Recuperem la setmana blanca

Abans no em mengin l’orella tots els suposats experts seriosos amb el tema de la racionalització del calendari escolar, amb el mantra de les “excessives” vacances d’estiu, deixeu-me dir que el calendari escolar del curs vinent desaprofita –altra vegada- una oportunitat de lluïment per a tots aquests racionalitzadors excelsos. Amb una Setmana Santa tardana, del tretze al vint-i-dos d’abril, hi havia una ocasió d’or per formular opcions de millora, per trencar amb les inèrcies de cada any.

Recordeu el febrer de 2011? La situació era semblant. Un segon trimestre llarguíssim que feia estremir els pedagogs amb fòbia a les rutines es va trencar pel mig amb unes vacances d’hivern: se’n va dir setmana blanca potser perquè en unes declaracions més aviat desafortunades el llavors conseller Ernest Maragall va afirmar que les famílies i els fills podien aprofitar per anar a esquiar a les estacions del Pirineu. Segurament per això algunes zones de Catalunya feien l’aturada l’última setmana de febrer i altres la primera de març, per no col·lapsar Baqueira. El conseller no va tenir present que una setmana esquiant al febrer era un luxe a l’abast de molt pocs. Potser hauria d’haver posat l’accent en les alternatives que es podien oferir des de l’escola més que no pas passar la pilota d’una forma burgesament grollera a les famílies.

La idea no va tenir continuïtat. Pedagògicament era impecable, però les eleccions van acabar amb l’experiment tripartit, va arribar el “govern dels millors” (fent etimologia inversa, d’això se’n diu aristocràcia, per cert) del president Artur Mas, i la consellera Irene Rigau va tornar als tres trimestres per evitar-se conflictes amb associacions de pares i professors. No sé si el gremi d’estacions d’esquí va protestar-ho gaire. Des de llavors, la setmana blanca ha estat oblidada com una excentricitat, la qual cosa, però, no ens ha evitat continuar escoltant la cançoneta dels qui sempre tenen alguna cosa a dir sobre el calendari escolar. Que si l’estiu, que si quina barra els professors, que si els períodes estan mal repartits… Alguna proposta? No, mai, cap. La crítica és fàcil. La reforma, en canvi, genera múltiples resistències i treu a la llum el tema sempre complicat de la conciliació familiar. Tocar el calendari escolar posa de manifest de manera grollera la funció fonamental de l’escola: la custòdia dels menors.

El cert és que, tot i que el calendari resulta inamovible, res no impedeix a les escoles organitzar-lo al seu gust. Tots aquells qui de debò creguin que un període lectiu de més de tres mesos ininterromputs és excessiu poden concentrar una setmana d’activitats més lleugeres, sortides, colònies o d’altres cap a finals de febrer. No cal que tot vingui dictaminat pel conseller de torn i, la veritat és que tampoc podem deixar els alumnes sense escola així com així. I si algú vol anar-se’n a fer un curset d’esquí, endavant! Segur que al Pirineu sereu molt ben rebuts!

L’escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l’escola.

Imaginem per un moment que Wolfgang Amadeus Mozart torna a la vida. No en una reencarnació grotesca en forma de vaca o de cargol poma, sinó ell mateix, el músic excepcional, el geni. I, posats a fer, imaginem que neix a Catalunya, en una família de classe mitjana, en una ciutat amb possibilitats com podia ser la Salzburg de 1756. Afirmo que mai arribaria a ser Mozart. Mai. No el deixaríem.

El Mozart de 1756 practicava el clavicordi i componia peces de certa dificultat com ara minuets amb només quatre anys. El de 2018 estaria cursant música en una escoleta municipal, picant palmetes i jugant lliurement amb panderetes rodejat d’altres nens i nenes que, admetem-ho, mai podrien arribar a ser Mozart. Com és possible? L’educació del pobre Wolfgang del segle XVIII avui dia trepitjaria grollerament el codi penal. Son pare, Leopold, estaria processat per maltractaments, explotació i treball infantil com a mínim. Per més que hagis nascut amb un talent innat, la quantitat de treball necessària per arribar al domini d’un instrument no harmonitza gens bé amb la concepció que tenim actualment de la infància.

