Propostes dels partits en matèria educativa de cara a les eleccions generals (I)

A vint dies exactes de les eleccions generals, quan busco a Internet els programes electorals de les quatre forces espanyoles que segons les enquestes tenen tots els números per dirigir el país els propers anys, només trobo un document concret del PSOE, un altre de Podemos i, de manera un tant encriptada, almenys per a mi, el de Ciutadans. El del Partit Popular, tot i ser el partit en el govern, està en construcció. Bé, els donarem temps, al cap i a la fi, potser el programa electoral no és tan important. Tots sabem que només se’l llegiran quatre matats. Avui resumiré els dos primers, els altres els deixo per la propera setmana.

El document del PSOE és un exercici de retòrica exhaustiu, 274 pàgines, de les quals es dediquen a la política educativa trenta-una i a les propostes de futur tres. Primer exercici de filtració fet. Cert que després dedica unes paginetes a la formació professional i al món universitari, però pel que fa al gruix del sistema i al que prioritàriament he tractat en aquest bloc, els números són aquests.

Sobre les propostes, mereix menció especial la primera: assolir el 5% del PIB en despesa pública en educació en dues legislatures. Números. Són fantàstics perquè es poden llegir com es vulgui. No diu el programa quines partides o quins projectes educatius seran els que protagonitzaran una major dedicació de recursos, o sigui, no sabem en què es vol gastar. No obstant, la proposta estrella és la derogació de la LOMCE i la seva substitució per una nova llei –sí, sí, una de nova- que s’elaboraria amb el consens de tothom i amb la voluntat que –aquesta sí- perdurés en el temps. De fet, si arribés a complir deu anys –el que dura l’educació obligatòria- ja seria un rècord! Cap idea sobre aquesta nova llei.

A més, la ja tradicional insistència en la igualtat d’oportunitats i dos polsims de populisme: el primer, el toc de laïcisme anticlerical sense el qual el socialisme no se sent gran, i el segon, la gratuïtat dels llibres de text. Gratuïtat absurda en el fons –ja que significa que es pagaran entre tots amb els nostres impostos- i que probablement portaria a una nova concentració i desaparició d’editorials petites amb personalitat pròpia-. Estaria bé que algú reconegués que si els llibres són cars, és perquè gràcies als polítics, les editorials es veuen obligades a amortitzar-los en dos anys. Si els programes i les lleis tinguessin una certa estabilitat, els títols també tindrien més anys per fer-se rendibles.

Pel que fa a Podemos, el seu programa inclou una sèrie de mesures numerades que etiqueten com a relacionades amb educació i universitats només pel fet d’afectar a la infància en general o a la investigació. Es fa difícil, per tant, quantificar quin ha estat el seu esforç creatiu en aquest àmbit. D’entre les seves propostes es pot destacar la de crear places escolars i gratuïtes per a tots els nens i nenes –cal subratllar el tots-. És una manera dràstica d’acabar amb el doble sistema escolar tan característic de Catalunya. Només hi ha una manera de complir aquest objectiu, en una comunitat com la nostra, on un terç de l’alumnat estudia en centres concertats, això passa per la nacionalització més o menys violenta de les escoles d’iniciativa privada. En cap cas, es pot emprendre la construcció, dotació i manteniment d’una xarxa escolar nova en competència amb la que ja existeix, almenys sota el meu punt de vista. Alerta doncs.

Un punt en comú és la proposta de crear una nova llei educativa. Visca! És segurament el punt que tots els docents estaven esperant. Llei nova! Quina il·lusió!

El programa de Podemos recull una ambigua declaració sobre el dret a “una educació vehiculada en les llengües cooficials” que, juntament amb un “pla d’aprenentatge integrat de llengües estrangeres”, em recorda excessivament un tal senyor Bauzá. Potser és perquè els extrems arriben a tocar-se. A mi em sembla una porta d’entrada ampla per a un sistema de doble xarxa escolar que acabaria amb la immersió en català. Un perill per als defensors de la llengua. Almenys a mi em fa iú-iú.

Pel que fa al populisme, almenys els de Podemos són clars: anulació del Concordat signat amb l’Estat Vaticà. Possiblement a algú li faci nosa, però en tot cas, serà per imposar una altra visió, una altra ideologia. No oblidem que és impossible educar des del no res ideològic, no hi ha una postura neutra, no trobarem el punt mig objectiu.

Fins aquí. Si em dóna temps em comprometo a llegir els programes dels altres dos pel que fa a polítiques educatives. Si us ha servit d’alguna cosa el meu extracte-resum-destil·lació-comentari, ja em sentiré ben pagat.

