en la meva anàlisi, però vaja, jo em llançaria a una proposta revolucionària: dedicar un percentatge proporcional dels estudis de magisteri als aspectes que ens semblen més importants per a una escola, per a una societat. Fem-ne un llistat i fem el paral·lel de les assignatures de magisteri. Si aprendre a llegir encara ens sembla un objectiu desitjable, dediquem-hi, no sé, un deu per cent? Quina bogeria, oi?

Pedagogia de la lletgesa

El nou currículum confon sistemàticament i deliberada objectius amb metodologies

“Produir textos escrits i multimodals amb adequació, coherència, cohesió, aplicant estratègies elementals de planificació, redacció, revisió, correcció i edició, amb regulació dels iguals i autoregulació progressivament autònoma i atenent les convencions pròpies del gènere discursiu triat, per construir coneixement i donar resposta de manera informada, eficaç i creativa a demandes comunicatives concretes.” Uuufff, perdoneu. Jo mai escriuria una paragrafada amb aquest estil i molt menys la publicaria. Se suposa que ensenyo, entre d’altres coses, a escriure, però em veig en la necessitat legal d’enfrontar-me a textos d’aquest nivell. Em sento una mica com el doctor Estrada. El doctor Estrada ens donava classe d’estètica a la Universitat de Barcelona. Havia estat als Estats Units i explicava, enmig d’unes sessions que se’m feien soporíferes a primera hora del matí, que havia decidit tornar a Catalunya després d’experiències tan antiestètiques com viatjar en un vagó de metro ple de gent mastegant xiclet. Si ell va viatjar milers de quilòmetres per no haver de suportar aquell atac als seus principis, què se suposa que hauria de fer jo per no haver de llegir els documents de la Generalitat?

Reconec que textos com aquest m’horroritzen, què voleu que us digui, em dec fer gran. Trobo que s’estan perdent les formes i que parlar d’aquesta manera a una persona és faltar-li al respecte. De debò no tenien una manera més polida de dir-ho? No eren capaços d’un mínim d’elegància? I no us penseu que es tracta d’un paràgraf escollit, no… Tota la llei, tot el desplegament per competències obeeix a aquest estil discursiu formigònic més propi de sistemes totalitaris que de societats obertes i democràtiques.

No sé els meus col·legues de professió, potser n’hi haurà que se sentiran com peix a l’aigua enmig d’aquest devasall de paraules enguixades, però jo m’hi sento completament estranger, absolutament marcià. I no és que no ho entengui, gràcies, que ja veig al gilipolles benintencionat de torn que ve a il·luminar-me respecte el significat de la sentència; no, no, és que no vull de cap manera ensenyar a “produir textos”. Què collons és això? Vull ensenyar a escriure i, si pot ser, a expressar-se. “Planificar, redactar, revisar, corregir i editar”? Algú es pren aquesta molèstia en la vida real? Les cartes d’amor es fan així? La poesia? “Regulació entre iguals”? Per a què? Ensenyarem a tocar el piano a base de regulació entre iguals? Podria seguir.

És un exemple. N’hi ha centenars. Si a algú no li molesta la redacció paranoide que s’ha emprat, almenys estarà d’acord amb mi que el nou currículum confon sistemàticament i deliberada objectius amb metodologies. Fins ara les dues qüestions havien estat separades, la qual cosa, donava una aspecte d’higiene elemental als textos pedagògico-legals molt enyorada. Ara, l’embolic parteix de la mateixa base. Si algú s’ho pren seriosament i s’amara intel·lectualment d’aquesta parla acabarà molt malalt, us ho asseguro. Avaluem la consecució d’objectius, per tant redactem objectius, sembla fàcil. En el com, ja podem deixar que cada escola i cada mestre faci, creï, improvisi, adapti i es trenqui les banyes. Si no, li traiem la part més divertida!