Per això, el nostre Wlfgang contemporani estaria content i feliç de la vida però no pas tocant els picarols. Si has nascut Mozart, tocar el pandero amb quatre anys t’avorreix sobiranament! Seria un noiet com els altres. Un mediocre futbolista, un precoç aprenent de la llengua anglesa i un consumidor de productes audiovisuals de dubtosa qualitat. Això sí, al cap de deu anys d’educació centrada en la normalitat més absoluta, d’un procés uniformitzador intens de deu anys com a mínim, l’apuntaríem a un taller de creativitat.

L’escola és per definició el pol oposat a la creativitat. És un instrument essencialment conservador. Es tracta  de dipositar en la generació següent tot allò que es considera útil. Una escola de la creativitat resulta, segons com es miri, un contrasentit. Els grans creadors han sortit d’escoles creatives? Mozart no. I els més moderns? Els problemes escolars d’Albert Einstein són ja populars i ens porten a pensar que la seva escola no fou tampoc gaire creativa. Ara bé, hi va haver una escola que compartiren genis com Dalí, García Lorca, Rosselló-Pòrcel, Buñuel o Severo Ochoa: la Residencia de Estudiantes, fundada el 1910 a partir de les idees renovadores de Francisco Giner de los Ríos. En què consistien aquestes idees? D’entrada en convertir l’escola un centre cultural de primer nivell; pensem que Unamuno, Einstein, Marie Curie, Paul Valéry, John Maynard Keynes o Le Corbusier entre d’altres, n’eren professors, visitants o conferenciants. No ens consta cap tractament especial de la creativitat que no fos la recerca de l’excel·lència i el respecte per totes les expressions culturals.

I potser es tracta d’això (darrerament les meves opinions sonen molt carques, ja ho sé, què voleu que hi faci). El senyor Ken Robinson aconsegueix la seva plaça de gurú mundial en educació afirmant que l’escola mata la creativitat. Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d’excel·lència, pot alimentar-la. Per què decau la creativitat a mida que els alumnes avancen cursos? Per què s’extingeix el seu interès? I jo no puc evitar recordar-me de la nena de cinc anys que s’havia apuntat a música perquè volia tocar el violí i quan ja en duia dos encara només li deixaven picar un pandero.

Mestres a secundària

El departament d’Ensenyament ha anunciat per al proper curs la incorporació de mestres de primària per a exercir a la secundària. La mesura seria efectiva per a les matèries de matemàtiques, català i castellà del primer cicle de l’ESO. En el mateix sentit, s’aprovava fa pocs dies que es pogués exercir com a professor sense el màster obligatori. Sembla prou evident que per a la Generalitat hi ha una manca de personal que s’ha de cobrir com sigui. Ràpidament, el sindicat de professors de secundària ha presentat un recurs contenciós administratiu contra aquestes resolucions ja que vulneren les lleis vigents i atempten contra el principi constitucional del mèrit i capacitat. En el rerefons, hi ha el fet que aproximadament un miler de professors interins i en pràctiques podrien veure’s perjudicats per aquesta mesura. No ens informa, però, de les especialitats d’aquests interins. Pot ser que hi hagi excedent de biòlegs i historiadors i, en canvi, manca de filòlegs. No tinc les dades, però tenint en compte quants estudiants universitaris trien filologia catalana, aquest moment havia d’arribar. Si no fos així, algú ens hauria d’explicar les motivacions del govern; a l’acusació del sindicat li falta el mòbil.