L’entrevista amb els mestres, un dret pendent de regulació

No sóc el primer que ho proposa, sé que alguna associació de pares ja ho ha fet, però de moment, no sembla que porti camí de materialitzar-se. I mira que tampoc seria tan car com això! Parlo de legislar sobre les hores que els pares haurien d’invertir en parlar dels seus fills amb els professors i tutors. Actualment, tothom entén que si vas al metge, i presentes el justificant de la visita, l’empresa no et penalitzarà. Tens dret a cuidar la teva salut mínimament i, per tant, ser atès pels professionals de la medicina en el seu horari de treball. Per què no es fa el mateix amb l’ensenyament? Un permís de dues hores per absentar-se de la feina, acudir al centre escolar i tenir una reunió amb els responsables educatius. No ho trobeu igual de lògic?

Moltes famílies, i també molts professors, fan autèntics equilibris per aconseguir veure’s de tant en tant. Tots ho valoren. Per als pares és important posar una cara, una veu, un to a aquell personatge del qual els parla el seu fill. Sentir de primera mà com pensa, com coneix a l’alumne, quines són les seves expectatives o com planteja el treball a les seves àrees. Establir una relació, en el millor dels casos, una relació de confiança. El sistema sembla que ens porti des d’un nivell d’informació extrem a la llar d’infants on s’anota a l’agenda el més mínim detall fisiològic del dia, fins a la ignorància absoluta en els cursos superiors de la secundària i al batxillerat. Una errada, perquè tant necessari és als dos anys com als quinze portar un seguiment coherent i atent dels processos educatius i de creixement personal. Els problemes són diferents i també les actuacions que es fan necessàries, però en tot cas, la inhibició, el desentendre’s amb l’excusa que ja són grans, no és un camí recomanable.

Per al mestre, conèixer els pares dels alumnes li aporta un volum d’informació enorme. No sempre és informació concreta, de la que es posa en una graella o en un informe; és, més aviat la forma de parlar, l’actitud, la relació que s’ha pogut establir, la confiança. Aspectes intangibles que fan que entenguem molt millor aquell nen o aquella nena, li puguem parlar de la feina dels pares, o del seu poble, o li disculpem una mica el seu llenguatge o li valorem molt més afinadament els seus èxits. Conèixer les preocupacions i els neguits de la família és vital per interpretar aquell nen o nena: saber què fa a casa seva, com es comporta, si dorm set o deu hores, si fa sis hores d’entrenaments setmanals o de jocs electrònics, si té una habitació confortable per ell sol o viu rodejat d’altra gent no sempre familiars. Si cada família no fos un món això no seria necessari, però mentrestant, resulta senzillament insubstituïble.

Com que no crec que puguem trobar cap pedagog ni psicòleg al món que posi en dubte la bondat i l’eficàcia d’aquestes trobades, sembla una qüestió de pur sentit comú el fet de facilitar-les. I com que estem instal·lats en un discurs oficial segons el qual als mestres i professors se’ns ha de valorar més –tot i que pagant menys- està clar que no trobarem cap argument per no regular-ho per llei. Tothom amb fills en edat escolar entre els zero i els divuit anys ha de tenir dret a un parell d’hores com a mínim cada trimestre per a entrevistes amb els seus educadors. Apa, vinga! Quin és el partit polític que s’anima a comprometre’s?

Visca les sueques!

És curiós el paral·lelisme matemàtic que existeix entre Suècia i Catalunya en matèria de drets dels treballadors o de polítiques familiars, depèn de com t’ho vulguis mirar. A Catalunya, les mares tenen setze setmanes de permís per atendre el nounat i per atendre’s a elles mateixes. A Suècia, setze mesos. Potser és que els nadons suecs neixen més dèbils i que les nòrdiques viquingues són més fleumetes i necessiten un major temps de repòs, però sospito que la cosa no va per aquí. Tinc la impressió que a algun suec se li va acudir fa molt de temps que, entre gastar diners per fer llars d’infants públiques o gastar diners per a que les mares s’ocupessin elles mateixes dels seus fills, la segona opció era la més rendible; evitava la molèstia d’haver de construir edificis escolars, mantenir-los i inspeccionar-los. Aprofundint en aquesta línia, durant aquest mes de novembre, el parlament suec ha aprovat augmentar el permís de paternitat, que fins ara era de dos mesos, fins als noranta dies. A Catalunya són catorze, una sisena part.

Però com pot funcionar un país si no es treballa? Aquestes sueques, si es dediquen a criar i fan família nombrosa, es poden passar set anys de vacances! Podria sobreviure el nostre país a un absentisme laboral d’aquesta magnitud? Bé, la veritat és que en pura lògica econòmica, i que em corregeixin els especialistes si ho troben necessari, entre pagar a una persona per estar aturada i pagar-li per fer de mare o de pare no hi ha gaire diferència. L’empresa substitueix al feliç engendrador per un aturat –que per aquí no en falten- i manté el seu pressupost en despeses de personal intacte. L’estat passa de pagar a un a pagar a l’altre. Què hem guanyat? Econòmicament, els beneficis d’una feina queden més repartits, ni que sigui temporalment, el mateix lloc de treball és ocupat per més d’una persona; socialment no cal ni dir-ho.