Posats a habilitar especialitats en l’ensenyament, hem de recordar que ja fa anys es va aprovar –per a les escoles concertades i privades- que poguessin donar classes de català els titulats d’altres matèries de lletres que estiguessin en possessió del nivell D de català. Ja es veia que la universitat no nodria suficientment el mercat de filòlegs i el departament se’ls va reservar per a l’escola pública. No sembla que això hagi generat cap daltabaix.

Encara més, quan la LOGSE va entrar en vigor, cap a l’any 93, i es va substituir l’EGB per l’actual Primària i ESO, les autoritats es van trobar un nombre de professors treballant als cursos de 7è i 8è que es convertien en 1r i 2n de secundària. Lògicament no tenien la titulació exigida, però es va obviar aquest “marró” i es va habilitar tothom qui pogués acreditar una certa antiguitat. En canvi, els professors acabats de sortir de l’escola de magisteri amb una especialitat per als cursos finals de l’EGB –llavors existien- no van poder exercir mai d’allò que havien estudiat. La formació no va ser tan important com les qüestions laborals.

Insisteixo, ens falten dades per decidir-nos en favor dels uns o dels altres, però el que han expressat els responsables d’Ensenyament sembla de sentit comú: “La prioritat és que els alumnes tinguin professors”. Ara bé, seran tan desastrosos aquests mestres de primària donant classes a primer d’ESO? Patiran gaire els nois que tinguin un professor sense el màster? La veritat, jo sóc dels qui opinen que si bé la formació és fonamental, les ganes, la voluntat, l’entesa i la cohesió d’un claustre de professors són molt més decisives. A més, en els primers cursos de la secundària, quan la complexitat de les matèries encara és relativament baixa, s’agraeixen perfils professionals més propers al del mestre de primària, menys centrats en els continguts i més en el seguiment personal.

Refranys de juny

El blat, curt o llarg, pel juny ja ha d’ésser segat.

A l’escola, qui mana de debò és el calendari. El proper 22 de juny s’haurà acabat, tant si ha anat bé com si no, tant si hem après a fer derivades com si no hem acabat de copsar la noció de límit. Els cursos xoquen amb les dates igual que les classes topen amb els horaris. És cert que alguns s’enduran feines a casa i exàmens programats per al setembre, però l’estabulació –la part més molesta, sobretot per als adolescents- s’enllesteix.

Si vols conservar un bon pit, pel juny no surtis de nit.

Ara bé, com a les curses ciclistes, per als joves aspirants a universitaris, el curs acaba amb l’ascensió a un port de muntanya; les proves d’accés a la universitat, el malalt que gaudeix de millor salut de tot el sistema educatiu. Per això, molts d’ells han de posposar la gresca durant un cap de setmana, potser dos. Necessiten nota, han de competir entre ells per accedir als estudis desitjats. Bé, fins al dia que s’adonin que si tots els estudiants de Catalunya deixen els exàmens de selectivitat en blanc, automàticament entrarien tots amb la nota de batxillerat, o creieu que deixaríem un curs tot el sistema universitari sense clientela? No crec que s’hi atreveixin. Malgrat la seva joventut, són cauts i no es jugarien el seu futur en una aposta sociològicament tan arriscada.

El maig podreix la fruita i el juny s’enduu la culpa.

També és l’època de les lamentacions. El calendari altre cop. Caixa o faixa. La constància en el treball es veu ara. Qui ha après i qui només ha aprovat exàmens. Creure que és el mateix és, sens dubte, la fal·làcia més arrelada del món educatiu. Tu aproves un examen i jo em crec que has après. Es pot passar el curs en “mode saltador de tanques”, passant per sobre dels obstacles i deixant-los enrere o bé en “mode boletaire”, menys lluït, però més profitós. Al final portes una cistella plena.

Pel juny no preguntis res a ningú.

La conseqüència, molt sovint, és un mal humor generalitzat. Els professors perquè triguen més a preparar un examen que alguns alumnes en estudiar-lo; perquè després venen tardes de correccions tedioses per certificar el que tots ja podien preveure. Els alumnes, perquè ara una dècima és important. Revisen les correccions buscant l’errada, negocien mig punt més a la pregunta quatre com si els anés la vida. Alguns, per una ansietat mal conduïda, cometen els errors que has estat advertint tot l’any: no us quedeu sense dormir, no estudieu l’últim dia, no us refieu dels tutorials del Youtube…

Pel juny vaig com vull.

I a la fi, fogueres. Apunts de física exorcitzats a les flames, exercicis de llengua catalana immolats, llibretes purificades pel foc. Comença l’estiu. Els pares i mares potser detesten aquests dies de conciliació familiar dificultosa, però els alumnes –lògicament- els adoren i els professors… Per fi tenen una feina normal. Durant quinze dies acudiran a un centre de treball i faran papers, reunions, signaran actes i totes les feines de buròcrata que fan les persones serioses tot l’any sense una colla d’adolescents mirant. Per a la resta de la humanitat el treball és així. Buff…

Calculadora o cervell?

Bon titular el del diari de Mallorca: “Espanya és l’únic país d’Europa on encara s’ensenya a fer divisions de dues xifres”. Caram! Així els altres ja no ho ensenyen? Doncs no. I tampoc els va tan malament, la veritat.

Fa gairebé vint anys, em vaig veure en l’obligació (per càrrec, no per vocació) de recordar-li a una companya de primària que l’algoritme de l’arrel quadrada no formava part dels continguts del curs. La pobra es va indignar, no tant amb mi com amb el canvi. Li semblava una rebaixa en els continguts inadmissible, una manera de facilitar excessivament els estudis; com va dir ella –aproximadament- semblava que volíem fer-los estúpids i ignorants. Òbviament no es tractava d’això, sinó d’una necessitat de la qual se’n parla tot sovint: la revisió crítica dels currículums, o sigui, replantejar-nos l’eficàcia i l’adequació dels continguts, d’allò que ensenyem en cada moment. Una arrel quadrada és una operació aritmètica feixuga. El que és interessant és saber el seu significat i utilitzar-la com a eina quan convingui. La calculadora ja farà la feina bruta. Amb les divisions passa una mica el mateix. Potser ha arribat el moment de posar-ho en crisi, però no per convertir els alumnes en menys espavilats sinó, ben al contrari, per incidir més en els aspectes de raonament i d’ús del llenguatge matemàtic.

Ho discutíem fa temps amb la mare d’un alumne. “Per què encara ensenyeu les taules de multiplicar? –em deia- Jo no me les he sabut mai.” I això t’ho diu una arquitecta a qui, evidentment no se li esfondren les teulades ni li cauen les façanes. Bé, potser tenia raó, tot i que a mi ara em sembla excessiu posar les taules en dubte –serà que m’estic fent gran-. Ara bé, hi ha una paradoxa important que els mestres de primària i els pares dels alumnes haurien de tenir present. Després d’esforçar-nos en fer operacions i més operacions -quaderns de sumes, de restes, de multiplicacions i divisions, deures i fitxes, me n’emporto quatre, baixo el zero, calla que m’he passat-, arriba el dia que un professor de secundària els dona la calculadora. I si s’apunten a fer una enginyeria us asseguro que la farà amb calculadora. I si, posats a l’extrem, fa la carrera de ciències exactes, tinc la sensació que calcular molt bé una divisió o una arrel quadrada no el farà millor matemàtic. Tot el que els demanarà la vida no és precisió en els algoritmes, és una altra cosa.