Bé, però és que Suècia és un cas excepcional. Doncs no ben bé, pel món hi ha de tot. També podem copiar als búlgars, les seves mares gaudeixen d’un permís d’un any que aquí ja ens semblaria una meravella. Dinamarca, amb un any a repartir entre mare i pare; Itàlia reparteix cent cinquanta-quatre dies per la mare i noranta-un per al pare, Lituània, dos anys per la mare i un mes per al pare; el Regne Unit, aproximadament nou mesos per la mare o Romania, on igualitàriament es disposen quatre mesos tant per al pare com per a la mare.

Aquí no hi ha manera que les iniciatives per allargar els permisos per maternitat o paternitat tinguin èxit. Les nostres instàncies polítiques consideren que no cal que se n’ocupin. La població envelleix, els naixements són escassos i tardans però sembla que no és important. Al cap i a la fi, quants menys siguem, millor sortiran les xifres de l’atur, deu pensar alguna llumenera. Aviat apareixeran els programes dels partits polítics de cara a les eleccions generals. Encara són a temps de pensar-s’ho. Avui dia, trobar una mesura de política social a un cost tan misèrrim és una ganga que no es pot deixar escapar. Si no arribem al nivell suec, almenys podem aspirar a un búlgar.

Demostrar la innocència. Una nova agressió a la professió docent.

Ieeepp! Stop! Atureu-vos! Que porto unes setmanes que ja està bé! Que tinc un parell de posts escrits i no hi ha manera de colar-los, que sempre algú decideix dir-la més grossa encara i em veig obligat a escriure sobre l’última estupidesa educativa! Prou! Descanseu una mica! Aneu a mirar una estona com posar ordre al gremi dels taxidermistes o dels croptòlegs però deixeu en pau els mestres que prou feina tenen!

Què no? Recopilem. Encara no fa un any que les declaracions polítiques eren de raspallada, llepada i final feliç; s’havia de recuperar l’autoritat dels mestres, es parlava de donar-los caràcter d’autoritat pública, es feien discursos sobre la importància insubstituïble dels docents, calia reconèixer els seus mèrits, els seus esforços i la seva vàlua. Mentrestant es procedia a la retallada barroera dels seus salaris i de les seves condicions laborals. Menys diners, menys personal, menys recursos, més alumnes, més diversitat. Què bons que sou! Com us estimem! Llàstima que no us ho puguem pagar!

En canvi, des de fa unes setmanes, els poders públics ja no ens miren amb els mateixos ulls, ja no ens estimen. No sé què hem fet, ja no els agradem com abans. Tot va començar quan van dir que enduririen les condicions per entrar als estudis de magisteri, una manera subtil de dir que ara mateix hi entra qualsevol. Es demanarà una nota mínima en llengües i en matemàtiques, cosa que no succeeix, curiosament, si es vol estudiar filologia catalana, per exemple. Després va venir allò de l’examen pràctic d’un any com fan els metges; no és que ho trobi malament, però torna a semblar que els que ara estan exercint la docència no van tenir una preparació suficient. A més, això al final només serà un munt de mestres en pràctiques fent la feina com els altres però cobrant menys i amb un contracte lamentable, que al cap i a la fi, estan aprenent.

La penúltima guitza ens la clava José Antonio Marina, el qual, després d’haver-nos avorrit sobiranament amb les seves banalitats filosòfiques, ara es dedica a assessorar el govern en matèria d’educació. Quina gran pensada! A l’alçada del seu autor i del seu prestigi! Els millors mestres haurien de cobrar més! Clar que sí, oblidem que ara mateix tots, absolutament tots, estan cobrant menys. Cobrar més –o sigui, recuperar almenys una part del que se’ns ha sostret- ha de ser un privilegi per a uns escollits. I qui els escollirà? I com es triaran? Qui ho farà? El senyor Marina acaba d’admetre tàcitament que tots els mestres estàvem cobrant massa, que les retallades han estat una mesura justa per a un col·lectiu que no s’estava guanyant el sou. És això el que se’n desprèn, oi? Juro solemnement que mai més tornaré a comprar un llibre seu. El que tinc per casa el faré servir per falcar una taula de jardí que no para de ballar i em fot la cervesa per terra.