Us posaré un altre exemple, aquest d’ara mateix. El company de matemàtiques de 1r d’ESO rep un correu electrònic d’una família que diu, més o menys: “estem alarmats pels últims resultats del nostre fill. La seva psicòloga proposa una adaptació metodològica per la qual pogués fer els exàmens amb calculadora”. La resposta em sembla il·lustrativa i alhora demolidora: “Efectivament el 0,9 de l’últim examen no es esperançador però aquest resultat no és degut a un problema de rapidesa amb el càlcul mecànic de les operacions sinó amb el plantejament incorrecte de la regla de 3. Aquells alumnes que han plantejat el problema correctament i errat el càlcul se’ls hi considera el 75% del problema bé.  Addicionalment els exàmens estan pensats per a poder fer els càlculs usant la factorització d’enters (primer trimestre)  o com a molt dividint per 100 o 1000, només movent la coma decimal. Tots els problemes es poden deixar en forma de fraccions i són valorats correctament.”

Va d’això. I ho lamento pels centenars d’hores que es dediquen a les tasques mecàniques.

Fortnite. El soroll de la primavera

-És una pena, una llàstima, tan joves! Tot el dia enganxats al videojoc de moda!

-Jo, a la seva edat ja escrivia sonets!

-Jo estava llegint El Quixot per tercera vegada!

-Ja veus! I aquests seran els que ens pagaran les pensions! Ho tenim ben magre!

Els adolescents, quan ens senten escandalitzar-nos per foteses, ens desconnecten a velocitat de gamer. Toquen la tecla quadrada del seu comandament cerebral i desapareixem del seu horitzó. I fan bé. La cançoneta del “jo a la teva edat…” està molt tronada, ningú amb dos dits de front pot creure-se-la.

Abans era diferent? Per descomptat. Els alumnes dels anys vint i trenta s’escapaven de l’escola per córrer en bicicleta, competir en algun “sport” o cridar “olé” a la Monumental o a las Arenas. Els seus pares, burgesos o proletaris tant hi fa, pensaven que era la fi de la civilització. Creien que amb aquella colla de ganduls el món col·lapsaria, però, mentrestant, els responsables i madurs prohoms organitzaven una guerra mundial i n’aniquilaven a l’engròs. Cap a l’any 36, joves de tot el món van venir al nostre país a combatre contra el feixisme. Idealistes. Els seus governs adults i prudents, per un tractat anomenat hipòcritament de “no-intervenció”, els van obligar a tornar a casa. Anys més tard, la “no-intervenció” es va fer insostenible i el feixisme es va haver de combatre altre cop per joves en fronts de batalla. L’edat adulta ordenà genocidis, bombardejos sobre ciutats i el llançament  de les primeres armes nuclears. Tot molt més pràctic, racional i responsable. Els joves de mitjans de segle es perdien en la música –terrible la música d’Elvis, els Beatles o els Rolling-  i en revolucions ensucrades com la del maig del 68. Després es va perdre una generació sencera per culpa de la tele, la qual els abduïa sense remei. Podríem trobar exemples per a cada època de la història per propera o llunyana que la triéssim. Probablement els paleolítics madurs criticaven obertament els joves graffiters que pintaven bisons als sostres sense cap respecte. El món s’acabarà! No faran res de profit!

I sempre, sempre, sempre, amb una constància maquinal i perversa, són els adults els qui efectivament estan perpetrant les atrocitats o els actes irresponsables que retreuen als joves. Són els adults que es preocupen per un videojoc els qui paguen a un govern dubtosament democràtic per retenir refugiats a la frontera d’Europa. Són els adults els qui obstaculitzen la fugida pel mar Mediterrani, són els adults els qui comercien pornogràficament amb els aliments o les medicines, els qui aixequen murs, els qui declaren guerres… Segueixo? Potser per tot això hem acabat perdent el criteri moral –què antiquat que sona- i, clar, sense criteri moral, ens pensem que els joves reaccionaran com ratolins de laboratori i si juguen a matar, acabaran matant. “És un joc, idiota!” La diferència entre jugar i fer en la realitat és, entre altres coses, de caràcter moral.

Volem fills motivats!

Clar que sí! Fills motivats per anar a escola! Així aprendrien sense esforç i no donarien la llauna cada matí o a l’hora de fer els deures i jo, pare o mare súper estressat i competent que sóc súper guai, no hauria d’enfrontar-me a la seva mala cara, a les seves protestes o al seu passotisme. És molt comprensible; tots els treballadors de la neteja demanen que deixem les aules netes; els vigilants del museu de la tècnica de Terrassa no et deixen tocar els interactius –així no es trenquen- i nosaltres, com a mestres, també demanem que vinguin de casa educats i llestos… i motivats! Demanem-ho sense escrúpols ni vergonyes, tots a una: Feu-me la vida fàcil, collons!

L’enquesta de la qual es feia ressò el Periódico de Catalunya reflecteix aquesta demanda dels pares: l’escola ha de motivar els nostres fills. Concretament, el 53% dels enquestats creu que la motivació dels alumnes hauria de ser el nostre objectiu primordial. Si estan motivats, aprenen i volen seguir quedant-se en l’entorn escolar. Lamento insistir en la poca substància d’aquest desig. Si el principal objectiu del mestre de violí del nostre fill o filla és mantenir-lo motivat, fàcilment el resultat serà una perforació de timpans dels pares. Valdrà més que li ensenyi a tocar el violí, per cert, una feina costosa, que exigeix temps de dedicació, hores d’esforç i per la qual cal tenir disciplina, constància, capacitat de sacrifici. Ho dèiem al febrer quan vam dedicar un article a la motivació: ningú en un estat mental saludable pot estar motivat cinc hores al dia, cinc dies a la setmana, deu mesos l’any i entre deu i dotze anys de la seva vida fent una feina que no ha triat i de la qual no li deixen deslliurar-se’n.

Té gràcia. No demanem a l’escola en primer lloc una bona preparació, ni uns valors ferms, ni una sòlida formació. Tot això són guanys per als alumnes, o haurien de ser-ho. Demanem per nosaltres. Voler fills motivats equival tràgicament a voler fills que funcionin sols, que no calgui donar-los corda, que no faci falta una mala cara, que l’energia necessària per aixecar-se cada matí la posin ells i només ells. Al seu torn els mestres volen alumnes autònoms, motivats, educats, interessats i, si pot ser, que aplaudeixin al final de classe. A la llarga seran fills que es podran lluir. Volem fills fàcils, còmodes i amb moltes prestacions. I volem que ens els emmotlli l’escola. Jo no! Tinc molta feina! Estic molt ocupat en assumptes transcendentals! A l’escola són professionals, s’hi dediquen! Doncs que ho facin ells! Però des de l’altra banda se sent:  Volem alumnes dòcils i intel·ligents! I haurien de venir així de casa! Que els mestres tenim molta feina! Que així no es pot treballar! Que els eduquin els seus pares, que per això els van tenir!

Propostes intel•ligents contra la segregació escolar

És una realitat i una preocupació. Quan en una escola el nombre d’alumnes estrangers arriba a un cert nivell, la inclusió deixa de funcionar i passa a ser una escola d’estrangers, un ghetto. Les famílies la perceben com un entorn complicat i els nens del país deixen de matricular-s’hi; la diversitat és enriquidora mentre no arribi al punt de l’embafament, de no poder parlar amb ningú i no fer possible, per cert, la tan discutida immersió ni tampoc la desitjable igualtat d’’oportunitats. Les aules passen a ser un interessant mosaic de les llengües del món i un trencaclosques impossible per als mestres –únics parlants d’una llengua romànica-.

Les mesures correctores topen amb el dret de les famílies a triar centre. No es pot distribuir els alumnes a dit per més intel·ligentment que es faci. L’educació dels fills és feina de la família, no de l’estat, i és la família qui té l’última paraula. Amb aquest dilema –haver de repartir alumnes i no poder fer-ho a gust de tothom- ens havien anat passant els anys més intensos de la immigració sense fer res de positiu en el tema a part de constatar-lo resignadament.