Però en aquest crescendo vivace al qual de moment no se li veu el final, acabem de rebre l’última, la millor, la número ú, la insuperable! A partir de ben aviat, els mestres d’aquest país hauran de demostrar que mai han estat condemnats per abusos a menors! (publicat a ABC, 9 de novembre) Venerables senyores i senyors entrats en la cinquantena, amb trenta anys d’ofici a l’esquena, amb la paciència recremada d’exigències absurdes de les administracions i, de vegades, de les famílies, es veuran obligats, a més a més, a humiliar-se davant el poder i demanar, si us plau, que els facilitin un certificat conforme mai han comès delictes d’aquesta mena. Ells i tots els altres, és clar. Però què passa? Per què a nosaltres? També el demanaran als monitors d’esquí, als entrenadors de futbol o a les cangurs quan siguin majors d’edat? Als pares que contracten cangurs quan aquestes siguin menors d’edat? Als cuidadors del zoo també els demanaran un certificat conforme no han entrat mai a una plaça de toros, suposo, i els enterramorts hauran de justificar documentalment que mai han practicat la necrofília, vaja, em sembla el més natural, no? Està clar que els temps estan canviant.

Em sembla entendre una certa lògica en aquest moviment. Primer se’ns ha vexat col·lectivament, i això feia necessària una dosi important de vaselina i posar llençols amb l’estelada per als mestres catalans. Ara ja no deu quedar gaire marge per a una altra retallada col·lectiva, per tant, se’ns ha d’anar esporgant de manera més selectiva, dividint i estigmatitzant. L’objectiu és clar: fer possible que d’aquí a poc temps ens tornin a retallar sous i drets i que ningú mogui un dit per nosaltres. Nosaltres mateixos no sortirem al carrer si el nostre company de pancarta no ens presenta un certificat de bona conducta! Desequilibrat mental? Potser sí, però gràcies a Déu, això encara no ho miren! Xxxtt.

Pagar més als millors mestres

Sembla de sentit comú. El millor futbolista cobra més que el que és més matusser, el millor directiu d’empresa cobra més que el que no ho és tant. El cert, però, tal i com jo ho veig, és que les coses no són així. Hi ha una confusió generalitzada entre tenir èxit i ser el millor. Normalment els més ben pagats són els qui tenen més èxit mentre que els millors poden o no coincidir amb aquests. Hi ha un munt de cantants mediocres fent-se rics al costat d’altres d’excel·lents que són amateurs. Els millors no sempre són els que tenen més èxit, el món no és tan bonic.

De tota manera, se’ns dirà que s’establiran uns indicadors objectius, es fixaran unes marques precises amb les quals es distingirà sense cap mena de dubte al bon professional del mediocre. Ja estic veient les graelles per als equips directius, les enquestes per a les famílies i per als alumnes, els dossiers complimentats viatjant cap a la inspecció educativa, tot en un formidable moviment burocràtic dirigit a aparentar eficàcia, justícia, eficiència en l’ús dels recursos públics; en fi, tota una colla de virtuts gairebé teològiques que discriminaran el gra de la palla, el bo del dolent, el qui té èxit del qui no en té.

En realitat, el que es mirarà és l’índex d’èxit dels alumnes, o sigui, quants aproven i quants suspenen. Tots sabem com ens mesura l’administració. Si el que es posa en joc és la nostra nòmina, no patiu, els índex de fracàs escolar baixaran amb una celeritat mai vista; el suspens serà un fet raríssim; en el moment en que s’hagi de pagar de la nostra butxaca esdevindrà gairebé una venjança personal. I quan hi hagi proves externes? Cap problema! De fet, serà l’única cosa que prepararem. Pels alumnes que no hi arribin mourem Roma amb Sant Pere, afrontarem els dotze treballs d’Hèrcules o tretze si fa falta, per ensenyar-los? No! Per obtenir aquell dictamen, aquell paperet oficial que els farà sortir del sistema, aquell justificant que explicarà per què aquest individu no aprèn. I, en el fons, tothom està interessat en emetre aquests paperets: l’administració deixarà de comptabilitzar-los en les seves proves, els professors tindran un salconduit per la seva avaluació, els psicòlegs i gabinets privats, que proliferen com kebabs, clientela assegurada… El país anirà bé! Fins i tot mourem l’economia!

Finalment el sistema tindrà èxit. Serà millor? A qui li importa! El que quedarà, el que s’haurà aconseguit serà magnífic, espatarrant, pirotècnic! Després d’anys i anys de retallades en els sous a tots els professors –inclosos els de l’escola concertada, que no són funcionaris-, després que tots hagin perdut al voltant d’un vint per cent del seu poder adquisitiu, tant els bons com els no tan bons, la discussió pot quedar situada en qui són els qui es mereixen cobrar més! La resposta òbvia i certa, o sigui, TOTS, queda oblidada! Vull una ovació tancada, una passejada en limusina descapotable per la Diagonal, una nominació als premis Nobel d’economia per als brillantíssims cervells que han dissenyat aquesta política. Aplaudim-los germans! Ells sí que són bons! Crec sincerament que es mereixerien cobrar més.