Tot just ara comencem a veure les primeres iniciatives capaces d’harmonitzar els drets de les famílies i la necessitat social de tenir la població estrangera distribuïda més uniformement. Es tracta del projecte de les escoles Magnet. No es tracta de forçar els alumnes a canviar d’escola sinó de fer les escoles més atractives per a la població en general. Només poden adherir-se al projecte les escoles que efectivament pateixen el problema de la segregació, sinó es perdria el diferencial positiu que es busca. Es tracta d’establir una aliança entre una entitat de primera línia en algun àmbit del coneixement o la recerca i l’escola en qüestió. En aquesta aliança, l’entitat de rellevància aporta un compromís en un projecte de quatre anys, coordinació i formació del professorat i accés a instal·lacions i material especialitzat per al desenvolupament del projecte. A tall d’exemple, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona col·labora amb l’escola Josep Maria de Segarra, l’Institut de Ciències del Mar amb l’escola Concepció Arenal o l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) amb l’escola Pardinyes de Lleida. Es tracta de crear valor, de generar una dinàmica atractiva, de potenciar just aquells centres que són menys demandats per les famílies per revertir la situació i, finalment, millorar la cohesió social i la integració de les persones nouvingudes.

És una iniciativa intel·ligent, de la qual només en poden sortir beneficis. Fins i tot en l’improbable cas que no reeixís alhora d’atraure famílies del país, els alumnes haurien aconseguit una formació capdavantera i unes oportunitats que d’altra manera serien inassolibles. Es tracta d’una política realment compensatòria de les desigualtats que genera el sistema sense vulnerar els drets de les famílies. No puc fer altra cosa que aplaudir-ho.

L’home del dia

-Me l’imaginava amb armadura, espasa… No sé com un cavaller dels de pel·lícula

-Ja veu. Recordi que sóc una llegenda. Sobre la meva figura s’ha bastit tot un circ mediàtic que ja fa mil anys que dura. Quan em veig en tantes estatuetes, pintures, vitralls o miniatures la veritat és que no em reconec.

-Però és vostè qui va matar el drac, no?

-Miri, tampoc es tracta ara de remoure tot allò. Era jove, impulsiu, no hi havia grups animalistes… És cert que vaig fer el que ningú havia fet, vaig tenir l’atreviment de plantar cara a la injustícia, a l’opressió.

-Alguns el jutjarien per violent…

-Ho sé. És fàcil dir que ets un violent quan et revoltes, però la qüestió és si hi ha una raó justa o no. Vostès han lliurat guerres, han llençat bombes atòmiques… Alguns us penediu de no haver estat més violents i no haver permès que un dictador morís de vell ostentant el poder.

-Està defensant la violència? A vostè l’han fet sant. No ho troba una mica contradictori?

-No defenso la violència, crec que s’ha de lluitar contra el mal, això és tot. Cadascú ho pot fer a la seva manera. Vostè escrivint bones comèdies, el barber fent unes bones sagnies, jo, com a cavaller, lluitant en favor dels dèbils. Qui lluita en favor dels dèbils en el seu segle?

-Digui’m, li agrada la seva diada?

-No gaire.

-Com és això? Si és l’enveja de tot el món!

-M’ho preguntava a mi, no a tot el món. Això del dia del llibre trobo que és una espècie de festival de mercaders i canvistes. A més, qualsevol comediant o joglar, sense gràcia ni enteniment, es creu escriptor perquè ven llibres; al meu temps haguéssim dit que era venedor. Anar a cavall no et converteix en cavaller. Em molesta que m’utilitzin com a mascota, sincerament.

-Però és el dia del llibre, és un gran honor per a vostè.

-En primer lloc ho trobo estúpid, jo no sé llegir! No he llegit un llibre en ma vida. És feina de clergues això! I si no ho tinc malentès, és el dia del llibre en honor de dos cavallers de la ploma. El que va perdre el braç en batalla em cau simpàtic!

-Veig que està ben informat, en tot cas, sí que és el dia dels enamorats

-Una altra absurditat. Jo mato el drac i, en premi, em volen fer casar amb la princesa. Quan vaig veure el panorama vaig sortir d’allà cames ajudeu-me. Quina família! No hi veig cap enamorament en tot això. Podria ser el dia de les fugides a temps, del no-compromís, de la solteria amb alegria…

-El gran cavaller… fugint?

-És que una cosa és un drac i una altra molt més terrorífica una família reial.

Tots els dies que no són Sant Jordi

Malgrat es digui el contrari, el segle XXI és ple de dracs, curull de bèsties ferotges. Ja no mengen ovelles ni vedells, ni tampoc s’emporten donzelles. N’hi ha que aixequen murs, altres administren fortunes i misèries; n’hi ha que beuen sang i n’hi ha que xuclen ànimes. Un drac –i no pas dels més ferotges- és el de Sant Jordi. Aquesta bèstia buida caps. Els deixa lluents com la closca d’un cargol després de la xarrupada. Per fer-ho ha d’esborrar el gust pels llibres, l’afició per les lletres. Com ho fa? Doncs amb un assortiment de trucs com ara fixar unes lectures obligatòries, promoure una cultura de l’esforç, enfrontar la ciència a l’humanisme o –una de les més innovadores- mesurar la vàlua d’un llibre pels exemplars venuts.

Anys enrere, els nens i les jovenetes havien arribat a arriscar-se per poder llegir un llibre prohibit, acabat de sortir o difícil de trobar. Se sentien grans quan aconseguien coronar una obra imponent com un Quixot, un Moby Dick o un Crim i càstig. La joventut soviètica es jugava la pell passant-se obres prohibides en edicions clandestines fotocopiades. Els pares del segle XIX havien arribat a preocupar-se i a renyar severament els seus fills i filles perquè passaven massa temps amb novel·les i es distreien de les seves obligacions. Les nenes no aprenien de cosir ni de ballar perquè Baudelaire les tenia abduïdes. Els nois no entraven en els arcans de la comptabilitat i les finances perquè Homer els transportava a un temps de llegenda, d’honor i de sang. Anaven creixent amb els llibres com qui creix en un paisatge, en una llar; i aprenien a jutjar, a suportar treballs, a enfrontar-se a les Erínies, a servir-se de l’astúcia d’Odisseu, a conviure amb John Silver, a patir amb Hamlet. O potser no ho aprenien, perquè hi ha coses que no es poden aprendre, però sí que arribaven a tenir una visió, una talaia des de la qual podien observar la condició humana sense l’impediment de la immediatesa, sense l’obstacle de la gratificació.

Quan la generació de lectors clandestins es va fer gran i van ser pares, van creure que havien de traspassar als joves el seu amor per la lectura. Afany impossible, no hi ha res pitjor que algú que et vol emparellar (les alcavotes concerten matrimonis però no generen enamoraments). Van néixer les lectures obligatòries. Us imagineu que hi haguessin partits de futbol de visió obligada amb un comentari escrit a presentar al final? O una assignatura d’introducció al sexe amb diferents experiències programades, pràctiques i un dossier escrit? Els responsables educatius filtrarien la passió justa, la higiene absoluta, el llenguatge polit, la llenceria correcta, l’entorn adequat, la coherència amb els valors del centre, l’horari… Sorgirien empreses especialitzades en servir un producte perfecte i alhora estúpid -com els ous esterilitzats o la cervesa sense alcohol- programat tenint en compte l’edat de l’alumne i amb activitats de reforç i ampliació. Hi ha milers de lectors segrestats a les escoles a qui els adults els trien els llibres, els obliguen a llegir-los i els imposen treballs; tot pel seu bé. La situació és perversa.

Sant Jordi –patró de les victòries efímeres- arriba carregat de mercaderies, marxa amb llistes d’èxits i desapareix a l’horitzó.